dissabte, 2 de març del 2024

Procés d'un forn de pa de Vilafranca del Penedès (1495-96)

 

L’any 1171 el castlà Oller de Rasquera, el fill Veià i Berenguer donen tots els drets que tenien sobre els forns de Vilafranca i sobre tots aquells altres que amb anterioritat s’havien edificat al castlà Pere de Vilafranca, a la seva muller Guillema i als seus descendents.

Els forns comunals en la Vilafranca medieval en els segles XIV i XV foren el forn del castell, el forn dels monjos, el forn de la fruita, el forn de les Cols, el forn de les Olles, el forn de la Palma i el forn de la Parellada..

El forn de la Parellada, va ser el primer forn que va tenir la vila. Es coneixen dades a partir de l’any 1232: És en una venda que fa el noble Pere Vallmoll al mercader Guillem Pellisser de tots els drets que tenia Vallmoll en aquest forn, és a dir de cobrar les rendes. Els castlans del castell, els senyors de Vilafranca i els de Canyelles, també castlans del castell de la Vila, eren els que administraven i cobraven les rendes d’aquest forn per més endavant passar al llinatge dels Masdovelles de l’Arboç i que també es pagava cens al rei. L’any 1494 fou enderrocat per ser reconstruït de nou a l’any següent pels mateixos Masdovelles. Això portà un procés judicial per cobrar el cens que devien els Masdovelles a la tresoreria reial.

El noble Guillem Joan de Masdovelles  defensava els interessos de que el forn fos públic i que estava al corrent del pagament dels cens reial quan funcionava el forn. El jutge fou l’advocat Gregori Molgosa, representant a la Batllia general de Catalunya. El escriptor del procés va ser el notari del Batlle general de Catalunya Joan Ribaltes.

Personatges del procés (1495)

El procés comença el dilluns set de desembre de 1495. Hi participà d’una part el noble Galcerà Ferrer i Gualbes, regent de la Batllia general de Catalunya amb absència del noble Joan Sarriera, que fou nomenat el 1468 i fou capità de la Girona reconquerida en temps de la guerra civil (1462-1472) i per l’altre part el dit Guillem Joan de Masdovelles domiciliat a l’Arboç del Penedès, el mercader Bartomeu Guilera, anomenat lloctinent del Batlle general a Vilafranca, representants tots ells als Masdovelles, senyors del forn.

Per l’altre part hi ha Francina vídua del mercader Joan Gual demanant els drets del forn o una part d’aquests com hereva del seu marit difunt. En el seu nom hi actua en el procés el metge Miquel Piquer de Vilafranca.

La Batllia general de Catalunya defensava els drets de cobrar rendes reials, ja que els forns de Vilafranca, pertanyien primer al patrimoni reial hi ha el notari Joan Torsell i el físic Pere Joan Gras procuradors del patrimoni reial.

Causes principals del procés (1496)

Va ser el deu de maig (no consten dies anteriors) que els procuradors del patrimoni reial declaren que Guilem Joan de Masdovelles deu censos que havia de pagar al tresorer reial sobre el domini del forn. No serà notificat el deute del cens reial als Masdovelles fins el dimarts setze de setembre d’aquest any 1496.

Guillem Joan respon que els drets del forn li foren donats, com a gràcia,  pel capità Martí d’Angulo, capità a Vilafranca anomenat pel rei Joan II per ser fidel a la seva causa en contra del seu fill el príncep de Viana. Presenta una carta pública on consta la dita donació.

El regent Galcerà de Ferrer de Gualbes diu però que si des de la seva donació no ha pagat els censos reials, el forn torna a ser administrat pel Batlle general de Catalunya.

Masdovelles respon que l’any 1494 el forn era derruït i el van tornar a reconstruir i que per tant els anys que no va funcionar no s’havia de pagar censos al rei. En aquell any 1494 Masdovelles va signar una concòrdia amb l’advocat reial Pere Granell per no pagar el cens que es devia de la possessió del forn mentre dures la seva reconstrucció. Els Masdovelles van aprofitar per fer obres i refer el forn i continuar coure pa i pagar el cens en el moment del seu nou funcionament. Es mostra la concòrdia amb Granell una àpoca del pagament de sis lliures (que es devia de quan funcionava el forn).

Les despeses per adobar el forn van ser de vint-i-cinc lliures. Diu que els veïns que viuen al carrer de la Parellada saben el temps que van durar les obres i es pot comprovar per no pagar el cens durant aquest temps d’obres.

Masdovelles assegura que abans i després de la guerra de Joan II el forn va coure pa cada dia. Es pot preguntar als veïns Gual, Blancafort, al notari Bartomeu Llopis i al teixidor Joan Escardó que ara viu a Barcelona, a Joan Rufet, Bernat Escardó i altres, tots veïns del carrer de la Parellada.

Un altre aspecte de la causa del procés és que en diferents anys (no es diuen quins) els preveres Jaume Montserrat, Joan Sabater i Bartomeu Roig, pagaven cens al Masdovelles, perquè aquest els hi va vendre la casa on està ubicat el forn.

Pena imposada als Masdovelles

La Batllia general de Catalunya per cobrar les rendes/cens que li devia els Masdovelles va embargar les dues cavalleries (patrimoni de cases i terres concedit a un cavaller/noble) que cobrava Guillem Joan de Masdovelles en el terme de Vilafranca del Penedès (terres i cases situades al carrer de Sant Pere) i altres cens que cobrava del monestir de Santa Clara de Vilafranca i del poble de Santa Coloma de Queralt.

