dilluns, 1 de maig de 2017

El poder dels llinatges familiars a la Universitat de Vilafranca (segle XIV-XV)




D’entre els llinatges que són representats a la universitat de Vilafranca del Penedès de cada ofici n’hi ha de majoritaris –aquells que tenen més patrimoni de béns mobles i immobles– i d’altres que són minoritaris o senzillament no en formen part. S’agafen com a mostra els consells de l’any 1365 a l’any 1369.

Els Pellissers

Els Pellissers són els més destacats. Des de l’any 1207 cobren ja diferents rendes a la vila. Algunes d’elles van ser donades per concessió reial. El carrer Pellissers, el pou dels Pellissers o el carrer Bernat Pellisser són alguns dels topònims de l’època que vénen a demostrar la influència del seu poder. Obtenen la senyoria del castell de Sant Pere de Ribes.

Personatges del llinatge estan situats en diferents centres de poder, com ara Berenguer Pellisser, majoral del monestir de Santes Creus (1311),[1] representants de la Universitat de Vilafranca a les Corts (1342, 1362), Pere Pellisser, degà del Penedès (1372), administradors dels drapers de Vilafranca (1391), clavaris de la universitat de la vila (1397), rectors d’esglésies del Penedès (Francesc i Joan Pellisser, de l’església de Sant Pere de Subirats el 1398, 1399, 1401), frares menors del monestir de Sant Pere de Vilafranca (Joan i Valentí Pellisser el 1401), consellers i jurats a la universitat de la vila com a notaris, advocats o mercaders durant ben bé tots els anys del segle XV, procuradors de les monges de Santa Clara (1403), col·lectors dels drets de la Diputació del General (1497), batlles de la vila durant els anys del segle XV i també Rafael Pellisser el 1510. Pellissers mercaders van anar a viure a Barcelona i Tarragona.

Altres es van desplaçar a pobles del voltant de Vilafranca, a Sant Cugat Sesgarrigues i a Fontrubí sobretot, cobrant també rendes com a senyors feudals en aquests llocs i continuant ostentant alguns centres de poder, com l’exemple de Nicolau Pellisser, síndic de Barcelona.

A finals del segle XV en la documentació notarial són anotats com a burgesos de la vila. Personatges del llinatge Pellisser els situem a València i a Mallorca a finals del segle XV i a principis del XVI: el cavaller de València Gaspar Pellisser (1493) i el celler Jaume Pellisser de Mallorca (1535). Els trobem anotats en llibres de notaris de Vilafranca del Penedès, això ens fa pressuposar la relació familiar amb els de Vilafranca.

Els Babau

La família dels Babau la trobem en la documentació també al segle XIII: Serenissimus. Rex Iacobus, 5 Idua Augusti 1236. Francino de Palacio donavit palatium, seu domos, quals ipse seríssimus Rex Villafranca Peniten. Possidebat, hacque inter alias a dicta clausula...”. El palau en qüestió correspon a l’actual Vinseum. Bernat Babau l’any 1282 compra rendes al castlà Pere de Vilafranca. Tres dels edificis medievals més emblemàtics de la vila, que encara queden en peu, van arribar a ser propietat dels Babau: el palau reial, ja anomenat, la Casa Baltà o Babau i l’edifici de la Biblioteca Torras i Bages.

La importància del llinatge en diferents centres de poder es dóna durant tot el segle XIV, XV i posteriors. Formen part de la universitat, com a jurats, consellers o batlles, lloctinents. Van arribar a conquerir altres centres de poder, com a advocats i representant una quantitat important de nobles i cavallers del Penedès, o com a procuradors d’altres espais potencials com Guillem Babau, procurador de l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem de Vilafranca del Penedès (1341) o Jaume Babau, advocat dels frares menors de Vilafranca (1456).

A finals del segle XV també la documentació els anota com a donzells, cavallers o burgesos de la vila. Van emparentar-se amb nobles i senyors feudals de la comarca, com els Puigmoltó (senyors de l’Arboç), els Vilafranca, els Espitlles (senyors de la parròquia de Santa Margarida), els Far (senyors de Torrelavit), els Avinyó (senyors d’Avinyonet i de Pontons), els Savall (senyors de Subirats) o amb personatges influents tan econòmicament com políticament, que havien anat a mercadejar fora de les nostres fronteres. Jaume Pasqual, mercader resident a Palerm, es casà amb Elionor, filla de l’advocat Jaume Babau de Vilafranca (1466) i també casà a filles amb altres llinatges importants de la vila: Clara amb Joan Pellisser (1434).

Eren advocats i sastres, però sobretot mercaders. Un inventari de l’any 1422 d’un dels edificis anomenats anteriorment on vivia el mercader Francesc Babau ens relata que havia format companyia mercantil amb un altre mercader de Vilafranca anomenat Vicens Riba. Comerciaven amb Bruges, Flandes i Anglaterra enviant safrà.

És interessant llegir que el dit safrà el “trameteren per terra per la via de Muntpelyer de Gènova” o “per la via de Mallorques per les galeres de venessians dues bales de safrà de Balaguer”. També comerciaven amb Tarragona i Montblanc enviant cuir per a sabaters d’aquestes dues ciutats. Els beneficis que treien d’aquestes vendes i d’invertir en compra de rendes o vendes de censals morts, i la representació constant que van tenir en la universitat de la vila en els anys dels segles XIV i XV, els va repercutir en l’ampliació del seu patrimoni i poder. La influència dels Babau en les resolucions dels preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca va ser considerable. Hem comptat més de deu persones del llinatge que van ser preveres durant aquests anys.

Els dos llinatges anteriors serien els més destacats de tots els consellers de la universitat quant al fet de posseir influència i poder en les decisions de la vila en els anys dels segles XIV, XV i posteriors.


Els Baró

El poder d’altres llinatges és molt més important a partir del segle XIV i el XV. Més enllà d’aquests anys ja no trobem dades de la família. Potser la raó és que el seu origen no era vilafranquí o van entrar a viure a la vila més tard dels anys del segle XIII. Per exemple, els Baró. La Pobla de Baró era un espai de la vila on els Baró cobraven rendes per cases o terres durant els segles XIV i XV. Tenim dades de la família des de l’any 1344, quan el prevere Bartomeu Baró era l’escrivà de la vila. Eren originaris del terme de Subirats (Alt Penedès). Majoritàriament eren ferrers, però també van ser sastres. El poder el van aconseguir participant en la universitat, però també casant-se amb notaris de la vila. Tenim a les nostres mans un procés llarg contra Geraldona, muller del ferrer Berenguer Baró, acusada d’apropiar-se d’una casa que no li pertanyia. La importància del procés i els més de vint-i-cinc testimonis que hi surten donen a entendre la influència a la vila d’aquesta família (1376).

