divendres, 4 de maig de 2018

Els fills del castlà Ferrer de Vilafranca i de Geralda



A la mort de Ferrer, segons el testament de l’any 1285, la castlania de Vilafranca passà a mans de  Jaume de Montoliu, gendre de Bernat, marit de la seva filla Elisenda, tot i que no era la part que corresponia a Ferrer, ja que aquest últim l’any 1312 ven la seva part al rei Jaume II. També els fills de Ferrer, Ferreró i Pericó, van obtenir una part de la seva herència. L’únic que va ser castlà d’aquests tres va ser Ferreró, l’hereu del seu pare, segons un trasllat de l’any 1286, on hi ha la donació del pare Ferrer al seu fill Ferrer, davant del notari de Vilafranca Mateu Ferrandell, de tota la castlania de la vila, amb tots els seus drets i pertinències i un forn de pa que posseïa.
Del mateix any també hem trobat un altre trasllat d’una escriptura, que conté la definició que Pericó de Vilafranca va fer a favor del seu germà Ferreró de Vilafranca de tots els béns que el seu pare li havia donat. Això fa suposar que Ferreró era l’hereu dels béns del seu pare Ferrer. Aquests deurien ser menors d’edat quan el seu pare va morir, i per això la castlania no va anar a parar a les seves mans.
Un altre trasllat fet davant del mateix notari de Vilafranca, Mateu Ferrandell, conté la donació i definició que Ferrer de Vilafranca va fer, a favor del seu fill Ferreró de Vilafranca, d’aquells 300 morabatins que s’havia retingut sobre la casa de Puigroig, situada dins el terme de Sant Cugat Sesgarrigues. Part d’aquesta herència deuria passar a la seva muller Geralda i és per això que trobem un trasllat de l’any 1308 que conté la concòrdia feta entre els seus fills Pere de Vilafranca i Ferrer de Vilafranca, com a hereus de la seva mare Geralda, per aquests mateixos 300 morabatins. Notarem que no es parla de la castlania, ja que va passar a mans de Jaume Montoliu.
Ferrer de Vilafranca vivia l’any 1312 al castell de Vilafranca. El seu alberg estava situat al costat del, també castlà, Bernat de Canyelles i del d’Elisenda, filla de Bernat de Vilafranca.
El fill de Ferrer, Ferreró o Ferrer, va ser veguer de Barcelona i del Vallès. El podem trobar entre els cavallers que van a la conquesta del Rosselló l’any 1344.   
Un altre fill, Umbert, va ser comanador de l’orde de Sant Joan de Jerusalem, que es va fundar a Vilafranca el segle XIII. Molt abans, l’any 1170, els castlans Berenguer i Pere de Vilafranca donaren a l’hospital unes cases situades a Vilafranca. A partir de llavors els castlans sempre han tingut en compte els hospitalers en els seus testaments. Això vol dir que abans que els hospitalers es traslladessin del petit poble de les Cabanyes del Penedès a Vilafranca, ja tenien possessions en la vila. El 1307 Umbert, manava l’encomanda de Vilafranca fins l’any 1318, i sembla que ell fou el qui va començar la construcció de la capella de sant Joan, encara avui dia en peu.
Encara en relació amb aquesta capella, l’any 1307 Elisenda, filla del difunt Bernat de Vilafranca, castlà de vila, i tia d’Umbert, amb el consentiment del seu marit Jaume Montoliu i dels també castlans Ferrer de Vilafranca i Bernat de Canyelles, fa una venda a favor de Pere Soler, castellà d’Amposta de l’orde del dit hospital, de tot el dret, domini i jurisdicció que tenen sobre les cases i hort que foren d’en Guillem Jafer, sobre les cases que foren de Berenguer Ferran i de Guillem Babau, i sobre la quarterada i mitja de terra que l’orde de l’Hospital pot adquirir a prop de les esmentades cases – cases que eren en el lloc on es va construir la capella de sant Joan- Veiem, per tant, que la presència d’aquest orde a Vilafranca és obra dels castlans d’aquesta època.
Un altre dels fills de Ferrer i Geralda, Bartomeu, molt probablement va ser també frare del mateix orde. El trobem en documents de l’any 1303 com el frare Bartolomé de Vilafranca, i podria ser el comanador de l’orde a la  població d’Alguaire. A partir d’aquest moment trobarem altres Vilafranca com a frares de Sant Joan, com el frare Pere de Vilafranca, l’any 1381 i posteriors, el frare Ferrer de Vilafranca el 1387 -en aquest cas de l’orde de Montesa- o Joan de Vilafranca l’any 1447.

La castlana Alamanda i els Bartomeu
Ferrer de Vilafranca, fill de Ferrer i Geralda, fou castlà. Es casà amb Alamanda anomenada n’Agranda (que podria ser un afegit al seu nom perquè era d’una alçada destacada en l’època).  L’any 1349 Ferrer ja és difunt. La seva vídua fou la castlana, així ens ho diu la documentació. L’any 1356 Alamanda dicta testament. Fa hereu el fill Bartomeu de Vilafranca i el substitueix la filla Constança, muller de Guillem Raimon de Barberà.
Així doncs, l’any 1389 l’hereu, Bartomeu de Vilafranca, és el castlà del castell, conjuntament amb Bertran Febrer i la castlana Elisenda, muller de Galcerà de Barberà. El castlà Bartomeu es casà en primeres núpcies amb Constança, filla del noble Bernat de Tous que fou conseller reial i promotor de l’antiga església gòtica de la població Sant Martí de Tous (l’Anoia). Bartomeu deuria ser molt jove quan es casà, se li reconeixen onze fills que va tenir amb Constança. La seva muller fa testament l’any 1376 i l’any 1399 es casà amb Violant, pertanyent a una branca familiar dels Febrer, senyors del castell de  Fontrubí i filla del també castlà de Vilafranca Bertran Febrer. Tenen quatre fills.
El Bartomeu de Pellissers
Surt en la documentació dels mateixos anys un altre Bartomeu de Vilafranca del carrer dels Pellissers. Aquest carrer corresponia al també anomenat llavors del Sant Esperit o, actualment, de la Font. En tot moment els notaris diferencien un Bartomeu de l’altre amb l’afegit del Bartomeu del castell –el castlà- o el Bartomeu del carrer dels Pellissers.
 El Bartomeu de Pellissers es casà amb Sibil·la, familiar dels nobles Salbà (senyors de la Bisbal del Penedès). El Bartomeu dels Pellissers va ser també fill del castlà Ferrer d’una altra relació del dit Ferrer o potser un fill bastard. El segur és que no fou fill d’Alamanda, ja que és hereu del pare i no de la mare. És per això que cal creure que era el gran, el primogènit. L’any 1381 és difunt.