Finalitza el procés el procurador fiscal, el representant de la Batllia General de Catalunya, que la demanda és justa, ja que els Masdovelles tenien el domini a canvi de pagar el cens al rei durant vint-i-nou anys. I que tot el que es diu és veritat i dicta sentència.

Francina, la viuda del mercader Joan Gual, va renunciar a posseir els drets del forn i a cobrar alguna indemnització.

El 1499 sabem que el forn està en marxa i és domini dels Masdovelles. Es parla d’un super forn, que cal entendre molt més gran que el vell.

En el segle XVI el forn passa a altres mans pagant el cens reial. El 1546 en un acte a la parròquia de Moja es signa una concòrdia entre el flassader de Vilafranca Damià Arlés i el paraire Antoni Amat. El segon dona llicència al segon perquè pugui agafar llenya del seu bosc pel funcionament del forn de la Parellada: “...pugi prendre la llenya que tirarà per dit forn...Damià li donarà la tercera part del pa que es farà en dit forn i la meitat de la cendra...”.

divendres, 22 de desembre del 2023

La Capella dels Socors/ Sant Pelegrí (1305)

 

La Capella de Sant Pelegrí de Vilafranca del Penedès està situada a la plaça Jaume I, davant de l’església de Santa Maria. La propietat és del Bisbat de Barcelona. Gràcies a un conveni entre el Bisbat i el Vinseum amb la condició que el museu s’encarregui del manteniment, amb el vist i plau de l’Ajuntament de Vilafranca, la capella s’utilitza per algunes exposicions organitzades per Vinseum.

La capella ha tingut diverses reformes, obres en anys 1967/70/80/81/2008... Durant aquestes obres s’han trobat teules romanes en el subsòl de la capella; sitges i enterraments de teules i d’àmfores; fragments de llànties, àmfora romana, trossos de molí fragmentat, aspectes aquests que hom pensa en un moment romà tardà, al voltant del segle V. També es trobaren tombes datades en un alt medieval o potser romà tardà, tot i que van semblar medievals, ja que els braços flexionats i creuats sobre el pit poden indicar aquesta època. Dins de la tàpia d’un dels murs aparegueren ceràmiques dels segles XIV i XV. En aquí es localitzaren dues sitges amb materials romans en el seu farciment. També en el 1980 van aparèixer monedes que podrien ser romanes i altres enterraments. Va ser l’any 1981 quan, es va cobrir la capella, després d’estar-hi durant quaranta anys el “Monumento a los Caidos” i descoberta degut a la destrucció en la guerra civil, l’any 1934.

És molt probable l’existència d’un passat romà abans de la construcció d’aquesta capella. Abans de la Vilafranca medieval hi podria haver-hi hagut una vil.la romana. Com a mínim aquests troballes així ho podrien indicar.

Res no es construeix a sobre de res. La capella estava construïda sobre restes romanes.

La història de la capella resta esfumada en el temps, segons alguns.

A la dècada dels 60 foren descobertes unes finestres romàniques i tot seguit una torre es diu del segle XIII, a darrera mateix de la capella de Sant Pelegrí. També es varen trobar unes pintures dins de la capella.

Les excavacions que es van fer l’any 2006 dins de la capella s’hi van trobar setze enterraments amb vint-i-vuit individus i una estructura funerària subterrània, que hauria tingut la funció d’ossera. Es trobà també un forn amb marques d’haver estat utilitzat com a lloc de combustió i que hauria estat cobert amb una volta segurament per a fondre metall, potser per fer les campanes de la capella i/o de l’església de Santa Maria. Es trobaren uns murs anteriors a la capella que formarien part d’una construcció prèvia, la casa dels Anglès possiblement. També dues sitges, una de grans dimensions. Aspectes aquests que ens ajuden a confirmar l’antigor d’aquest espai i que ens porta a l’origen de la vila.

La capella dels Socors. L’hospital i els Trinitaris

La capella es creu construïda en el segle XIV i estava dedicada a la Verge dels Socors. El nom de Pelegrí el va canviar Francesc Jeroni Babau, degut a que ell va ser propietari de les cases i la capella que havien pertangut als Trinitaris l’any 1595 i tenint en compte la capella construïda pels trinitaris de Sant Hilari al lloc anomenat la Pelegrina de Vilafranca, avui desapareguda.

D’aquesta capella de Sant Hilari durant el primer terç del segle XIX Cayetano Barraquer ens comenta: al lloc septentrional de Vilafranca del Penedès, a una distància de dos quilòmetres encara avui es veuen les ruïnes de l’antiga capella de Sant Hilari situada entre la creu de la Pelegrina i el poble de La Granada. Aquesta capella i el seu edifici foren el primer alberg dels trinitaris. Després van passar a la plaça de l’Oli (actualment plaça Jaume I) davant la porta principal de l’església de Santa Maria, al costat de la capella de Sant Pelegrí, fou l’església dels trinitaris. Així va ser. Molt probablement la capella de Sant Hilari. Aquest sant va escriure “Trinitate Libri XII. S. Contra Arianos s. De Fide”, la seva obra més important, que la va acabar l’any 360. Conté una exposició completa de la doctrina de la Trinitat, una exposició dels principis que l’avalen i una refutació de tots els arguments dels heretges. Se sap també de l’advocació de Nostra Senyora dels Socors per part dels frares Trinitaris.

La capella dels Socors/Sant Pelegrí la daten l’any 1334, però en realitat va ser l’any 1305 quant els prohoms de la Universitat de Vilafranca del Penedès, el rector de l’església de Santa Maria de la vila i l’orde de la Trinitat es posen d’acord en edificar un hospital per pobres i malalts conjuntament amb la seva capella. La capella té llicència del bisbe Barcelona aquest mateix any 1305 i que pugui tenir una campana i que els frares trinitaris puguin acceptar almoines per a la manutenció dels pobres de l’hospital.