Els Bramon

La família Bramon són procedents de Vilademàger (la Llacuna, Alt Penedès). Van ser advocats. Pere Bramon, comissari reial (1376). Constança Bramona va ser monja al monestir de Santa Clara durant els primers anys del segle XV. Morí el 1420. A partir d’aquesta data se’ns perd la pista de la família a la vila.


Els Cabreny

Dels Cabreny que van comprar en més d’un any, les rendes del rei. Aquest fet i les diferents intervencions en la universitat donen fe del seu poder. Ja l’any 1294 els trobem relacionats amb cavallers: Guillem Baulabó ven als germans Bernat i Guillem Cabreny de Vilafranca terres i un mas situats a la parròquia de Santa Margarida, i obté així homes propis, solius i afocats com a senyors feudals. Mercaders, advocats, notaris i emparentats amb altres senyors feudals de la comarca faran que el seu patrimoni sigui important.

Els Ferrer

Els Ferrer artesans era una de les altres famílies majoritàriament representades en la universitat. Molts són els Ferrer que viuen a la vila durant el segle XIV. No hem trobat dades anteriors. El notari, prevere de l’església de Santa Maria, Guillem Ferrer, és el primer en la documentació (1344). Pere Ferrer és saig de la vila (1346). Són originaris del terme d’Olivella (Garraf). Hi ha en la família sastres, carnissers, sabaters, mercaders. Les relacions tant matrimonials com polítiques amb nobles o senyors de la comarca són manifestes en els anys dels dos segles (XIV i XV): són tutors de fills de senyors feudals. El físic Berenguer Ferrer és un personatge conegut en l’esfera vilafranquina. Formà part de la universitat durant anys (1420 i posteriors). Més tard ell i els seus fills es desplacen a viure a Barcelona. A finals del segle XV alguns Ferrer de la vila són nomenats burgesos.

Els Fuster

En la documentació veiem anotat un Bartomeu Fuster, notari de l’escrivania de la vila l’any 1344. Geralda i Francesc Fuster eren beguins, fill i filla del frare beguí Bernat Fuster. Van ser acusats d’heretgia conjuntament amb altres beguins (1344-1345): els Fuster van ser els principals acusats. Posteriorment van ser mercaders, notaris (aquests seran els que participaran en la universitat) o preveres, com Mateu Fuster, que era rector de l’església de Santa Magdalena de Vilafranca (1399). Foren administradors d’herències de persones jueves convertides al cristianisme (1409). A finals del segle XV van a viure a Barcelona.

Els Marti

Bernat Martí l’any 1280 era veguer de Vilafranca. Els Martí van ser una família molt estesa. Formaren part de la universitat des de molt aviat: jurats, consellers, rectors (de la capella de Sant Salvador de Vilafranca el 1344), preveres i filles monges de Santa Clara de Vilafranca. Moltes branques vivien en pobles de la comarca (Sant Pere de Riudebitlles, la Llacuna, l’Arboç). Un molí a prop de la vila s’anomenava de Ramon Martí (1366-1489). Van ser notaris, mercaders, teixidors, barbers, paraires. Els cirurgians Martí eren importants a la vila: participaven en tots els afers polítics del segle XVI.

Els Roca

La família Roca era originària de Sitges. Viuen a la vila a partir dels primers anys del segle XIV. Van començar exercint l’ofici de sabaters. Posteriorment van ser flequers del forn de pa del carrer de la Fruita (aquests són els que estaven a la universitat). Més tard se n’anaren a viure a Sant Martí Sarroca. Una branca, a Vilarodona, on el prevere Bernat Roca fou rector de l’església. Més enllà del segle XV ja perdem el rastre de la família.

Els Soler

Finalment per comentar les famílies que més vegades van estar exercint el càrrec dins de la universitat durant els segles XIV i el XV tenim els Soler. Els trobem també als anys del segle XIV vivint a la vila. Començaren com a notaris. Participaren com a baners en la universitat. Els Soler carnissers són els consellers. Cent vint-i-sis bèsties tenia el carnisser Bartolomé Soler l’any 1399. S’emparentaren amb els castlans de Vilafranca i participaren dels seus béns, com el de la casa Pujades (Castellví de la Marca). Foren rectors d’esglésies (la Bleda, 1417). Compraren masies a pobles de la comarca (Mas de la Buadella i Mas Bruguers a Sant Martí Sarroca, Mas Soler a Fontrubí). En els anys del segle XV són advocats, sastres i cirurgians. L’any 1484 Joan Soler de Vilafranca és col·lector de Barcelona. En els anys del segle XVI són anomenats burgesos en la documentació i celebren matrimonis amb el llinatge dels cavallers Barberà.



Després d’aquest breu repàs de les famílies més influents en la política vilafranquina, que els va repercutir en la possessió d’un gran patrimoni de béns familiars i privats. Tots els cognoms de les famílies que en el segle XIV participen com a consellers, jurats o batlles, també ho fan els anys del segle XV. Això ens acaba confirmant que participar en un centre de poder a l’època feia que es poguessin exercir d’altres càrrecs i aconseguir més beneficis.









[1] Els anys escrits entre parèntesis són alguns dels anys trobats en la documentació, però seria extens posar-los tots.

dimecres, 29 de març de 2017

Els Canyelles, els Penyafel i els Banyeres (segles X al XIII)


Canyelles


L’ historiador de Vilanova, Albert Virella, ens comenta que s’ha pres el nom de Dalmau de Canyelles com el començament d’una nissaga de cert relleu, de la qual sobresurt el bisbe d’Osca, Vidal de Canyelles. Basant-se sobretot en el testament d’aquest bisbe, fet l’any 1252, insinua que el Dalmau de Canyelles i Vidal no eren familiars, tot i que afirma que Vidal Canyelles tenia origen penedesenc.

El testament de Vidal de Canyelles fou fet l’any 1252. Nosaltres, podem ben bé dir, que Vidal era fill de Dalmau de Canyelles, el castlà de Vilafranca del Penedès, l’any 1191.

Els Canyelles i els Penyafel

El lloc de Penyafel està situat dins el terme d’Olèrdola. Batejà l’indret com l’ermita de la Mare de Déu de Penyafel, i encara perdura amb aquest nom. A ponent s’hi trobava el topònim Vidrà - de Rafaguera, topònim exacte d’una masia al terme de l’Eramprunyà:

“...a ponent de Penyafel, quan el massís s’arqueja per deixar pas al riu Foix, el topònim Vidrà acabava perquè altre prengués la identificació del lloc. Aquí arrelà el nom de Rafeguera dintre el segle desè...”