El Bartomeu del castell
L’hereu d’Alamanda fou el qui seguí la castlania: Bartomeu del castell. Els castlans d’aquesta època estableixen encara les diferents cases, patis o horts que són en els espais al voltant del castell de Vilafranca, i en cobren les rendes. L’any 1397 el rei Martí concedeix a Bartomeu tots els privilegis que ja tenien els seus antecessors en el cobrament de rendes. Un altre Bartomeu, fill del Bartomeu del castell, combinava el seu domicili entre Vilafranca i Barcelona.
Va participar a les Corts de Montsó l’any 1362. Formava part del braç dels cavallers. L’any 1366 fou veguer de Vilafranca.
Hem comentat ja que en el castell hi vivia la castlana Elisenda, muller de Galcerà de Barberà - segona castlana que surt en aquesta època- .Una filla de Bartomeu del castell, Isabel, es casà amb Pere Barberà. Fou cavaller i senyor de la casa d’Estalella, situada al terme de Castellví de la Marca. També la germana de Bartomeu, Constança, es casà amb Guillem Ramon de Barberà, senyor de la mateixa casa.
Els castlans de Vilafranca continuarien la seva presència fins a finals del segle XV, tot i que la guerra civil va parar aquella costum que tenien de passar-se la direcció de la castlania des del segle XII entre ells i els seus familiars.


dissabte, 31 de març de 2018

El carrer dels Ferrers de Vilafranca del Penedès



Carrer d’origen medieval que va des de la plaça de la Constitució (abans Cap de Creus) fins la muralla dels Vallets (actualment va més avall). En aquest indret hi havia un portal de la muralla, anomenat en la majoria de documents com el portal de La Granada situat en la cruïlla entre la muralla dels Vallets i el mateix carrer de Ferrers.
Trobem a part de la muralla i el portal un carrer que anava fins al carrer del Sant Esperit (l’actual carrer de la Font) seria la primera travessia que trobem en aquest carrer (l’actual Galceran). El carrer dels Ferrers és també una de les vies per on hi passava la famosa Via Augusta romana que continuava pel carrer de la Cort i el carrer de Sant Pere fins tornar a agafar la carretera general de la nacional 340.
Davant mateix del carrer Galceran hi havia un passatge, el passatge del forn de la Fruita, que anava des del carrer dels Ferrers al carrer de la Fruita, passatge on hi havia el dit forn.
En la documentació notarial, referint-se aquest carrer, hi trobem més d’una vegada, declinacions en llatí com el plural genitiu fabrum, que el seu significat seria el d’obrer o artesà, per tant, jo aventuraria que el seu nom original era carrer d’artesans i no exclusivament de ferrers, incloent-hi diferents tallers o obradors artesanals. Tot i que hi dominaven els ferrers.
Les cases dels Solanes
La primera data que hem trobat amb el nom de carrer dels Ferrers és de l’any 1292. En aquest document hi ha una casa que pertany al fuster Arnau Solanes. La seva muller Elisenda, després de la defunció del seu marit, ven la casa al sastre Bernat Montserrat.
La família Solanes la tenim vivint en aquest carrer fins el segle XV. I no només són propietaris d’una casa sinó més d’una. L’any 1407 hi viu l’advocat Jaume Solanes. El mateix document ens diu que un altre Guillem Solanes, sabater, viu en una altra casa del mateix carrer.
Anterior a aquesta data, els Solanes eren propietaris de més d’una casa, com ja hem dit. Un document de l’any 1389 es parla d’unes cases que foren de Solanes.
La filla del sastre Bernat Montserrat, Geraldona,es va casar amb el fuster Pere Bertran. La casa del seu pare, va passar a ser del dit Pere Bertran.
L’any 1421 la casa passa a ser propietat del fuster Joan Bertran. L’any 1450 la mateixa casa es ven a l’assaonador de pells Vicens Sogornat que la té fins a finals del segle XV.