La data del document és clara fou el 17 de maig de 1305. Hi ha una còpia d’aquest acord en un registre que conté textos dels anys 1331 a 1334 i d’aquí l’error de datació. El notari que firma el document és el notari Marc Ferrandell de Vilafranca. El frare trinitari que signa els documents és Guillem Granell. El rector de l’església de Santa Maria també hi signa, és Romeu de Montoliu.

La situació de l’hospital i capella es fa al lloc de les cases d’Angelaria una paraula derivada d’Anglesola. Sabem de la viuda de Jaume Anglès, de nom Guillema, alies Anglesola. Jaume va comprar les rendes reials de Vilafranca l’any 1330. Era propietari de varies cases de la vila. Es troba en documents a partir de l’any 1275.

L’any 1582 els Trinitaris es van traslladar a l’hospital del Sant Esperit d’origen també medieval el 1272, a l’actual carrer de la Font i on hi ha actualment l’església de la Trinitat. Les diferents parts de l’hospital, dels seus horts es van vendre a particulars. La capella dels Socors i espais propers van ser propietaris primer la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria i posteriorment el noble Francesc Jeroni Babau i la seva família fins a finals del segle XVII. Durant aquest temps va tenir moltes reformes. I va canviar de nom amb la de Pelegrí.

La capella de Sant Pelegrí és la del Palau Reial?

El Palau Reial situat al costat de la capella dels Socors té el seu origen en l’any 1230. A l’any 1285 hi va morir el rei Pere el Gran. El primer fill seu, Alfons el Franc amb un document de cancelleria datat el 1290 -cinc anys després de la mort del rei Pere ­- ordena que part de les rendes reials que es recullin a Vilafranca serveixin per a construir una capella dins del palau reial en honor al seu pare.

Sempre he cregut que la capella del palau que es deuria construir a principis del segle XIV – com també la de Sant Pelegrí- era la que es dirà de Sant Bernat i que estava situada en direcció al carrer actual del mateix nom. A més data la seva construcció a l’any 1308, que és quan els frares del Cister, del monestir de Santes Creus, que van comprar el Palau aquest mateix any. Hi celebrava la missa el frare majordom del monestir. Res a veure amb la dels Socors/Pelegrí.



La capella dels Socors o de Sant Pelegrí va ser l’església del monestir de la Trinitat, que va ser cremada l’octubre de l’any 1934, quedant solament els arcs gòtics de la coberta.

 

 

diumenge, 22 d’octubre del 2023

Santa Oliva i el Priorat

 

La zona llana de la comarca del Baix Penedès, en la conca del torrent de la Bisbal, o del Vendrell, pertanyia bàsicament al monestir de Sant Cugat del Vallès, en bona part per antiga donació o confirmació del rei franc Lluís Ultramar l’any 938.

L’any 1011 el comte de Barcelona. Ramon Borrell, la comtessa Ermesen i els bisbes Deusdedit de Barcelona, Borrell d’Osona, Pere Girona i Ermengol d’Urgell, autoritzen a l’abat Guitard de Sant Cugat poder donar les terres situades a Santa Oliva on es va edificar el castell i l’església. El monestir va concedir terres a Isnabert pel seu repoblament, mantenint-se certs drets, construint-se una casa i una torre.

El 1018 el comte Borrell confirmen a Sant Cugat l’alou de Santa Oliva, afegint el alous de Moja i Albinyana. Més tard els terme de Santa Oliva, Calders i Castellet (1037).

Ramon Isnabert i família donen a Agela i altres un alou que tenien en el castell de Santa Oliva el 1045. El prevere Guillem, amb motiu d’un viatge a Jerusalem el 1130, dóna a la seva germana i família totes les terres que en el terme del castell de Santa Oliva, amb la condició, però, que si torna de la ciutat santa les pugui recuperar.

El 1158 el bisbe de Barcelona va concedir les església de Sant Julià, al castell, i de Santa Maria al monestir de Sant Cugat perquè s’hi establís un priorat.

Els nobles Santa Oliva

Durant els anys següents Santa Oliva hauria patit els efectes d’una ràtzia dels almoràvits. A mitjans del segle XII, es va reconstruir, el lloc va passar al llinatge dels Santa Oliva que van mantenir diferències amb el monestir de Sant Cugat. Els primers van ser Guillem i el fill Ramon de Santa Oliva, que també van ser castlans del castell de La Granada (1143).

També familiars foren Pere de Santa Oliva, que fou sots-castlà del castell d’Eramprunyà i Berenguer de Santa Oliva, abat del monestir de Sant Cugat.

Una sentència del 1183 donava el castell i terme a Bernat de Santa Oliva (germà de Berenguer) però sota la senyoria del monestir.

Un Guillem de Santa Oliva és acusat en una altra sentència promulgada pel veguer reial Jorba el 1238 sobre el castell a favor del monestir de Sant Cugat. De resultes d’això Saurina de Santa Oliva ven el castell al monestir uns anys després (1243).

Familiars dels Santa Oliva van ser els nobles Vernet, senyors d’un alou de Sant Marti Sarroca, que anys després demanen el seu dret sobre el castell en una altra sentència contra el monestir. Reben una compensació econòmica per part del monestir (1248). Es pot deduir la importància per part del monestir de Sant Cugat del Vallès en tenir la plena propietat del castell, de l’església, el priorat i del seu terme, com a senyor/institució feudal.