Com a marmessors del testament de Vidal de Canyelles hi ha Guillem de Penyafel i el seu germà Bernardí, els dóna 300 i 100 morabatins respectivament, a més de deixar al seu nebot Guillemó de Penyafel la mula que tenia per costum muntar.
Penyafel


El març de l’any 1097 Gombau Ramon de Santa Oliva, castlà del castell d’Eramprunyà, dictà el seu testament. En ell, a més de parlar d’Eramprunyà i del castell de Candasens i d’especificar els drets que hi tenia, diu:

La fortalesa de Penyafel amb tots els seus alous, i els alous de Sant Martí i tots els alous del Penedès, excepte els de Santa Oliva (...) que siguin per al meu germà Guillem Ramon”. Després aclareix que els de Santa Oliva i altres que exposa, vol donar-los a la seva muller mentre visqui, i si ella no vol o no els pot tenir, també siguin per al seu germà.

Sabem que els Bonfill, repobladors de la plana del Penedès, venien també d’Eramprunyà. Seguin l’historiador de Sant Cugat Sesgarrigues, Antoni Margarit, i reafirmant el que ell diu, del topònim Penyafel en dóna testimoni per primera vegada Altimir i Feliu, originaris de Castelldefels. Passada la ràtzia d’Almansor, Feliu i Altimir estan establerts al terme d’Olèrdola. El mateix autor ens diu que els anomenats Feliu i Altimir són originaris de Castelldefels. I que d’ells derivaria el topònim Penyafel-

Si tenim en compte les propietats com a castlà que tenia l’anomenat Gombau Ramon sobre el castell d’Eramprunyà, podríem afirmar sense gaire dubte en equivocar-nos a què tornem a tenir gent vinguda a repoblar al Penedès i probablement familiars del Mir Geribert i, per tant, dels Bonfill, tenint en compte tots els béns que tenien a Sant Martí Sarroca i altres llocs del Penedès.

Els Penyafel sabem que eren familiars de Vidal de Canyelles, ja que així ens ho diu el seu testament, i devien ser també germans Guillem de Penyafel i el seu germà Bernardí, ja que ens parla del nebot Guillemó Penyafel, fill segurament del primer.

(L’any 1313 hi ha una disputa entre els cavallers Guillem de Penyafel, com hereu del seu pare Bernat de Penyafel, per la possessió del castell d’Olèrdola i Eimeric d’Espitlles, senyor del castell de la Bleda (Sant Martí Sarroca). Es presenta la queixa davant del veguer de Vilafranca, Berenguer de Canyelles. La filla de Guillem, Saurina, es casà amb el cavaller Berenguer de Sespujades, senyor de l’Almunia (Castellví de la Marca a l’Alt Penedès).
Banyeres del Penedès


Els Canyelles i els Banyeres

Fixem-nos encara en un altre nom que surt en el testament de Vidal de Canyelles, en què deixa als germans Arnau i Geraldó de Banyeres totes les pedres precioses que tenia, i al segon tots els llibres que tenia de dret civil.

Santa Oliva i Banyeres del Penedès són a tocar. En el precepte que Sant Cugat del Vallès rebé de Lluís d’Ultramar l’any 938, en el qual es concedeix l’alou de Santa Oliva, apareix per primera vegada anomenat el castell de Banyeres del Penedès. Sabem que Guadal, bisbe de Barcelona, l’any 1032, cedí a Mir Llop Sanç i a la seva muller el castell de Banyeres. Mir Llop el deixà en testament l’any 1045 a la seva muller Quixol i al seu cunyat Miró Seniofred (casat amb Eg, germana de Mir Llop Sanç). D’aquí passa per herència a Pere Mir de Banyeres, que fou el primer membre del llinatge que es cognominà Banyeres. Tornem, per tant, a trobar familiars de Mir Geribert en aquestes terres, i formen part de la branca original dels Bonfill, ja anomenats i estudiats en altres capítols d’aquest bloc medieval del Penedès.






dilluns, 6 de març de 2017

El topònim Argamassa (segle XIV)




El significat d’argamassa és una mescla de calç, sorra i aigua usada per ajuntar les pedres, les rajoles, etc., en les construccions. També s'anomena argamassa a la mescla de calç i grava que s'empra per a la construcció de murs.
Antigament va ser molt emprada com a morter per unir les pedres  o maons en la construcció de murs i cases. Ja es feia servir des del neolític.
En documents medievals hi trobem explicacions com aquestes, que ens confirma la seva utilització: “...les parets de pedra es fonamenten sobre una capa gruixuda d’argamassa, que actuava de protecció contra la humitat...”;
En l’ampliació de la muralla de Vilafranca del Penedès a finals del segle XIV s’hi fa servir l’argamassa: “...mana en la seva comissió feta del mur que de la terra fins amunt se fassa una cana d’argamassa e en aquest trast que es de la torra qui el cantó den Comes entro a la torra...” (1369); i ja no diem més endavant, els utilitzaven els mestre de cases per la construcció d’edificis: “...Mes indicaren los dits mestres de cases per una paret es necessaria la qual es entre lo celler i una botiga i argamassa i mans i altres coses 2 lliures...”(1569).

Podem pensar que el lloc on s’anomenava Argamassa, era aquell espai on es trobava tot el necessari per la construcció i poder fer l’argamassa, és a dir, pedres,sorra, calç, grava...

Era també un espai per tenir-hi terres, vinyes i camps de blat. El domini senyorial d’aquestes terres, és a dir qui cobrava rendes, eren els monestirs, primer, el de Santes Creus, després Sant Cugat del Vallès, Sant Pau del Camp de Barcelona i també la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria a finals del segle XV.
El mas de l'Alzina situat al polígon de Moja,
actualment derruït


L’argamassa de Bramon (segle XV)

Topònim trobat en el mateix lloc. Pere Bramon era advocat de Vilafranca a la meitat del segle XIV. És a finals d’aquest segle quan s’utilitza l'argamassa de Bramon en els documents notarials. Va ser conseller de la Universitat de Vilafranca durant uns anys. Podríem pensar que l’advocat Pere, era propietari de part d’aquest lloc on era fàcil trobar-hi el material necessari per fer-hi argamassa. I qui el necessitava li havia de pagar algun cens.

Sabem que el nom d’argamassa de Bramon hi és a partir de l’any 1393.

Per altra banda sí que veiem que qui també cobrava cens per terres que es treballaven en aquest lloc, era el monestir de Santes Creus durant el segle XV.

L’any 1421 un hostaler, en Bernat Malet de Vilafranca, ven una terra situada a l’argamassa de Bramon, a la família Gravalosa de Sant Martí Sarroca, però han de pagar cens al monestir de dues quarteres de forment i vuit quarteres d’ordi.

El 1422 en Jaume Gual propietari del Mas de l’Alzina de Vilafranca, té terra a l’argamassa que havia estat de Pere Bramon, ara difunt. En aquest jurament de propietat ens situa la terra del dit Gual, d’aquesta manera: “...epart del camí general que va de Vilafranca a l’Arboç, una rassa de terra que abans fou vinya de Pere Gos, una terra de Jaume Gual, una terra de Joan Cabreny i una altra dels hereus de Ferrer Esplugues...”