El sabater Francesc Coll
El 1411 el sabater Francesc Coll i la seva muller Eulàlia Alió, filla d’un sastre, compren una casa al carrer dels Ferrers, que era del mercader Guillem Mestre. Ha de pagar un cens de la dita casa al mercader Antoni Brugal de deu sous.
Es van casar justament aquest any. Francesc rep de dot de la seva muller una terra situada a Morató i una pallissa al carrer de Sant Julià (l’actual de Sant Bernat).
El 1413, Francesc, conjuntament amb la seva muller Eulàlia, lloguen al franciscà Pere Ferrer una casa amb un hort situada al carrer de Sant Pere, davant del monestir que és de la seva propietat. Pagava cens, d’aquesta casa, a la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca.
L’any 1432, el fill de Francesc, un altre Francesc i també sabater, és l’hereu que ocupa la dita casa.
A Finals del segle XV la casa encara és propietat del sabater Francesc Coll.
La casa del sabater Francesc Coll estava situada a la part que donava al carrer de la Font. Era una de les cases que hi havia entre el carrer de la Parellada i el carrer Galceran.
Quan compra la casa Francesc Coll al costat mateix hi tenia la seva el sabater Berenguer Ferrer. L’any 1432 ell ja és difunt i passa a ser propietat dels seus hereus.
Els Ferrer
Bartomeu i Pere Ferrer són artesans, ferrers. Són els fills i hereus del sabater Berenguer Ferrer. Però ja tenien altres cases al mateix carrer. Sabem que el manyà Bartomeu el 1415 hi viu en una i Arnau Ferrer (un altre possible germà) també manyà, en té una altra el 1425. També coneixem que al carrer hi tenia casa el capellà Arnau Ferrer ja l’any 1366.
El Bartomeu manyà es va casar amb la Joana Boixador, que era filla d’un jueu convers. Un fill de Pere Ferrer, fou un altre Bartomeu, que també fou manyà. Es casà amb Jaumeta Torrents, filla d’un propietari de Pacs. Per dot rep terres situades a les Clotes de Vilafranca.
De la seva família també hi trobem el 1448 el baster Pere Ferrer, que conjuntament amb la seva muller Francina, aquest any, venen un pati amb arcs i arbres que tenen darrera de casa seva al dit carrer. També venen un altre pati gran situat al costat.
Com veiem la família Ferrer hi tenien més d’una casa en el carrer. ¿No podem pas suposar que el nom del carrer fos per la importància d’aquesta família en la vila i en aquest carrer? No ho creiem, ja que el cognom Ferrer estava escampat per la Vila en els segles XIV i XV, era molt comú.

Els Ferrux
També com a veí dels sabaters Francesc Coll i Berenguer Ferrer hi tenia casa i obrador el sabater Jaume Tort que tenia el sobrenom Ferrux, que algú potser ho relacionaria a l’ofici de ferrer, encara que no he creiem del cert, ja que familiars d’aquest Jaume tenien l’ofici d’especier i altres que no eren ferrer. M’inclinaria més per pensar que l’origen d’aquest sobrenom era Ferrús, un altre cognom que deuria d’adoptar al casar-se amb una filla d’algun personatge important anomenat així. Cal fer evident que en aquesta època també existeix un topònim de terres dins el terme de Vilafranca que té aquest mateix nom, probablement lloc que deuria ocupar propietats dels Ferrús.
L’any 1407 Jaume hi té la casa al carrer dels Ferrers. Un fill seu, l’hereu, també de nom Jaume, és sabater i amb un altre ofici, el d’especier i té la botiga en el mateix carrer l’any 1446.
En època de la guerra civil del segle XV (1462-1472) el sabater/especier Jaume Tort és partidari del rei Joan (el rei navarrès) i per tant, contrari a la Generalitat.
Els Ferragut
El mercader Guillem Mestre va ser qui va vendre la casa al sabater Berenguer Ferrer.
Aquesta casa i d’altres del mateix carrer, Guillem les va comprar l’any 1407 als hereus de l’artesà Miquel Ferragut, que era ferrer, el seu cognom deriva d’aquest ofici. Estava casat amb la Sibil·la Hortolà, filla d’un ferrer originari de Torrelles de Foix però que vivia a Vilafranca.
L’any 1360 trobem el seu pare Bartomeu Ferragut documentat també com a ferrer. Ell participa durant diferents anys en les decisions de la Universitat (l’Ajuntament). És representant de l’ofici en els consells de la Universitat. Un germà seu, en Berenguer Ferragut era sastre i no ferrer.
Qui les ven a Guillem Mestre va ser un altre ferrer, en Berenguer Cosida, com a procurador dels hereus de Miquel Ferragut. Però una altra de les cases dels Ferragut la va comprar anteriorment Berenguer Cosida en el mateix carrer.

Els Cosida
El ferrer Berenguer Cosida també formava part dels consellers de la Universitat de Vilafranca durant diferents anys del segle XIV. El seu germà Joan Cosida, també ferrer, té una casa en el dit carrer, però la ven l’any 1414 al pagès Raimon Segarra. Era, però també propietari d’unes altres cases que estaven derruïdes l’any 1422. És en aquest any quan fa donació d’aquestes derruïdes al noble Marc de Puigmoltó, que li pagava cens per les dites cases. Aquestes cases tenien una superfície que arribava fins el carrer de la Font (anteriorment carrer del Sant Esperit).
Els Cosida van ser una família prou important a Vilafranca i al Penedès. Entre ells hi havia preveres, hostalers, un d’ells, Francesc Cosida, va ser porter del rei, és a dir, formava part de la custòdia del rei, vivint a Barcelona durant els anys primers del segle XV.
Acabem aquest esbós sobre el carrer dels Ferrers (tenim moltes altres coses per a dir, però ja hi haurà un altre moment) comentant aspectes de les cases.
L’any 1453 hi ha una disputa entre el sabater Jaume Torrelles i el calderer Guillem Rosell. La causa és una finestra (un forat) que hi ha en la paret mitjanera entre les dues cases. És una finestra petita que està situada sobre el replà del pas de la cuina a la casa de Guillem Rosell que mira sobre el corral de la casa de Jaume Torrelles que fa un pam d’ample i dos d’alt. Tots dues estan situades al carrer dels Ferrers.
Representants de la Universitat de Vilafranca fan d’intermediari per solucionar el conflicte. Diuen que Rosell hi posi una barra de ferro per tapar la dita finestra. A més, descobreixen que hi ha un altre forat en una cambra de la casa que també mira sobre el corral del veí i mana al dit Rosell que el tapi. Les cases en aquell temps es tocaven unes a les altres i era bastant difícil disposar d’una intimitat.