A partir de finals del segle XIV sorgeix en la documentació la Universitat de Santa Oliva entre ells persones de cognom Santa Oliva, un total d’unes quaranta persones hi forment part l’any 1382. És en aquests anys que el castell passa a tenir dret feudal el rei Pere el Cerimoniós.

El Priorat de Santa Oliva

Es diu que el priorat de Santa Maria de Santa Oliva, fou creat a partir de la donació del bisbe de Barcelona del que es té notícies des del 1173, es devia establir a l’església de Santa Maria, coneguda com la Rectoria o El Monestir, però, després que els benedictins del monestir van comprar el castell, van passar el priorat a Sant Julià, mantenint les funcions parroquials de l’església de Santa Maria. Es diu que al segle XV ja no hi havia cap monjo.

El 1303 en una visita pastoral del Bisbe de Barcelona a l’església de Santa Oliva (no especifica quina és ni es parla de Priorat) es diu que el frare Ramon de Sant Marti és monjo i administra l’església.

L’any 1403 hem trobat un document on l’encapçalament diu: capítols sobre la comanda de l’església i del Priorat de Santa Oliva i el seu servei”, per tant diferenciant dos edificis.

En son només quatre. El primer ens diu que el prevere Antoni Marti de Vilafranca, com a procurador del frare Bartomeu Garriga de l’orde Sant Benet, prior del Priorat de Santa Oliva encomana l’església del dit Priorat i del regiment de la cura de les ànimes del Priorat al prevere Pere Alzina de Vilafranca, des de la passada festa de Sant Joan, durant un any. El segon capítols només aclareix que el prevere Alzina ha de tenir residència a la casa del Priorat. El tercer que ha de tenir contínuament un prevere i dos escolans.

Aquestes escolans faran servei a l’església i la casa del Priorat (Santa Maria) i també en l’església que és dins del castell de Santa Oliva (l’actual Verge del Remei, abans Sant Julià), així com els diumenges, les festes entre setmana i en els dies que no siguin festa, segons és acostumat a fer els serveis. Tot i així pot tenir només un escolà, si volgués.

El quart capítol ens diu que el seu salari ha de sortir dels casaments, testaments i altres activitats acostumades a fer en les esglésies. Tot ho haurà de fer per autoritat del prior.

Dedueixo per tant, que tot i que el Priorat benedictí de Santa Oliva a partir del segle XV està abandonat hi té encara un poder feudal.

 

 

 

 

dilluns, 11 de setembre del 2023

L’Hospital del Sant Esperit de Vilafranca del Penedès (1272)

 

De l’Arxiu de la Comunitat de l’església de sant Just i Pastor de Barcelona un document en pergamí diu: “Hospital de Vilafranca: Aquestes són les santes indulgències e perdons per diversos sants pares apostòlics de Roma donats e atorgats a tots los benefactors confrares de l’orde e hospital general del Sant Esperit.

Lo qual hospital es dit general per tot com si són nodrits los infants orfes e totes les setanta-dues malalties que en cars de hom e de fembra són posades, si són acollides e proveïdes. E per e complidament si són complides les set obres de misericòrdia. Primer jutja si hi ha, donar e atorga a tots los confrares e benefactors del dit hospital del sant Esperit, vers penitents e confessants, a dins e any se confessaran, après que rauran saldes nostres indulgencies ara en les festes següents...”

El mercader Pons de Gualbes pels vols de l’any 1396 feu reconstruir l’hospital del Sant Esperit de Vilafranca del Penedès. El pergamí anterior es trobà en les notes a l’arxiu de sant Just i Pastor sobre la família Gualbes. 

La fundació

De fet va ser el setze d’agost de 1272 Bernat Llobet, veí de Vilafranca, el seu ofici podria haver estat advocat, qui va fundar l’hospital del Sant Esperit per als pobres i malalts de la vila en honor de Déu, de la Verge Maria i de Tots els Sants. Estava situat al raval, a l’actual carrer de la Font. Seria el segon hospital per a pobres i malalts construït a la vila, en aquest cas dins de la muralla. El primer fou el de Sant Pere, a extramurs l’any 1200.

L’any següent, el 1273 ja és un fet El bisbe Arnau de Gurb concedeix el permís. A més concedia que l’hospitaler i la seva família, els malalts residents i allitats, els fundadors i els patrons i els seus hereus es puguin enterrar en el cementiri adjunt, oficiant el rector de la casa les misses. A més la construcció d’una capella al costa “...damus et concedimus predicto hospitali et capelle eiusdem quod presbiter ipsius capelle possit confessiones audire et penitencias iniungere et alia sacramenta ecclesiastica conferre pauperibus infirmis jacentibus et residentibus in dicto hospitali et familie signate et hospitalario eiusdem hospitalis...”. el castlà Bernat de Vilafranca l’any 1294, en el seu testament, és un dels que fa deixes als malalt de l’hospital del Sant Esperit, deu sous.

El bisbe de Barcelona vol saber quins son els rèdits que rep la capella del Sant Esperi l’any 1339: “...per si eren n’hi havia prou per la institució d’un benefici...”

El 1413 a l’hospital hi ha onze llits per a homes i quatre per dones. L’edifici s’anava fent vell i part de les construccions (tot i haver-ne arreglat Pons de Gualbes) estaven caient, segons una visita pastoral que es va fer aquest mateix any.

L’hospital del Sant Esperit (segle XIV)

Un dels beneficis de la capella del Sant Esperit va ser amb invocació de la Verge Maria. L’any 1374 els patrons del benefici Geraldona, viuda de Pere Arboç i Ramon Pellicer son els que el funden, o sigui, podien disposar de les rendes que eren deixades en testaments al dit benefici. El prevere Arnau Avellà fou el primer hospitaler i administrador que es troba en la documentació (1381).