El 1429 els Gual continuaven tenint en terres en aquest espai. Els límits d’una altra terra ens situa “...camí general, terra del notari Jaume Maiol, terra de Jaume Babau, terra d’en Riu...” En aquest cas és al monestir de Sant Cugat del Vallès que s’hi ha de pagar un cens.

En l’any 1451 el notari Gaspar Maimó ven a Pere Gual del mas de l’Alzina una terra de set quartons al lloc anomenat l’argamassa d’en Bramon. Els seus límits són:”...terra de Jaume Gual i el camí general que va a l’Arboç...”
El mas Rabassa


L’argamassa (Finals del XV i posteriors)

A partir de l’any 1469 deixa de dir-se de Bramon per tornar al seu nom original: l’argamassa. Aquest mateix any és el monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona qui estableix terres a l’argamassa, un d’ells fou al prevere Bartomeu Miró, li estableixen una terra erma que conté dues quarteres. Està situada entre el :”...camí general que va de Vilafranca al Mas de Rabassa i el camí que va cap al lloc de Moja i a l’Arboç...” Bartomeu ha de donar un parell de gallines cada any, per Nadal, al monestir de Sant Pau com a cens.

Crec que podem assegurar que en aquest moment l’espai anomenat l’argamassa s’amplia en quant a terres de cultiu i s’allarga fins a la carretera de Moja travessant la carretera principal, la N-340.

És el 1473, en el capbreu de la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria, quan el clergue Raimon Rabassa jura tenir terra pagant cens a la comunitat, a l’argamasa. Els límits són una “...terra de Joan Conill, una altra de Jaume Papiol i el camí que va al mas de Francesc Rabassa...”

El forner Valentí Rocafort és propietari d’una terra que conté una quartera i mitja d’ordi i una vinya plantada situades a l’argamassa. Els límits són camí general,terra dels hereus de Nicolau Salelles, el camí que va a la riera i terra del notari Francesc Vidal.
La riera de Llitrà actual. Una part del seu tram
era la riera de Morató


La riera de Morató (segle XV)

Trobem anomenat en els límits de les terres que estan situades a l’argamassa, la riera de Morató.

El molí de Morató el trobem datat el segle XIV. Actualment encara existeix el camí de Morató, situat en un dels ramals del camí que va de Vilafranca a la Bleda. La riera de Morató era la que portava aigua al molí.

En el mateix capbreu dels preveres, a l’any 1474 el pagès Pere Gravalosa, de Sant Martí Sarroca, que és propietari d’una terra que té dues quarteres de forment a l’argamassa. Els límits d’aquesta terra són : “...camí genral que va de Vilafranca a Tarragona, terra dels hereus de Pere Gual de l’Alzina, terra dels hereus d’Antoni Carbonell sabater, la riera de Morató, terra del sabater Pere Alzina, vinya de Francesc Vidal...

El pagès Bartomeu Salelles hi té terra erma, inculta a l’argamassa, a prop de la riera de Morató, de la terra del pagès Simeó Oliver, dels hereus del blanquer Nicolau Salelles, del caminet que va a Moja i del que va a la riera de Morató.

La guerra civil del XV i la partida de l’argamassa

La guerra civil que durà deu anys (1462-1472) entre la Generalitat catalana,que afavorien al príncep de Viana, i Joan II de Navarra que volia ser rei català i que va ser ajudat per tropes franceses, va fer que algunes de les terres cultivades que ocupaven aquest espai, fossin arrasades o deixades sense cultivar:

el pagès Pere Gravalosa en el jurament que va haver de fer l’any 1475 davant del procurador dels preveres de l’església de Santa Maria, per dir que una de les terres era seva, va dir: “...els francesos la van fer malbé quan guerrejaren a la vila i no tinc cap document que acrediti que és meva...” Els límits, segons diu, eren el camí general que va a Tarragona i la riera de Morató i diferents terres dels Gual del Mas de l’Alzina.

L’argamasseta

Aquest és el topònim que passa a dir-se el mateix lloc a partir de finals del segle XVI. Fins i tot en el segle XIX en un inventari hi trobem el nom de la partida de l’argamasseta d’una terra que afronta amb terres de Manuel Macià i la riera de Morató.

El material que en els seus orígens tenia aquest espai per fer argamassa era ja reduït i molt probable ja ni havia res per aprofitar. Les terres de cultiu, però, segueixen formant part del paisatge del lloc anomenat l’argamassa.






diumenge, 5 de febrer de 2017

Els Blancafort, sabaters i avarquers.




Els orígens dels sabaters

Una de les representacions suposadament més antigues de les que es disposen sobre l’ofici d’un sabater data de fa 4000 anys. Es tracta d’un fresc egipci, no massa ben conservat, trobat en la tomba de Rejmire a Tebas, que esbossa una espècie de història de distints oficis. Altre dels testimonis escrits sobre l’ofici de sabater apareix per primera vegada en l’àrea germànica durant el segle VI dC. en el dret borgonyó, i en el segle IX en les lleis de Carlemagne (capítol XLV sobre hisendes). Al citat document, s’obliga a l’administrador de la hisenda a buscar bons artesans.

Per a posar fi a les desavinences que des de l’antiguitat regnaven entre els romans, el segon emperador romà, Numa Pompilla (715-672 aC.) dividí als ciutadans en nou comunitats segons la tradició, tenint en compte llur llinat

Els sabaters estaven situats en el rang número cinc. Tanmateix, en l’imperi romà, les agrupacions d’oficis de caràcter gremial no seran documentades fins el segle II a. C. Aquestes associacions van estar controlades per l’estat i entre llurs principals deures s’hi trobava el regular l’exercici del culte així com els esdeveniments de tipus social o interessos comuns de l’ofici. Els sabaters i treballadors de cada ofici s’agrupaven tots en la mateixa zona i instal·laven els seus tallers en carrers secundaris de la ciutat.


Els gremis de sabaters

A finals del segle XI, les confraries van derivar en els gremis medievals. Els gremis de sabaters determinaven les seves pròpies regles i observaven el compliment de forma molt estricta, Fixaven els preus, exercien estrictes controls de qualitat i dictaven les ordenances per la regulació de la producció dels horaris de treball i de les condicions d’admissió, així com les disposicions sobre la formació d’aprenents i oficials. Així mateix, supervisaven la vida social dels seus membres.

Als membres dels gremis de sabaters se’ls imposava una sèrie d’obligacions, entre altres, hi havia aquestes:

-Realitzar els treballs de sabateria amb llum diürna, és a dir, estava prohibit realitzar els treballs després de la porta del sol.

-L’obra havia de ser perfecta, sense defectes, seguint criteris d’art i els transgressors se’ls imposava una multa.

-Tenien l’obligació, en cas de malaltia, de col·laborar amb la família del sabater realitzant els seus treballs i, en cas de mort, a alimentar per un temps a la viuda i als fills.