dilluns, 26 de febrer de 2018

El Mas de les Clotes


El Mas de les Clotes era al terme de Sant Martí Sarroca, així ens ho indiquen les afrontacions d’establiments de terres o compres per part de l’últim Gual del mas de les Clotes – trobat a la documentació - en Borràs Gual, fill de Borràs Gual. Amb data 22/9/1352 estableix a Guillem Mateu, del mas de la Riera vinya i arbres diversos a Sa Rovira. Les afrontacions són : riera de Sant Martí, seria l’actual riera de la Rovira, afluent del riu Foix i Arnau de Vernet, cavaller, referit a la Torre d’en Vernet. La Torre d’en Vernet, al límit del terme de Castellví de la Marca, és un nucli de població molt antic, també a prop de la riera de la Rovira.
Durant el segle XV, es continua esmentant a la documentació el Mas de les Clotes, però no sembla pertànyer als Gual sinó als Marroquí. El topònim de les Clotes al terme de Sant Martí Sarroca o també dins del terme de Pacs, el seguim trobant conjuntament amb una família anomenada Lledó que són mercaders, cirurgians ( barbers ), pagesos ... un Gabriel Lledó de les Gunyoles ( Avinyonet del Penedès ) es casà el 1430 amb una filla dels Gual. Els Lledó, van ser durant el segle XV propietaris de algun mas situat a prop del de les Clotes. Ho podem saber per les afrontacions del dit mas d’en Lledó que és situat a les Clotes.
L’hereu del Mas de les Clotes, després de la mort de Borràs Gual fill, va ser en Marc Marroquí l’any 1402. No hem trobat el testament de Borràs, ni sabem com va anar a parar el mas a les seves mans. Borràs Gual, pare, era fill i hereu d’en Marc Gual i Gueraldona. En Borràs, el 1388 era difunt. Els marmessors del seu testament són Bernat Gual del terme de Sant Martí i Pere Gibert de Vilanova de Cubelles. Deixava 40 lliures per misses a l’església de Sant Martí Sarroca, el 6 de desembre de l’any 1389 se li lliuraren al rector les 40 lliures. L’any 1392 la seva vídua Pericona es casà amb Nadal Ravell, del terme de Torrelles de Foix. Pericona i Nadal van tenir un fill de nom també Borràs, que va ser hereu del mas fins l’any 1392 i la filla de nom “Borrassiga”, que era menor d’edat. A la mort de Borràs li anomenen un procurador, en Pere Gibert, de Vilanova de Cubelles.
Sembla que Borràs pare, molt abans de la seva mort va fer hereu del dit mas al seu fill Borràs, a l’any 1352. Deurien conviure dins del mas el pare, - fins a la seva mort, l’any 1388- la mare, el fill i la filla fins l’any 1392, data de la mort del fill.

 La vídua Pericona
La vídua Pericona era filla dels Ferrer de Sitges, de Pere Ferrer i Francesca. El fet de parlar dels Ferrers, molt probablement hagi estat una nissaga sitgetana medieval important. No sabem l’ofici d’ells, molt probablement mercaders. La mare, Francesca, era nascuda a Vilanova de Cubelles.
Amb data del 31 de gener de 1392, Pericona dóna de dot al seu segon marit, Nadal Ravell, un censal mort de 255 sous anuals que el cobra de Pere de Fontanyes, mercader de Roda ( parròquia de Barà ) i n’és el fiador en Pere Mulner, cavaller de la Granadella, en un acte fet davant notari, a Ruart, (Pineda), Tarragona, el 1 de març de 1384. Podem doncs, així veure les relacions importants amb la noblesa que tenien els Gual del Mas de les Clotes a la comarca del Baix Penedès.
En Jaume Nadal, senyor de Puigciuró, quadra del terme de Sant Cugat Sesgarrigues, molt a prop de Vilafranca, forma part de la família de Pericona, no sabem de quin grau. En els documents només ens diu parent meu”. En un acte davant notari al lloc de Puigciuró, ( Sant Cugat Sesgarrigues ), rep dels béns de Borràs Gual 50 lliures.
Per la seva banda Nadal Ravell, el nuvi, reconeix a Pericona la donació del censal mort de 250 sous i les 50 lliures, que rep de mans de Jaume Nadal.
Ja hem dit que Pericona deuria viure al mas conjuntament amb el seu fill i filla fins la mort d´aquest primer. És llavors quan es tornà a casar, no abans.

L’hereu Marc Marroquí
Un document fet davant de la “façana” de l’església de Pacs amb data del 19 de maig de l’any 1402 comença així : En nom de Deu, sia amen. En March Marroquí, hereu del mas de les Clotes del terme de Sant Martí, menor de XXV anys, en edat de XVII anys, signa...
Aquest document ens aclareix que després de la mort del fill Borràs, l’hereu del mas de les Clotes va ser en Marc Marroquí, fill d’una altra nissaga d’alouers del terme de Sant Martí Sarroca. En la documentació del segle XIV i XV hi trobem molts Marroquí al terme. Un Tomàs Marroquí figura al fogatge de 1497 i el de 1515 i en el de 1553 a la quadra de Vilobí a tocar del terme de Sant Martí hi trobem en Pere Marroquí de la Guixera. Marc Marroquí es probable – tot i que no en tenim documentació – que s´ emparentés amb els Borràs Gual del Mas de les Clotes, potser es casà amb “Borrassiga”?. El document en qüestió ens narra la venda de 15 lliures de censals mort de terres, és a dir, la venda de 15 lliures de rendes, anuals, perpetuals, a Berenguer Asbert, mercader de Barcelona per preu de 210 lliures barceloneses. És important ressaltar que el primer nom que hi figura és el d’en Marc Marroquí com a hereu del mas de les Clotes. Hi figuren altres noms fins un total de quinze. Entre ells, el rector de l’església de Pacs, els marmessors de Borràs Gual, en Pere Mateu del molí i pagesos del terme del castell de Sent Marthi Ça Rocha. Cap d’ells hi figura com a vivint en algun mas. Són persones que cobren censos de terres al terme de Sant Martí Sarroca. Hi ha drapers/mercaders. No hi surt cap Gual. S’havien de pagar – com hem dit – cada any a la casa d’Asbert, a Barcelona, el 20 de maig. Després de les clàusules de costum per si no es pagava, la muller de Berenguer Asbert, Rumia, és qui els hi dóna la quantitat fixada i ells fan una àpoca .
Tot seguit segueix una altra venda de 7 lliures, 2 sous i 10 diners de censal mort, a Bernat Gostemps, alies Sala, del terme de Sant Martí, per preu de 100 lliures, pagats a casa seva, a Vilafranca. També signen àpoca de rebuda.