El prevere Gerald Arbós, fill de Geraldona i Pere, va ser hospitaler i administrador de les rendes de l’hospital Sant Esperit (1383-93) en nom del seu segon fundador el mercader Pons Gualbes, que vivia a Barcelona.

En el seu testament (1401), Gerald Arboç deix cent sous a l’hospital perquè es comprin flassades pels llits. També una vànova prima de drap de llençol amb ondes de cinc fils, que està en la cambra on jeia. La qual vol que serveixi per a cobrir els cossos. Al servei de la capella en honor del Sant Esperit, deix un missal que posseïa. A la seva mort es fa un inventari del lloc en la cambra on estava instal·lat: una bossa amb dos-cents florins que ordena repartir pels pobres de la vila en el seu testament; un arquibanc en la cambra on dormia; deix dues tasses de plata esmaltades al seu nebot Francesc Golet; a un altre nebot, el Pere Monistrol li deix una vànova, una flassada, un breviari i dos llumeners de plata amb peus. També li deix una casa situada al carrer Puigmoltó de Vilafranca on hi ha tres botes grans i un cup situat al celler.

Moltes son les deixes del segle XIV en testament que van dirigides a l’hospital i capella del Sant Esperit. Quantitats entre cinquanta sous i dotze diners. Una més elevada és la que deix Gerald Puig originari de la població de l’Albà (Tarragona), onze lliures i mitja (1384).

El següent hospitaler i administrador de l’hospital del Sant Esperit va ser el prevere Arnau Abellà (1408-1448). Era oriünd de Peralada (Alt Empordà).

L’hospital (segle XV)

És a finals del segle anterior i primers anys d’aquest que es construeixen al costat de l’hospital diferents edificis o cases particulars. També l’hospital hi té parts annexes on s’hi viu, llogades per l’administrador.  Maria, muller de Ramon Pellicer viu en una casa prop del Sant Esperit (1381); pallissa del mestre Ramon Banyeres a prop hospital (1387); Bernat Tomas, Pere Gual i Ramon Mateu viuen en cases de l’hospital (1399); Joan Puig viu en una casa prop hospital del Sant Esperit (1407)...un carrer just al costat es deia de les males arts (l’actual Trinitaris): el sabater Francesc Colomer ven al sastre Andreu Rabassa una pallissa al carrer de les males arts prop l’hospital del Sant Esperit (1387).

Alguns noms de malalts podem trobar en els documents: el ballester George Armengol de Barcelona, paga a l’hospital, pels dies que hi va estar la seva muller Antonia, vint sous (1416).

El 1438 el prevere Guillem Malet era el posseïdor del benefici del Sant Esperit de l’hospital. Patrona del benefici de l’altar de Sant Joan i Santa Maria, constituïts en la capella del Sant Esperit era la monja de Santa Clara de Vilafranca, Maria Pellicer el 1445. Uns anys després el patró era el burgès Rafael Pellicer (1497).

L’any 1577 l’hospital del Sant Esperit té la capella amb dues campanes que pesaven dos quintars. Dins de l’església hi havia un retaule del Sant Esperit amb les armes dels nobles Gualbes de Barcelona. Hi havia també un altre retaules de Nostra Senyora i Sant Joan i un altre de Santa Anna. Uns bancs amb les armes dels Gualbes. Aquest mateix any els trinitaris es fan propietaris d’aquest hospital traslladats des de la plaça de l’Oli, l’actual plaça Jaume I de Vilafranca.

L’hospital estava derruït. L’església no tenia sostre. Els trinitaris van reconstruir quasi completament de nou. Ja va perdre la funció de ser un hospital per pobres i malalts per passar a ser el convent dels trinitaris.

 

 

 

 

divendres, 28 de juliol del 2023

El castell de Mediona

 

En aquest article volem deixar constància d’algunes dades que ajuden a saber l’origen i evolució d’aquest castell medieval penedesenc.

Es diu que el topònim Mediona ja apareix documentat l’any 954 i el castell el 1011, en una donació a Sant Cugat del Vallès d’unes terres (alous) i un molí situats prop del riu Bitlles.

En quant al topònim em consta que la primera menció documental és del 977 i la primera menció del castell de Mediona és el 984, segons un pergamí conservat a Vic.

S’han fet algunes excavacions al castell, crec que una de les últimes va ser l’any 1991. Les troballes van ser poques relacionades amb el seu origen. Potser caldria fer-ne de noves i en llocs encara verges al voltant del castell o altres indrets del terme.

Terme del Mediona medieval

El 1019 Gotmar, pagès de Mediona ven unes propietats situades en el terme del castell de Mediona, a Riu de Bitlles. El 1031 el pagès Guila permuta amb l’abat del monestir de Sant Cugat del Vallès un alou (casa, corral, terres i vinyes) situats a Olèrdola per un altre situat en el castell de Mediona, al lloc dit Verz.

Bonfill, fill d’Esteve Bonfill, habitants de Mediona, venen a Gilabert i la seva muller Emima, un alou prop de Riu de Bitlles. Està situat prop de la terra de Geriberga, del Mont Pedrós (muntanya de 54 metres situada al terme de Mediona), d’un lloc dit Palau (un antic palau del castell?) i la muntanya dita Pedra Aguilar (1053).

Es diu que el bisbe Borrell de Vic encomanà als primers castlans, l’any 1015, el repoblament i defensa dels territoris més extrems del bisbat. Com hem vist ja hi vivia gent abans d’aquesta data.

Ramon Hug ven a Guillem Dalmau i la muller Agnés el dret de cobrar cens sobre una terra que fou dels seus avis, situada en el terme del castell de Mediona i de la parròquia de Sant Quintí (1115).