Els sabaters a Vilafranca del Penedès al segle XIV i XV

La confraria de sabaters suscitava el recel dels preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca.

A l’any 1332 es va establir la confraria de sabaters i cuirassers (relacionat amb el cuir) amb el permís del vicari perpetu de dita església.

Alguns sabaters eren Pere Albinyana, Pere Borràs, Pere Bosch, Antoni Brugal, Marti Clapers, Berenguer Ferrer, Berenguer Mas, Pere Mas, Pere Massana, Arnau Masseguer, Bernat Pastor, Romeu Quer, Bernat Roig, Nadal Salvany, Antoni Soler, Bartomeu Traval...

En el segle XV hi trobem: Pere Alzina, Pere Arboç, Bernat Eimerich, Francesc Bas, Pere Blanch, Francesc Borrell, Bartomeu Borràs, Pere Brugal, Joan Busquet, Joan Calendraix, Francesc Carbó,  Antoni Carbonell, Bernat Carbonell, Pere Castell, Joan Closes, Pere Codines, Pere Coll, Guillem Coloma, Pere Coloma, Joan Coloma, Pere Conill, Salvador Cordella, Joan Crispià, Francesc Cuch, Andreu Cullerer, Gabriel Cullerer, Bernat Duran, Lluis Febrer, Gabriel Ferran, Pere Ferrer, Joan Ferrux, Jaume Figuera, Pere Figuera, Berenguer Figuera, Miquel Figuerola, Jaume Fuyana, Gaspar Fuyana,  Joan Galter, Jaume Garriga, Joan Girart,  Llorens Gomar, Pere Gual, Bartomeu Gual, Tomàs Guardiola, Pere Joan, Joan Jofre, Francesc Julià, Joan Julià, Marc Illes, Bonanat Jané, Antoni Jofre,Bernat Lleves, Jaume Llombart, Pere Llor, Pere Llorens, Joan Lluna, Bernat Maiol, Pere Marquès, Tomàs Marquès, Miquel Massana, Joan Mata, Arnau Merlés, Pere Mestre, Tomàs Miquel, Guillem Moliner,Bernat Monistrol, Bartomeu Montagut, Francesc Pastor,  Joan Pasqual, Miquel Pelegrí, Pere  Perdigó, Pere Piquer, Arnau Pujol, Bartomeu Pujol, Antoni Quer, Bartomeu Respall, Francesc Roca, Pere Roig, Joan Roig, Francesc Roig, Gabriel Rosa, Baltasar Rosell, Francesc Rosselló, Pere Rosselló, Valentí Saiornat,  Nicolau Salelles,  Francesc Salvany, Raimon Salvany, Ramon Solà, Bartomeu Subirana, Jaume Tintorer, Berenguer Torrella, Pere Uruga, Joan Vall...

Els sabaters/avarquers Blancafort

El cognom Blancafort al Penedès medieval el comencem a trobar l’any 1220. Un Pere Blancafort s’uní amb matrimoni amb Saurina, filla del noble Bernat Salvà, el que serà posteriorment el senyor de la Bisbal del Penedès.

Durant els primers anys del segle XIV Bartomeu de Blancafort viu a Vilafranca del Penedès. És pagès i traginer. Compra una mula el 1321 a Guillem Oliver d’Igualada. És propietari de terres situades a les Clotes (1323/1416) situades en el terme de Viloafranca. Viu al carrer de Puigmoltó.


El sabater Pere Blancafort

El primer sabater de cognom Blancafort és Pere. És propietari de terra a les Clotes (1347/1390/1400/1409/1412), a la quadra de Ferruç (1348) i al camp de Pere de Pere (Sant Pere Molanta-1348), al fossar dels sarraïns (1391),Vallmoll (1400), Puigroig (1400), la Pelegrina (1433).

És propietari d’una era situada a extramurs, que el seu pare li va comprar a Pere Oller. Està situada molt a prop del portal del Sant Esperit (final del carrer de la Font actual-1400/1432)

L’any 1369 ajuda a reparar la muralla de Vilafranca, venent a la Universitat una partida de reble (Conjunt de trossos de pedra petits que s'usen per a omplir buits entre les pedres grosses quan es construeix una paret). Aspecte aquest que ens pot indicar que el seu origen era pagès. Família del primer Bartomeu Blancafort.

Pere formava part de l’administració del gremi dels sabaters, que tenien de patró a Sant Miquel i Santa Maria (1394/1404).

La muller de Pere, és Maria. L’any 1400 una filla, Clara, es casa amb el barber de Vilafranca, Marc Puig. Pel seu dot rep Pere una terra a Ferruç, una altra a Vallmoll, una altra a Puigroig i una altra a les Clotes.

Un altre fill és Francesc, que el 1414 es casa amb Francesca filla del sabater Nicolau Salelles. En aquest cas la dot de Francesca serà de 120 lliures, una quantitat bastant elevada.

Una altra filla, Maria, es casa amb el sabater Francesc Borrell de Vilafranca.

En aquest moment, Pere i família ja disposen d’un cert coixí econòmic i inverteixen en la compra i venta d’immobles. L’any següent venen al batlle de Vilafranca, Guillem Mercer, una casa situada al carrer Graupere, que havíem comprat en el moment de rebre el dot de Francesca. El preu de la venta és de 39 lliures.

Forma part com a conseller de la Universitat de Vilafranca del Penedès dels anys 1390 fins el 1405.

Viu al carrer de la Palma.

L’any 1433 Pere Blancafort és difunt. L’hereu universal és la seva filla Maria, casada amb el sabater Francesc Borrell.

L’avarquer/sabater Francesc Blancafort

L’avarquer li ve de l’avarca, que era aquell calçat rústec compost d'una sola de cuiro i alguns correigs i cordells que la subjecten al peu i al turmell.

És el fill de Pere. És propietari de l’era del carrer del Sant Esperit (1422/1425/1433) on disposa de farraginal (on hi ha sembrat farratge; tros de terra situat prop de l'era, i destinat a fer-hi farratge) . Té terra a extramurs, al Portell (1423), a la Tria (1426), a la quadra de Vallmoll (1429),

També va formar part de l’administració dels sabaters i cuirassers, amb honor de Sant Miquel (el Santa Maria desapareix de la documentació-1422).


L’avarquer Miquel Blancafort

En la documentació Miquel ja no surt com a sabater sinó com avarquer. És el fill i hereu de Francesc.

És propietari de terres situades dins el terme de Vilafranca:  a la muntanya de Sant Pau, dins el terme de Vilafranca (1435), a Montjuic (1463/1474), a la Tria (1467/1469/1474/1480), Canyemàs (1473), a la Fira (1473), a Ferruç (1473), a Fontanilles (1473),a Montaspre (1473), a la Pelegrina (1473)...

Continua essent propietari de l’era amb farraginal, situada a extramurs. Els documents ens la situen ara, a prop del camí que va al Pou Nou (l’actual carrer de Montserrat) i prop del vall de la muralla de la Vila.