També venen 71 sous i 5 diners de censal mort per preu de 50 lliures, a la vídua de Duran Martí, Romia, de Castellví de la Marca. Han d’aportar la dita quantitat cada any al mas Des Vives”.
Veiem que els propietaris de terres del terme de Sant Martí Sarroca i Pacs necessiten demanar crèdit. Sembla, per tant, que en el moment de la possessió del mas de les Clotes, per part de Marc Marroquí, hi ha alguna “crisi” al camp. A la ciutat no sembla que li hagi d’afectar. Ells són qui donen el crèdit: sigui a Barcelona, sigui a Vilafranca del Penedès. Si diem que hi havia “crisi” al camp, els Gual, pagesos del mas de la Riba, ells no demanen crèdit?. Estem convençuts de que no els hi calia.
Mirem i comentem però el document d’en Marc:
Tots  los anomenats han feta semblant venda, i segueix :
 Jo, Marc Marroquí, degut al pagament de les deutes que tenia el mas, que era de Borràs Gual i del que en sóc l’hereu no puc pagar de moment les pensions de les vendes d’aquests censals morts. Per pagar aquestes deutes dona ple poder als honrats en Pere Gibert – de Vilanova – Joan Punyera, Antoni Marroquí i Bernat Gostemps perquè puguin vendre o establir en el seu nom los fruits i blats i vi i tots altres fruits del dit Mas de les Clotes . I quan en Marc pugui tenir el dret de possessió legal del dit mas i pagar els deutes, llavors pagarà les pensions d’aquest censals morts. Estem doncs, davant d’un exemple de que a Pacs i concretament al Mas de les Clotes hi va arribar la crisi i aquesta a més va impedir que el dit mas pogués ampliar el seu patrimoni.
A part de la confirmació ja dita, ens dóna informació de les propietats que tenia el mas: blat, arbres fruiters, vinya. No tenim però, l’extensió. L’any 1418 en Bartomeu Lledó, pagès està al molí d’en Clotes, es a dir que també hi havia un molí.
A partir d´aquest any es comença a trobar en la documentació gent que viu a les Clotes. Molt probablement s’anava fent una nova quadra presidida per la casa senyorial del mas de les Clotes, on sembla els Gual no van participar de la bona disposició d’aquestes terres. A més part de les Clotes surt inclòs dins els termes de Pacs
L’any 1423, Clara, filla de Bernat Gual de Pacs, que és muller de Bartomeu Marroquí del terme de Sant Martí ( a Vallformosa ) rep part de l’herència del seu pare. Ja tenim els Marroquí emparentats amb els Gual o ja ho havien estat abans d’aquesta data? És una recuperació per part del llinatge Gual d’un mas que havia estat seu? O en realitat no havia marxat de les seves mans i l’hereu en Marc Marroquí ja estava emparentat amb els Gual? no ho sabem per la documentació, però podem assegurar que així era.
Fins aquí una mica d’història d’aquest mas d’origen medieval que va continuar funcionant durant els segles següents amb altres propietaris com els Campanera (segle XVI) Fontanals (segle XVII i XVIII).

dissabte, 27 de gener de 2018

Hortes medievals



Una horta és un terreny de regadiu destinat al conreu de verdures, llegums, arbres fruiters... Segons el diccionari Alcover Moll també és el nom de diferents extensions de terra baixa, plana i fèrtil o nom d’alguns pobles i llogarets com l’Horta de València, Horta de Sant Joan, Horta –Guinardó...
A l’època medieval al Penedès hi havia llocs anomenats horta. En comentarem tres, que se situen dins el terme de Vilafranca del Penedès.

L’Horta de Badarres
Aquest topònim el comencem a trobar a principis del segle XIV. A vegades escrit Bedarres, però majoritàriament Badarres.
A Vilanova de Prades existeix el barranc del Badarrés, també anomenat el barranc del Badarreig. Badarres o Baderres també era el nom d’una ciutat i territori de la Gàl·lia Narbonesa que avui es diu Béziers. Segons Alcover la seva etimologia és celta., origen de la paraula Baeterrae, nom de dita ciutat i regió que seria Béziers.
Bernat Milà i Pere Miret són els primers penedesencs que trobem que a l’any 1312 tenien terres en aquest lloc de la seva propietat. Sembla molt evident que aquest és un dels topònims més antics del nostre territori, ja que surt en un dels primers llistats de propietats que cobraven censos els castlans de Vilafranca.


Camins públics
L’horta estava situada molt a prop d’un “itinere publico”. Aquest camí era el que anava a Pacs del Penedès: Any 1366: “Pericó Misser, fill de Ferrer Misser draper i Constança difunta, de vila, reconeixen a Geraldona, filla de Francesc Sabater, difunt, i Elisenda.. tres quartons de terra a l’horta de Badarres estimats amb 30 lliures. Té pel noble Jaume Pelegri de Malta amb cens de 8 punyerons d’ordi a sant Pere i sant Felix. Els límits de la terra són: terra de la muller de Francesc Alemany, terra de Pere Marc escriptor, terra de Bernat Mestre mulater, i el cami que va a Pacs”; Any 1404: “...Francesc Torrelles agricultor té hort a horta Badarres a quadra de Castellmós. Els límits són l’hort Bartolomé Soler...Pere Oller llaurador, carrer general que va a Pacs...”