Els documents ens ajuden a saber l’origen d’altres topònims a partir de senyors/cavallers que s’havien repartir el territori per cobrar-hi rendes: Pere de Conilles ven al seu germà Berenguer de Conilles, la part senyorial/feudal que té d’herència del seu pare, situada a Conilles, en el terme de Mediona (1200); Guillem de Conilles amb la muller Ermessén i la seva mare Eliarda, venen el mas de nom la Torre de Puigmoltó, amb totes les terers, fruits i drets senyorials, situada al castell de Mediona a Berenguer de Gallissà  i aquests la venen al monestir de Santes Creus. A canvi l’abat del monestir accepta com a monjo del monestir a Guillem de Conilles (1201).

També Guilla, muller de Guifré, ven a Baró, unes propietats situades en el terme de Mediona, al lloc dit Riu de Bitlles, prop de l’església de Sant Quintí. Les tenia per empenyorament, a causa d’un deute, que li havia fet Sabida. Estan situades a la carrerada que va fins a Sant Quinti...(1201).

En temps de núpcies, Guillem de Conilles (no es deuria fer monjo) fa una donació a la seva muller Ermessenda de la propietat, dret i jurisdicció del mas Celada, situat a la Torre de Puigmoltó (1202).

Guillem de Mediona cobrava rendes al castell de Miralles (els senyors/castlans eren els Cervelló) L’abat del monestir de Santes Creus el porta a judici al·legant que li pertany a ell cobrar-les (1234).

En diferents documents es troben cognoms Mediona, que probablement son originaris d’alguns llocs del terme, com per exemple: les cases de Bernat Ramon de Mediona, situades a Santa Perpetua de la Moguda (1126).

L’església de Santa Maria del castell

Al recinte del castell hi ha l’església de Santa Maria. La construcció podria ser del XII. És d’origen romànic. Consta d’una nau única amb coberta de volta lleugerament apuntada. Al segle XIV s’afegí un absis poligonal cobert amb volta nervada i en el XVIII es construí una capella neoclàssica.

Alguns rectors de l’església foren Arnau Busquets (1352), Berenguer de Casaldoria (1374); Guillem Badoc (1393); Guilem Bados (1404); Pere Torrella (1417); Bernat Ribes (1426); Sabem que hi havia l’altar de Santa Maria, el de Sant Vicens (1374) i l’altar de Sant Pere (1417).

Els castlans del castell

La castellania o castlania de Mediona està documentada el 1010, segons documents de l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

A mitjans del segle XI el terme de Mediona estava repartida per diferents senyors i per sobre d’ells el castlà major del castell que cobraven rendes als pagesos que hi vivien.

Les rendes de la castlania eren repartides entre el senyor i castlà en funció de la seva provinença geogràfica: tal tipus de cens, era percebut sobre un tal veïnat, tal altre pertoca a la guarnició del castell. Cada pagès era imposat pel castlà una part del vi de la vinya que hi treballava.

Tenien tots els senyors/cavallers i castlans, més de cinc, que percebien rendes en el terme diferents llicències excepcionals, com per exemple, exempció de l’impost de cavalcada que s’havia de pagar al rei, en els moments de la verema (1057).

La castlania de Mediona rebia ingressos de les guaites, del dret de guarda dels boscos, de guardar les vinyes i altres de parroquials que rebien també els castlans, parts dels dits delmes (1059).

Els primers castlans i senyors feudals son Guifré de Mediona i la seva muller Guisla (1011)

El 1018 Guifré, amb Hug de Cervelló (senyor de Vilademàger), com a marmessors del diaca Guillem, fan donació a la Seu de Barcelona de terres i vinyes situades a Sarrià, situades en el terme de Barcelona. El següent castlà en la documentació és Guillem de Mediona el 1033 fill de Sisemund d’Oló i net del vescomte de Girona Guinguis Mascaró.

Ramon de Mediona fill de Guillem va ser senyor i castlà del castell conjuntament amb el seu germà Bernat de Mediona. El primer lluità al costat de Mir Geribert contra el compte de Barcelona, Ramon Berenguer I, ja que formava part del seu llinatge familiar.

Un feu conflictiu en el terme de Mediona (1386)

El feudalisme (segles IX-XV) era el sistema polític econòmic i social creat durant l’edat mitjana a Europa. Els regnes es dividien en petits territoris semi independents on el senyor proporcionava protecció als seus vassalls a canvi de tributs i treballs a les seves terres. Els senyors feudals eren nobles o membres de l’Església i tenien una relació de dependència més o menys forta amb el rei de cada regió.

Un castlà o carlà era el vassall encarregat de la guarda, la defensa i el govern d’una castlania que incloïa el castell i també el territori, anomenat feu.

Molt sovint cal diferenciar l’existència d’un castlà major i d’un castlà menor (feu major o feu menor). El castlà podia ser un cavaller, molt sovint de procedència noble, que rebia d’un vassall del comte l’encàrrec de tindre un castell, amb les terres i drets que en depenien.

Un feu era un conveni pactat entre dues persones nobles, una de les quals, en posició preeminent (senyor feudal o castlà major) rebia de l’altra (senyor feudatari, vassall o castlà menor) la prestació d’homenatge amb el corresponent jurament de fidelitat, a canvi de lliurar-li un domini real, el feu pròpiament dit (feu menor).

El segle XIV, que és el darrer període de la baixa edat mitjana, suposa un temps d’una crisi generalitzada que prepara un canvi. Una davallada demogràfica se suma a l’esfondrament del feudalisme. La lluita entre estats cada cops més poderosos i centralitzats i el descrèdit de les institucions tradicionals ajuden molt.