Miquel disposava de més patrimoni i diners i per això prestava a interès a altres persones que en tenien necessitat. L’any 1453 li deuen diners per préstecs que els hi feu, el barber Francesc Vives, el sabater Pere Alzina, el ferrer Antoni Ferrer, el moliner Guillem Solà, el sabater Antoni Garrigues i l’especier Francesc Roig...

Compra terres per després vendre-les. El 1470 en ven unes situades a Fontanilles a Bernat Gual i unes que són a les Clotes al mercader Gaspar Ferran.

La seva muller és Clara.

La seva filla Eulalia es casa amb el barber Ramon Vives el 1468. Rep de dot la quantitat de 110 lliures.

Viu al carrer de la Ferradura (el nom actual és de la Indústria). La casa deuria ser gran, ja que es situa al costat mateix de la capella de Sant Joan i la part del darrera donava al carrer de la Palma, tot i que cal entendre que hi havia diferents corralons entre un carrer i l’altre. Hi havia un hort que s’entrava per el carrer de Sant Joan.

El 1483 Miquel Blancafort és difunt.

El fill i hereu de Miquel, és Pere Blancafort. El seu ofici és avarquer i cuirasser (de cuir). És propietari de terra al Portell.

La seva muller és Margarita. És difunt el 1505. Va morir molt jove.

Un fill d’aquest Pere, fou un altre Pere Blancafort, d’ofici blanquer (qui té per ofici assaonar les pells) a finals del segle XV. L’ofici de sabater i/o d’avarquer sembla ser que ja no aportava tants beneficis als Blancafort. Aquets Pere es casa el 1498 amb Eufrasina Vallès, filla d’un blanquer.

El blanquer Francesc Blancafort

Un altre fill de Miquel, és Francesc. El seu ofici també és blanquer. El 1483 es casa amb Isabel, filla del calderer Gabriel Coloma. Com a regal per aquesta unió, el seu germà Pere, li fa donació d’una casa al carrer dels Ferrers i d’una terra situada a la Tria.

Francesc té terra a la Costa (1499), a la Tria (1483/1497)...

A  principis del segle XVI, Francesc, el blanquer, és l’encarregat d’arrendar en forn de pa públic que estava situat al carrer de la Parellada i era del domini del noble Masdovelles (1509). Compra cases situades a la única plaça que hi havia en aquells moments a Vilafranca, a la plaça Major (l’actual de Constitució) el 1512...

Deduïm que els Blancafort primer pagesos, després sabaters/avarquers i posteriorment blanquers, van anar canviant d’ofici segons la demana del moment i els beneficis que es podien aconseguir. Un exemple com altres d’aquell Penedès medieval.






dilluns, 2 de gener de 2017

El poder de les institucions eclesiàstiques al Penedès medieval




L’església de Santa Maria de Vilafranca del Penedès exercia un poder important en el seu terme en època medieval. Altres aspectes van ajudar –com a totes les ciutats medievals– a fer que l’església i altres capelles del voltant de Vilafranca i els dos monestirs (Sant Francesc i Santa Clara) tinguessin un poder en què molts llinatges, moltes famílies de la vila van participar i se’n van aprofitar per als seus propis interessos.

L’església de Santa Maria

L’església parroquial de Santa Maria es diu que va ser fundada el segle XII. Hom pensa que els seus orígens es deuen a una capella romànica de l’any 992. (Segons el Llibre verd de Vilafranca l’església de Santa Maria fou edificada en el lloc que avui ocupa en temps del comte Sunyer).
El Sunifred esmentat en el document d’aquell any fou el primer ardiaca del Penedès, que secundà l’obra del bisbe de Barcelona i intervingué en la localització de tinences parroquials que el document anomena. Si pensem que el primer titular de l’escrivania de la vila era Bernat Clergue i es diu que era prevere de Santa Maria, és clar que l’any 1187 ja existia. No fou fins a l’any 1285 que s’iniciaren unes obres que li donaren una forma definitiva. Així ens ho indica una làpida situada a la façana de l’església actual, datada a les calendes dia 1 de maig d’aquest any, essent llavors rector de l’església Jeroni Montoliu. (Els Montoliu eren un llinatge de cavallers, que els trobem el segle XIV en la documentació com a senyors del castell de Cubelles (Garraf). Eren emparentats amb els Recasens d’Altafulla. Els rectors de Santa Maria, Jeroni, que a més fou canonge de la catedral de Girona el 1288 i de la catedral de Barcelona el 1302, i un Ramon (1344) formaven part del dit llinatge).

Fou posada una altra primera pedra, en recordança de la represa de l’obra. Això ens podria indicar o confirmar l’existència de l’església romànica de què abans parlàvem i que potser mai no havia estat acabada, ja que la làpida ens diu que fou posada una altra pedra. L’actual fou consagrada el 1484.

No ens aturarem en la seva construcció, però sí que anotarem els rectors que Santa Maria va tenir fins al segle XV i que formaren part de llinatges de cavallers, de nobles, de senyors feudals que vivien a Vilafranca o en altres poblacions del Penedès o el Garraf.


Els administradors de l’església de Santa Maria

El frare franciscà Bernat Pelegrí, natural de Barcelona, que havia estat ambaixador del rei d’Aragó davant el papa, va ser el substitut de Montoliu com a rector de Santa Maria (1288). Notem que en un principi els franciscans participaven en l’administració de l’església de Santa Maria. Dels Pelegrí, segurament arran d’aquest nomenament, una branca familiar es quedà a Vilafranca. Dos Bartomeu Pelegrí foren batlles de Vilafranca (1347-1535). El Mas dels Pelegrins el trobem situat en un dels primers llocs de població del Penedès (parròquia de Santa Margarida) al segle XIV. Més d’un fou prevere de Santa Maria. Participaren com a consellers en la universitat, com a hostalers i mercaders. Al segle XVI són anomenats en la documentació com a burgesos.

El 1328 fou nomenat un vicari perpetu que a partir d’aquesta data serà ja el titular de la parròquia. Farem una llista d’aquests vicaris durant el segle XIV i XV i anomenarem algun aspecte del seu llinatge, del poder que ja exercia en el Penedès.