Aquest camí també anava a la Font de Castellmós i ens el situa al lloc de les Clotes  i a la quadra de Castellmós any 1366: “Bernat Soler prevere té terra a Clotes a la quadra de Castellmós que fou del seu pare Bartolomé Soler carnisser… La terra és a prop de l’horta de Badarres. Els límits són un carrer públic que va a la font de Castellmós i a Pacs, terra de Pere Oller, terra de Francesc Torrelles llaurador i terra dels hereus de Marc Morató”
Un altre camí que surt en la documentació és el que va de Vilafranca a les Clotes: any 1403 “… Berenguer Gual del Vendrell té terra a orta de Badarres. Els límits són, terra de Pere Feliu cavaller i vídua de Pere Marc , cami que va de vila a les Clotes...”
L’horta de Badarres estava situada prop de l’adoberia d’en Pi: Any 1412 “...Bartolomé Barceló té una terra a l es Badarres, prop adoberia den Pi...” L’adoberia del notari Jaume Pi estava situada fora muralles, al final del carrer dels Ferrers, aspecte aquest, que ens indica que no deuria estar molt lluny d’aquest lloc la situació de l’horta de Badarres.
També el camí anava a l’ermita de Pacs: any 1497 “...Vicens Coloma botiguer té terra a l’orta de Badarres . Els límits són: “...terra dels hereus de Gabriel Bergues teixidor de lli e llana, cami que va a la ermita de Pacs...”


Arrendataris de les terres d’aquest espai
En dades de diferents anys del segle XV se la troba amb el nom d’Horta de Santa Maria o de Badarres. Santa Maria, perquè els preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca, cobrava rendes d’aquest espai encara que també podria ser Santa Maria de Montserrat, que també en cobrava.
A més el monestir de Sant Sebastià dels Gorgs també hi cobrava rendes. Igualment el monestir de Santes Creus.

Però els més importants senyors d’aquestes terres eren els castlans de Vilafranca, en Ferrer i Bartomeu de Vilafranca els més habituals. Això ens demostra que l’Horta de Badarres és un dels espais antics situats dins el terme de Vilafranca, per on passava el camí reial, les Clotes va ser l’espai on hi havia més terres, horts i oliveres que es treballaven des del principi.
Un altre particular que cobrava rendes era el mercader Jaume Pelegrí, originari de la illa de Malta, familiar del Bartomeu Pelegrí que fou batlle de Vilafranca i els que van donar nom a la Pelegrina, que coneixem.

L’Horta de Garrigues
Aquest és un altre topònim que trobem com a Horta en el segle XIV. La primera data és de l’any 1375: “...Gerald Avella i la seva muller Geraldona, venen a Marc Llaurador advocat una terra a orta de Garrigues ...” Els límits d’aquesta terra ens diu que està prop d’una rassa del torrent, en aquí ja trobem aigua molt a prop.
El notari Jaume Garrigues de Vilafranca disposava de moltes terres situades en la quadra de la Pelegrina. Creiem que ell va donar dom a la dita horta. Situem per tant aquesta horta al lloc dit d ela Pelegrina, també a les Clotes. El torrent molt probablement fos el torrent de la Pelegrina o el que seria posteriorment el de l’adoberia. Una dada de l’any 1386 ens ho confirmaria: “...El sabater Bernat Bas ven al bracer Ramon Duran una terra situada al locum vocatum orta d’en Garrigues et la Palagrina...”.


L’Horta del Terrós
Una altra horta que trobem dins el terme de Vilafranca en època medieval és la del Terrós, que és de la naturalesa de la terra, que està barrejat amb terra, aquest és el significat de terrós, però també vol dir terra de conreu.
Tenim una data de l’any 1348: “...Pere Pi ven al sastre Guillem Pujades terres a la orta del terros...”. Per saber on podria estar situada aquesta horta, sabem que Pere Pi és mercader i durant els anys últims del segle XIV posseeix terres a la quadra de Solsona, a Cantacorps, a la quadra de Sant Julià...si busquem els límits de la terra que ven Pere Pi al sastre Guillem Pujades, hi ha terres de l’apotecari Ferrer Oller, les terres de Tomàs Vives i terres de Bernat Calaf.
L’apotecari Ferrer Oller, té terres a Puigciuró, al Ferrús o Ferruç...el sastre Tomàs Vives té terra a la quadra de Sant Julià, a la de Solsona...i el carnisser Bernat Calaf té terres a la quadra de Solsona...
Resumint, creiem que l’horta del Terrós també estava situada a les Clotes, el lloc de la quadra de Solsona així ho indicaria. La catedral de Santa Maria de Solsona cobrava rendes d’un dels espais situats a les Clotes, en el camí que anava a la Bleda.
Aquestes hortes estaven situades en un dels llocs més humits del terme de Vilafranca, d’aquí l’origen d’un altre topònim el Vallmoll, situat també en aquest espai, nom que també tenia la riera de l’adoberia. També existia la riera de Canyemàs, que actualment seria la que continuava amb la de Llitrà.






dimarts, 26 de desembre de 2017

Els censals morts i violaris del Mas de la Riba (segles XIV-XV)





Guillem Gual del Mas de la Riba, situat a santa Margarita i els Monjos, feia donació al seu fill Jaume de les diferents pensions de censal mort/violari que cobrava anualment. També deixava part d’aquestes pensions en el seu testament a esglésies perquè li facin un bon enterrament.
Cal saber que molta gent venia o comprava censals morts, però en el cas d’en Guillem és important, pel fet de que no hem trobat que en vengui cap, sinó que sempre és ell qui en compra. Això és símptoma de bon capital per invertir. Després de la mort de Guillem, la seva vídua Caterina va continuar invertint en aquest afer que donava per viure bé i amb comoditat durant anys de crisis econòmica de finals del segle XIV i primera meitat del segle XV.