És una crisi política europea, però que va lligada a una crisi econòmica. Els nobles, els feudals, els castlans, tenen por de perdre la posició privilegiada que tenien.

Un feu conflictiu es va donar en el terme del castell de Mediona, que molt probablement es va originar a causa d’aquests canvis que s’estaven produint a tot Europa, la crisi del poder feudal.

Una lluita processal entre una dona, Sibil·la, casada amb segones núpcies amb el noble Guillem Castelló, i familiar dels Barberà, castlans majors del castell de Mediona.

La pugna entre el que a ella li pertanyia quant a cobrament de rendes del terme de Mediona, per haver estat casada amb primeres núpcies amb Bernat de Barberà i el nou castlà major Asbert de Barberà, ens ajuda a construir una idea interessant en com es repartien el territori de Mediona els castlans, com era aquest territori i quins eren els seus principals vassalls.

Podem saber els drets i rendes que percebien els castlans i conèixer com actuava la jurisdicció feudal en el territori seguint tot el procés.

Els castlans i senyors feudals de Mediona del XIV i XV

Alguns d’aquests senyor/cavallers/castlans major o menors que dominaven el territori de Mediona foren: Asbert de Mediona (1316); Ferrer de Boixadors (1318); Guillem de Mediona reclama al rei que li pertoca el feu (territori feudal) de la dona Beliana, viuda del noble Bertran de Castellet (1325); el veguer de Vilafranca requereix formar un host (agrupar homes armats) per socórrer als assetjats en el castell de Mediona, els veïns del terme no la volen fer (1337); Ramon Berenguer de Mediona (1350); Pere de Tous (1358); Ramon de Boixadors (1389); Asbert de Barberà, castlà de Mediona, del castell de Bolet, de la quadra de Pareres i d’Aiguamolls (1391); els Castellvell (1413).

En alguns anys del segle XII part de la senyoria del castell passà als Cabrera tot i que els Mediona van conservar altra part. Després a la casa de Cardona, als Barberà...En els segles XIV i XV estava molt repartit el terme del castell de Mediona en diferents senyors/cavallers que dominaven diferents feus del terme.

dimecres, 28 de juny del 2023

La capella de Sant Hilari de Vilafranca del Penedès

 

El camí que deuria anar a la
capella de Sant Hilari

Sant Hilari de Poitiers va ser un bisbe escriptor, pare i doctor de l’església nascut a principis del segle IV, fins el 315, en Poitiers (França) i morí a la mateixa ciutat el 367.

Va rebre una educació pagana, en una família de l’aristocràcia romana local però la passió per buscar la veritat, el van portar a estudiar filosofia. Es va convertir al cristianisme. És conegut per la defensa de la Trinitat davant l’arrianisme creixent del segle IV.

La tradició, deia Agustí Coll, assenyala que la capella de Sant Hilari i el seu edifici van ser el primer alberg dels trinitaris, situat en el terme de Vilafranca del Penedès. Després van passar a un gran convent que van edificar a la plaça de l’Oli front la porta principal de la parròquia, al costat de la capella de Sant Pelegrí, la qual va ser l’església del convent.

Cayetano Barraquer ens diu que en una explanada a dos quilòmetres, encara avui, any 1888, es veuen les restes de l’antiga capella de Sant Hilari, situada entre la creu de terme de la Pelegrina i el poble de La Granada. Aquesta capella i l’edifici van ser el primer alberg dels trinitaris, el qual convent fou fundat el 1458. Després passaran a la plaça de l’Oli davant la porta principal de l’església, al costat de la capella de Sant Pelegrí.

Encara més, es considerava, per part d’altres historiadors locals, que la capella de Sant Pelegri era una antiga capella, documentada al segle XI, sovint relacionada amb l’origen de Vilafranca i la seva torre Dela.

La capella de Sant Pelegrí
abans dels Socors


La capella i quadra de Sant Hilari (XIV)

Sabem, perquè hem vist el document original, que l’hospital per pobres i malalts de l‘orde dels trinitaris es signà un conveni amb els prohoms de Vilafranca, el rector de l’església de Santa Maria i els frares de la Santa Trinitat el 1305. Hi ha una còpia l’any 1334. Si relacionem els noms que surten en els documents amb altres del mateix any, sabrem que la data és del tot correcte: el notari Marc Ferrandell, el rector de l’església de Santa Maria  Romeu de Montoliu i el frare trinitari Guillem Granell.

En el document també ens diu que hi ha d’haver també l’església de l’hospital amb dues campanes, que seria l’actual capella de Sant Pelegrí, abans capella dels Socors.

A partir de documents de diferents anys d’aquest segle XIV trobem en peu l’església de Sant Hilari, situada en direcció sud, en un camí que de Vilafranca anava a La Granada, a la també anomenada avui la partida de la Pelegrina.

Pere Garrigues ven a Bernard Bargalló mitja quartera d’ordi censal que rebia per una terra d’ordi situada a la quadra de Sant Hilari; Els límits son una vinya de Jaume Pi. Terra de Ferre Guarner i una via pública (1332);  Geralda viuda de Miquel Burrll ven una terra situada prop església de Sant Hilari. Els límits son quatre vinyes de diferents persones (1345);  Donació que fa Berenguer Ferrer de Vilafranca d’una terra a Pere Capellades de La Granada, situada prop de la capella de Sant Hilari (1353); Bernat Llobera, ven al sastre Massó una vinya per cullir situada a la quadra de Sant Hilari (1372); Francesc Roca té una terra a prop de l’església de Sant Hilari (1392).