El titular de la parròquia era el rector, però quan es va crear l’ardiaconat (1324) va passar a ser-ho el vicari perpetu, que tenia com a missió episcopal més important el servei diví: celebrar misses, administrar sagraments, predicar, beneir, celebrar les cerimònies del temps litúrgic i els actes funeraris, tenir cura de les fundacions i llegats, fomentar les devocions privades i acomplir els costums religiosos locals:  

Creació de tres ardiaconats fets pel bisbe i el Capítol de la Seu de Barcelona: el de Santa Maria del Mar, unit a la parròquia de Santa Maria del Mar, de Barcelona; el del Vallès, unit a l’església de Santa Maria, de Caldes de Montbui; i el del Penedès, unit a l’església de Santa Maria, de Vilafranca: ADB, Dotalium, t. III, f. 181v-184v. Data: 1/10/1324, Barcelona. Berenguer de Papiol és instituït ardiaca del Penedès en substitució del difunt Pere de Torruella. En aquest document s’especifiquen els drets i els deures que comporta el càrrec d’ardiaca i el de vicari perpetu. L’ardiaca té dret a la manutenció, a l’escrivania, a rebre lleudes i prebendes sobre tota mena d’alienacions sobre les possessions de l’església, a delegar jutges i a fer executar sentències, a rebre les rendes de l’església que abans pertanyien al rector. La meitat d’aquestes rendes corresponen al vicari, que a més té dret als fruits d’una vinya del rei. El vicari té dret també a habitatge –que ha de compartir amb l’ardiaca i amb la seva família, quan aquest visita la vila– i a canviar els servidors de l’església, encara que ho ha de fer sempre amb el consentiment de l’ardiaca. El vicari té l’obligació de residir-hi permanentment i de tenir cura d’ànimes, a més de realitzar un bon servei a l’església. Amb la meitat del que li correspon de les rendes ha de pagar els drets episcopals i d’altres.

Els dos càrrecs –el d’ardiaca i vicari– portaven una sèrie de drets i deures que feien que el patrimoni de les persones que els regien l’ampliessin.

Vicaris perpetus (segles XIV i XV) de l’església de Santa Maria

Bernat de Rubió (1323) Emparentat amb franciscans; Guillem Jusquella (1328); Berenguer de Montoliu (1333)  Originari de llinatge de cavallers; Guillem Frugell (1345); Bernat Sabater (1361) Emparentat amb els cavallers Avinyó;Ferrer Rafart (1367) Originari d’uns primers  repobladors del terme de Sant Martí Sarroca; Joan Punyera (1386) Emparentat amb els castlans Vilafranca. Emparentats amb els primers pobladors de Sant Cugat Sesgarrigues.

Pere Rubió(1404) Emparentat amb franciscans. Posseïen masies al terme de Sant Martí Sarroca.


Els gremis i les confraries

Els gremis i les confraries eren un reflex d’aquesta mentalitat religiosa. Ambdues institucions organitzaven la vida laboral, política, social i sobretot religiosa de la gent que exercia un o altre ofici. Tot i que es diu que l’any 1320 ja existien confraries a l’església de Santa Maria, no serà fins a l’any 1331 que sorgeix la confraria de Sant Francesc primer, després anomenada de Sant Miquel, que agrupava els sabaters, adobadors i blanquers. Posteriorment se’n crearen d’altres: la de Sant Lluc (1334), que aplegava paraires, sastres, botiguers i pellissers; la de Sant Eloi (1338) acollia els ferrers i argenters; la de Santa Maria (1339), que reunia els teixidors i treballadors del cànem; la de Sant Antoni, Sant Llorenç i Sant Isidre (1340), que organitzava els pagesos i hortolans. Finalment, l’any 1388, la de Sant Macari i Sant Josep que acollien els fusters, picapedrers, obrers, ballesters i forners.

D’aquesta última podem resumir molt breument alguns dels seus deures en el moment del seu ordenadament: “en la església parroquial de madona Santa Maria sots invocació d’un altar que han construït els dits prohoms han ordenat confraria o administració [...] lo dia de la festa de sant Macari [...] han de visitar els prohoms elegits los malalts o malaltes de la dita administració [...] han de dar socors i ajuda a aquell malalt o malalta d’aquella almoina i emoluments de la dita confraria [...] han de seguir o acompanyar lo cor de Jesucrist anant i venint de la casa del malalt o malalta a l’església...”.

Les activitats de culte es completaven amb les tasques d’assistència espiritual als malalts i agonitzants, i també d’assistència corporal a convalescents, vídues i pobres pertanyent als gremis. Aquests participaven en els enterraments i les exèquies fúnebres dels seus membres i es preocupaven d’obtenir indulgències. Es feien donacions per crear capellanies. Aquestes eren capelles construïdes dins d’un temple d’ús privat i normalment anaven acompanyes d’un altar. Les famílies més importants de la vila solien tenir-ne i era on es feien enterrar. L’església de Santa Maria, el monestir dels franciscans i el de Santa Clara van ser dotats amb més d’una capellania durant els segles XIV i XV.

L’Arxiu del bisbat de Barcelona guarda molts judicis relacionats amb els beneficis de les capellanies de Vilafranca, els preveres que les fundaren o d’altres que se’n volien apropiar. L’any 1442 hi hagué un conflicte entre el bisbat de Barcelona i els fundadors del benefici de Sant Bartomeu de l’església de Santa Maria amb els preveres Bartomeu Salelles, Antoni Vives, Francesc Borràs i Jaume Moles. També el benefici de Sant Miquel fundat pel prevere difunt Berenguer Miró, que se’l volien apropiar els preveres Berenguer Alemany i Francesc Batlle. Finalment, com a últim exemple, el que fundà el prevere Antoni Oller, que va ser acusat d’agredir el degà major de l’església de Santa Maria.


La comunitat de preveres de l’església de Santa Maria

El moment de la constitució de la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria no el sabem amb certesa, però podem assegurar que fou durant els anys dels segles XIV i XV quan la comunitat tenia més membres. En el fogatge de 1495 trobem diversos preveres com a propietaris de cases a Vilafranca. Els fruits i rendes de terres, horts i cases formaven la part principal dels ingressos de la comunitat de preveres que, fins a la seva fi el 28 de febrer de 1901, es governà i regí per butlles i per decrets, disposicions i visites dels bisbes. 

Els preveres de Santa Maria tenien molta influència dintre la vila. A les esglésies vilafranquines se celebraven misses i aniversaris en honor de difunts, i s’acostumava a fer sota l’advocació d’un sant. L’ofici era pagat amb les deixes del testament per a aquest ús, que eren nombroses per la consciència religiosa del moment. Els enterraments, que molts vilatans demanaven en els seus testaments que es fessin davant de l’església de Santa Maria, van ser aspectes que van enfrontar els franciscans del convent amb els preveres de Santa Maria. La intervenció del mateix rei va solucionar-ho.