El cens és la venda d’una pensió anual a alguna persona com a remuneració d´ una quantitat determinada que aquesta li ha deixat. El comprador – o censalista – és qui adquireix la pensió i el venedor – o censatari- és qui l’ha de pagar. Tot i que aquesta és la definició que donen alguns juristes, alguns historiadors el defineixen com un préstec legal, indefinit, sancionat pels notaris, pel qual es paguen uns interessos anuals i en conseqüència, constitueix una càrrega que pot ser eterna. En el segle XIV ja estava perfectament format com a institució jurídica. El censal és l´ instrument que permet intervenir en els processos d’endeutament d’altres masos. Els pagesos que han contret deutes o han de liquidar pagaments ineludibles, busquen crèdits en les institucions religioses, la burgesia urbana o els masos benestants.


Del censal se’n diu mort perquè la seva liquidació o lluïció depèn absolutament del censatari sense que el censalista tingui dret a reclamar el capital, i per tant, pot tenir una durada molt llarga. La diferència amb el violari, és que aquest consisteix en la venda d´ una pensió vitalícia per un preu determinat, en aquest cas, el préstec s´ extingia, sense retorn del capital, després de la vida d´ una o dues persones.  També existia el “traspàs” d’una pensió que pagava una altra persona, això feia que la durada d’un censal s’ allargués encara més, a causa del traspàs a una altra persona, que es feia càrrec de les pensions, i, per tant, assumia el deute.
Tenim per exemple, el cas del violari que venen el senyor de la Bleda, Guillem d’ Espitlles i la seva muller Constança l´ any 1381 a Jaume Gual de la Riba, pare de Guillem, al preu de 14 lliures i una pensió vitalícia anual de 20 sous. El préstec s’ extingirà, sense retorn de capital, a la mort de Berenguer d’Espitlles , fill de Guillem, i de Pere Gual, fill de Jaume.

També l’any 1406, Ramon i el seus fills Pere i Antoni Brugal de Sant Miquel d’Olèrdola venien a Guillem Gual 25 sous i 1 diner de violari a vida natural dels fills Pere i Antoni:  pensió que havien de pagar en el lloc de l’Alzina.
La família de Romia, la muller de Guillem Gual de la Riba, que eren de Moja i li donà el mas de l’Alzina en el moment del seu matrimoni, també vendrà censals morts  fins la mort dels fills d’ambdues parts, als Gual de la Riba, l’any 1444:
... Francesc Alzina, maior de dies i Joan i Francesc Alzina, germans i fills de Francesc...venem a l’honorable Joan Berenguer de Masdovelles, cavaller de la vila de l’Àrboç... Jaume Gual i Pere Ferran, mercaders de Vilafranca...tutors testamentàris  de Joaneta e Joanet fills del venerable Guillem Gual... de la casa de la Riba i Angelina...
Joan Alzina té 20 anys i Francesc 18. La pensió era de 12 sous i 3 diners barcelonesos.

Guillem Gual i/o els seus fills o la vídua van comprar molts censals morts, la majoria durant el primer decenni del segle XV. Al mateix temps cobraven pensions de censals morts creats al segle XIV.
Veiem ara una creació de censal mort, feta l’any 1426:
dia 17 de novembre  – Un any, després de la mort de Guillem Gual de la Riba –  en un acte a Sant Cugat Sesgarrigues, en Jaume Bascol de Sant Cugat , la seva muller Antònia i el fill d’ambdós, Raimon Bascol, amb la seva muller Joana, venen a Pere Gual – nét del difunt Guillem Gual – fill emancipat de Pere Gual, mercader – fill del difunt Guillem Gual de la Riba – 22 sous de pensió de censal mort, que s´ havien de pagar a la casa on vivia en Pere Gual, a Vilafranca: 
...dandos, solvendos et apportandos per nos et nostros vobis et vestris in Villaffrancha...et intus hospicium habitacionis vestre et vestrorum...S’acostumava a posar la festa del dia en què s’havia de pagar :  ...a proxime festo Sancti Andree ad unum anum primo et continue venturum et sic de inde anno quolibet in dicto termino sive festo...Després d’una sèrie de clàusules que s’anaven repetint acostumava a sortir el preu del censal , és a dir, la quantitat prestada, en aquest cas per Pere Gual : ...pro precio vero predictorum que vobis et vestris perpetuo vendimus dedistis et solvistis nobis et confitemur...recepisse quindecim libris et octo solidos monete barchonense de terno.... També hi havia els fiadors, els avaladors d´aquesta deuta : damus vobis fideiussorem Marchum Maço, mansi de les Garrigues, parrochie Sancti Cucuphatis de Garricis.,. i també una “multa” sinó es complia el pagament de les pensions : ..pro pena stilicet et nomine pene et pro qualibet vice qua contrafactum fuerit, quinquaginta solidos dicte monete... i si convingués les mullers – Antonia i Joana – hipotecaven  el seu dot per poder pagar el censal - : ...nos dicti Anthonia et Johanna, cerciorate de iuribus nostris per notarium... ac dotibus et sponsaliciis nostris et iuribus ypotecharum nostrarum que habemus ...in et super bonis dictorum vostrorum nostrorum... Molt sovint després del document de creació del censal, venia un altre document on els venedors del censal rebien la quantitat prestada – en aquest cas  les 15 lliures i els 8 sous – i ells signaven una àpoca conforme havien rebut la quantitat demanada: ...nos Jacobus Bascol...confitemus et recognoscumus vobis Pericono Gual, filio emancipato Petri Gual mercatoris Villeffranche...facimus vobis de predictis quidecim libris et octo solidos...apoche...
Visita al Mas de la Riba