En els testaments d’aquest mateix segle també es fan donacions a la capella de Sant Hilari: Constança dos sous a Sant Hilari (1348); Armessendis de La Granada a la capella de Sant Hilari sis diners (1353).

La creu de terme anomenada dels
Cirerers, potser la que assenyalava
la capella de Sant Hilari


La capella i quadra de Sant Hilari (XV)

En els anys dels quatre-cents abunden en situacions de terra en el lloc de la quadra i església de Sant Hilari. Veiem alguns exemples: Ramon Segarra té terra a Sant Hilari. També hi tenen el mulater Pere Carbonell, Pere Gabiol i el Bartomeu Dalmau de La Granada, Maria viuda del sabater Francesc Girbau té terra a la quadra de Sant Hilari. En els seus límits hi surt un camí que va  l’església de Sant Hilari (1400); Pere Carbó veí de Santa Fe, ven al metre de cases Bernat Ferrer, dues terres situades a la quadra de Sant Hilari (1401); Ramon Metge té terra a prop església de Sant Hilari (1405); Antoni Porta ven a Rocafort terra a prop església de Sant Hilari (1413); Pere Castellví prevere té una vinya plantada a la quadra de Sant Hilari. Entre els límits hi surt un camí que puja a la capella de Sant Hilari i un viarany que hi ha (1414); Berenguer Vidal, teixidor, té terra a la Pelegrina. Entre els límits hi surt un camí que va a l’església o capella de Sant Hilari (1422); L’advocat Jaume Solanes té terra al lloc que es diu Sants, que és a prop de l’església de Sant Hilari, hi ha també un viarany que va a Sant Valentí de les Cabanyes (1422); Lluis Prats té una vinya a Sant Hilari. Entre els límits hi surt camí que va de Vilafranca a La Granada passant per l’església Sant Hilari (1450);

El mas Malart està a prop de l’església de Sant Hilari: Constança viuda de l’advocat Joan Malet, ven vinya a Sant Hilari. En els límits d’aquesta terra s’hi diu viarany que va al Mas Malart i viarany que va a l’església de Sant Hilari (1468); Pere Benages té terra al camí que va a la capella de Sant Hilari i caminet que va de la creu de Moragues a Sant Hilari (1475); Joan Prats, draper, té terra al lloc dit la fembra morta. Entre els límits hi ha el caminet de llarg fins a la roca que va a la capella de Sant Hilari (1475).

Finalment copiarem una data més moderna, que ens diu que Francesc Galimany Figueres concedeix a rabassa morta dues terres al pagès de La Granada Josep Casanoves Raurell una terra campa d’un jornal situada en una partida de Vilafranca anomenada Sant Ilari. Limita amb la terra de Valentí pagès de les Cabanyes, la de Joan Andraix de La Granada, la del pagès Antoni Vives de La Granada i el pagès de Vilafranca Pere Joan Girona. I l’altre campa d’extensió tres quartans prop del casalot de Sant Ilari. Limita per un caminet de bancs que es dirigeix a la carretera de la Granada i Sant Sadurni (1851).

La creu de terme que indicava 
on era la capella de Santa Digna

Petites conclusions de la capella de Sant Hilari

Sí llegim bé les dades que he copiat en aquest article, podem concloure que la capella fins a mitjans del segle XIX estava en peu. Un casalot és una casa vella i ruïnosa. La capella podria haver estat un edifici on en un primer moment hi van ser-hi els trinitaris, abans del segle XIV?. No ho crec pas. Aquest casalot es deu potser referir més a una masia que a un edifici religiós, sinó ho diria.

Es diu que en els primers temps de l’orde dels Trinitaris va arribar a haver-hi a mitjans del segle XIII, vuitanta casa a arreu i en començar el XIV, unes dues-centes a Europa.

Els XIV i XV van ser de dificultats i un cert declivi. Entre 1315 i 1472, es va veure afectat, com d’altres, per les crisis de l’Església i la crisi demogràfica provocada per la pesta negra (1348) i moltes cases van tancar.

Jo dedueixo que hi havia una capella de Sant Hilari en mig d’un camí que travessava la Pelegrina (aquest nom podria també ser originari dels mateixos peregrins que passaven pel camí i també el de la mateixa capella). Que els trinitaris no eren a Vilafranca abans de l’any 1305, any en que es va fundar l’hospital, justament per a pobres i peregrins a la plaça de l’Oli de Vilafranca. La mateixa capella del Hospital es va dir de Socors, que ajuda als desemparats. En un any dels segle XVII el propietari de la capella va ser un Babau que li va canviar el nom i li va posar dels Pelegrins (tenint en compte la tradició oral de que els trinitaris primer estaven situats a la quadra de la Pelegrina).

Si fem una relació dels senyors que cobraven rendes de totes les terres que ocupaven la quadra de Sant Hilari o església/capella, durant els segles XIV i XV en cap ens dona que paguessin algun cens a l’orde dels trinitaris. Son nobles com Arnau de Ventallols, o altres estaments religiosos com el monestir de Sant Sebastià dels Gorgs o el Bisbat de Solsona.

No es coneix cap document abans del segles XIV que ens doni a entendre que la capella de Sant Hilari fos fundada pels trinitaris. Molt probablement en un primer moment deurien viure allà mentre es construïa l’hospital i església a la plaça Jaume I. Però la capella ja hi era, i deuria ser com totes les altres que hi van haver-hi en el terme de Vilafranca del Penedès, com la de Sant Salvador, Santa Digna, Santa Magdalena, Sant Julià. Justament en direcció nord no n’hi havia cap, lògic que fos la de Sant Hilari. Origen molt probablement del segle X o XI, com les altres.