Les sovintejades desavinences entre els prohoms de la universitat i els preveres de l’església de Santa Maria van fer que les relacions fossin molt tenses en alguns moments. Disposem d’una concòrdia de principis del segle XV entre la Universitat i la comunitat de preveres en què s’intentà aturar el frau de la venda de carn per part dels preveres, aprofitant-se de la pobresa d’uns quants, ja que l’aconseguien a un preu més baix que la resta de ciutadans de la vila. S’acordà que “els preveres puguin prendre la carn sense cap impost i disposar d’ella i proveir-la i donar de menjar als preveres que ho necessitin [...] si no ho fan així, serà obligat que paguin l’impost requerit...”. També es pactà el mateix a l’hora que els preveres haguessin de comprar vi. A més va ser convingut que cada prevere tingués “per provisió de la seva persona cada any sis quarteres de forment franques d’imposició i per la companyia o família seva, la qual tingui necessitat”. I si compren els preveres “bèsties, blats, rendes o altres coses de persones per fer mercaderia [...] que hagin de pagar imposició com faria tot tipus de persona..”. A vegades, en temps de crisi, els preveres feien valer el seu estat de poder i la universitat encara i de bona fe volia aclarir la situació: “que com a vegades sorgien algunes coses obscures, ambigües o dubtoses [...] cal que se sàpiga interpretar i aclarir a la dita universitat”.

La majoria de les parròquies posseïen terres, masos i altres edificis i béns rústics fruit de l’acumulació de donacions per part dels habitants. L’església de Santa Maria no n’era una excepció. Molts dels béns eren arrendats, i les rendes resultants s’invertien en la compra d’altres béns. Així s'ampliava el patrimoni de la institució.

L’assistència als pobres per part de l’església: La Pia Almoina

Tant l’església com els poders laics es preocuparen de l’assistència als pobres. Les pies almoines eren institucions de caritat que varen proliferar al llarg de la baixa edat mitjana. Estaven repartides per tot Catalunya i normalment eren de titularitat laica. Aquestes institucions funcionaven de forma independent dels poders laics i tenien rendes pròpies. Normalment les parròquies també tenien centres de caritat, eren els anomenats “plats dels pobres”. Aquests distribuïen les almoines entre els pobres. Tant les almoines com els “plats” donaven menjar i roba als anomenats “pobres vergonyants” (pauperes vereandos). A aquests pobres se’ls anomenava així perquè s’avergonyien de ser pobres, ja que anteriorment la seva condició social havia estat suficient per mantenir-se amb el seu treball. Hi havia diverses causes perquè una persona esdevingués pobra vergonyant: pèrdua de la feina, malalties, deutes, mutilacions...

La Pia Almoina de Vilafranca, estava situada a l’actual plaça de Santa Maria, fent cantonada amb el carrer de Sant Bernat. Va ser fundada pel frare Marc d’Avinyó l’any 1401, i ell mateix en fou el primer administrador. Anteriorment existien petites institucions per ajudar els treballadors d’un mateix ofici –existien les almoines dels sastres, dels traginers, dels teixidors–.

Sabem, per la documentació de l’Arxiu Històric Comarcal de Vilafranca, que la Pia Almoina estava regida per un majordom i un fadrí que l’ajudava. Un document datat el 1492 assenyala els diversos drets i deures que tenia Lluís Tintorer com a majordom de la Pia Almoina. El majordom i el seu ajudant menjaven i bevien del menjar de la Pia Almoina, i el primer estava obligat a fer inventari de tots els objectes, rendes i despeses que tingués en l’administració de la Pia Almoina. També estava obligat a cancel·lar tots els deutes que tingués la Pia Almoina en el moment d’ésser nomenat majordom. Així mateix no podia acollir ningú de fora la vila en l’edifici de la Pia Almoina. Indicava el mateix document com s’havien de tractar els pobres que venien a menjar a la Pia Almoina: en primer lloc havia de parar les taules (amb els seus cavallets). Després els pobres resaven per la gent que donava almoines i feia caritat a la institució. Quan tots els pobres eren a taula se’ls donaven les racions establertes de pa, vi i carn (aquesta podia ser substituïda per llegums en temps de quaresma). Abans de menjar, el majordom havia de beneir la taula. Un cop acabat l’àpat, el majordom havia de fer fora els pobres de la Pia Almoina. Per últim, el majordom no podia donar l’almoina a qui no es presentés en persona o a qui vingués de part d’un altre pobre.


Els Beguins del segle XIV a Vilafranca

A Vilafranca també hi hagueren moviments religiosos fora del control oficial de l’Església. Un dels exemples més destacats foren els beguins, que van ser considerats heretges perquè tenien les seves pròpies opinions o interpretacions sobre l’autoritat religiosa de l’època.

El beguinisme va actuar a Vilafranca durant quaranta anys, a mitjan segle XIV. La comunitat beguina de Vilafranca vivia en un espai tocant al monestir de Sant Francesc, ja que en un primer moment el papa no els perseguia. Tot i pertànyer a un orde religiós no seguien una vida conventual: es podien casar, tenien relacions sexuals i vivien conjuntament homes i dones. El beguí més antic que apareix en la documentació és el frare Gerald Pere, que estava casat amb la monja Ferrera. A la mort d’aquest, el seu amic fra Bernat Fuster va ser citat pel bisbe com a aliorum fratrum (els altres frares) i li manà que complís els deures conventuals imposats per l’orde de Sant Francesc.

Aquest fet va portar a un procés inquisitorial (1344-1345) contra més d’un beguí de Vilafranca. No tan sols els beguins van ser acusats d’heretges a Vilafranca; en la mateixa època també ho van ser els frares franciscans Pere Mercer i Arnau Ponç. El primer, a causa dels sermons herètics que predicava, i el segon va ser acusat d’irrespectuós per una disputa des del púlpit amb un prevere de l’església de Santa Maria. Tots dos l’any 1344.

Mateu Fuster fou rector de la capella de Santa Maria Magdalena de Vilafranca (1399). El llinatge Fuster no va deixar de relacionar-se amb la institució religiosa pel seu origen beguí. Al segle XV alguns Fuster foren notaris i mercaders, i vivien a Barcelona.

Les capelles del terme de Vilafranca

Molts cognoms nobles o de gent benestant els podem relacionar amb les diverses capelles construïdes al voltant de Vilafranca del Penedès, quant a deixar-hi llegats, beneficis o administrar-les com a rectors: Llotger (notaris, mercaders, cavallers) a l’església de Sant Julià; Coll (senyors feudals de Torrelles de Foix) a l’església de Sant Jaume de la Calçada; els Martí, Baró, Fàbrega (notaris, mercaders) a la capella de Sant Salvador de la Calçada; Lillet (batlle general de Catalunya, batlle de Vilafranca, cavallers) i Plana (mercaders) a la capella de Santa Maria Magdalena. Hi ha una dotació documentada per Berenguer de Lillet l’any 1300 d’una caseta i un hort a la dita capella; els Brugal (mercaders i sastres) a l’església de Santa Digna; els terratinents Rabassa a l’església de Santa Maria dels Horts.
Capella Santa Maria dels Horts


Diferents institucions de fora de Vilafranca cobraven diverses rendes sobre terres i cases de la població durant els segles XIV i XV: el bisbat de Tarragona, l'església de Sant Pau del Camp de Barcelona, el monestir de Santa Maria de Montserrat, l’església de la Verge de les Mercès de Barcelona i, sobretot, el monestir de Santes Creus des de l’origen de Vilafranca.