També la vídua de Guillem Gual, Caterina, el mateix any 1426 crea un censal :  ... Nos Jacobus Noya, loci de Letgerio, parrochie Sancti Jacobi dels Domenys, et Sibilia eius uxor... venen a : ...venerabili domine Catharine, uxor venerabili Guillermi Gual, quondam, mansi de la Riba, parrochie ecclesie beate Marie de Blita...censuali mortuo...XIII solidos, III denarios...
Pensions, que s’havien de pagar al mas de la Riba per Sant Bartomeu. Les clàusules són les mateixes que l´ anterior venda de censal mort. La quantitat prestada és de 10 lliures i 10 sous. També signen una àpoca rebent la quantitat prestada el mateix dia. L’única diferència és que en aquest cas no hi ha avaladors. Possiblement la raó és la coneixença i per tant, la confiança que tenia Caterina amb Jaume Noya, ja que aquest és veí del poble de Lletger, del terme de Sant Jaume dels Domenys, d’on és originària Caterina. En aquest llogaret/quadra hi tenia Guillem Gual possessions de terres fins i tot de senyoria. També d’aquest mateix poble li va venir a Caterina una herència de part del seu germà. Un Pere Noya es casà a finals del segle XV amb un Gual del mas de l’Alzina, probablement família de Jaume. A més en Jaume Noya formava part de la universitat de Banyeres del Penedès al segle XV. Més conegut i de confiança ja no podia ser. No calia que tingués fiadors. 
Uns censals de les universitats de Moja i Masquefa, que es cobraven pensions des de l’any 1379 els va rebrer Pere Gual, amb herència per part del seu avi Guillem.
A Vilafranca, el 29 d’Octubre de 1425, en Pere Ferran com a tutor del nét Guillem, i a més com a procurador de Caterina, conjuntament amb Pere Gual i el fill d´ aquest, Pere, confirmen al frare Marc de Rubió, paborde del Penedès, però ara al monestir de Sant Cugat del Vallès que :

... Guillem de Corb i Pere Fàbregues, procuradors i síndics dels homes de la universitat de Masquefa; Francesc Bonastre, procurador i síndic de la universitat de Monistrol de Noia; Pere i Francesc Plana i Guillem Bertran homes de la universitat de la Quadra de Moja; i Ferrer Girbau, Bernat Canyís, Pere Sunyer i Gerard Fuster, de Sant Esteve, llocs que pertanyen al monestir de Sant Cugat del Vallès, van vendre a Jaume Gual del mas de l’Alzina al preu de 100 florins d’or d’Aragó de censal mort. L’acte es feu a Moja, el 3 de desembre de 1394. En un altre acte, al mas de l’Alzina, amb data del dia 31 d’octubre de 1415 fou traspassat el pagament de les pensions a Jaume, fill de Guillem Gual del mas de la Riba. Deixant al moment de la seva mort, el cobrament de les pensions d’aquestes universitats al seu nét, Pere Gual, fill de Pere Gual, mercader.
És a dir, les universitats de Masquefa, Monistrol de Noia i Moja, havien venut l´ any 1394, en un acte a Moja, censals morts amb pensions anuals a Jaume Gual del mas de l’ Alzina.  En Jaume del mas de l’Alzina en un acte al mateix mas, l’any 1415, traspassa el cobrament de les pensions d’aquest censal a Jaume, fill de Guillem. En el testament d’ aquest últim, deixa el cobrament d’aquestes pensions al seu segon nét Pere Gual.
En el mateix llibre hi ha un document signat a Vilafranca el mateix dia on també es parla de la venda de censals a Jaume Gual de l´ Alzina de pensió de 91 sous i 8 diners rendals, anuals, i la cessió d´ aquests censals a Jaume Gual de la Riba, difunt, pare de Pere Gual. I els singulars de la universitat de Moja, fan la venda de la resta del censal mort al nét Guillem Gual, l´ hereu del mas de la Riba, amb pensió de 33 sous al preu de 50 florins d´ or, a pagar el dia primer de Tots Sants, i d´un any, per Nadal.:
...in monasterio Sancti Cucuphatis Vallenses, domino dicti loci, hiis presenti et consentienti obtenta letra, pro hiis ...iuxta portale vocatum de Bon Consell, dicti loci de Modia...fuerunt presentis ...: Pere Mercer, Bertolomeu Jofre alias Serra, Marc Mascaró, Pere Durrus, Antoni Pujador, Francesc Pintador, Francesc Plana, Jaume Durrus, Antoni Barçaló, Guillem Alzina, Bertolomeu Pujo, Francesc Alzina, Jaume Riu, Arnau Bertran et Pere Bertran, omnes habitatores singulares dicti loci...vendicionem dictis heredi et pupillo suo tempore de triginta tribus solidis de censuali mortuo precio quiquagintam florenorum... La venda la fan els síndics de la universitat, conjuntament amb Caterina, vídua de Guillem Gual.
Resumint, veiem que en un mateix acte Pere Gual, mercader, fill de Pere Gual, mercader de Vilafranca, i nét de Guillem Gual de la Riba, rep com a herència – segons el testament de Guillem –la liquidació dels censal mort de la universitat de Masquefa que és de 100 florins d´ or.
També que l’altre nét de Guillem, l’hereu, en Guillem, menor d’edat – l’any 1425 – rep el dret de cobrar les pensions que encara falten pagar del censal mort de la universitat de Moja. Què passa amb les pensions o censals de les universitats de Monistrol de Noia i Sant Esteve de Castellet. No ho sabem. En el llibre notarial on surten aquests documents hi ha més de 30 fulls en blanc. Calia omplir-los per saber com quedaven el cobrament d’ aquests censals?. No podem afirmar si el nét Guillem o la vídua Caterina se’n van fer càrrec.
El que si queda clar és que després de la mort de Guillem Gual del mas de la Riba, deuria costar molt endreçar el cobrament de les pensions de censals morts.
És clar que els Gual es van aprofitar de la crisis econòmica que hi havia a la comarca i fora d’ella. Ells tenien un bon coixí econòmic, mentre que altres en necessitaven. Això incrementà aquest excedent que ja tenien els Gual.