dilluns, 26 de setembre de 2016

La carta de confirmació de drets sobre els castlans a Vilafranca del Penedès (1191) i els hereus d'aquests


Alfons I



L'any 1191, Berenguer de Vilafranca, Pere de Vilafranca, Dalmau de Canyelles i Vidià de Rafaguera, van rebre com a castlans de Vilafranca la confirmació dels seus anteriors drets sobre la vila i els seus habitants, per part del rei Alfons I, i es va reiterar la possessió alodial dels seus antecessors i les respectives participacions amb els censos, rendes i drets de tota classe que corresponien al monarca.

A partir de la seva lectura es veu l'existència d'una progressió urbana, amb el seu mercat i fira, els seus obradors... Aquest aspecte ens indica que ja feia un temps que Vilafranca existia tant socialment com econòmicament.

Tres dades ens ho demostren encara més. La primera, la d’un document inèdit de l’any 1055 que recull la venda que fa una tal Ermengarda al seu fill Albert de totes les cases, corts, prats, terres i vinyes que posseeix al territori de la torre Dela, origen de Vilafranca, dins el terme del castell d’Olèrdola, on es corrobora que l’entorn urbà ja existia, tot i que sembla que no organitzat políticament.

La segona dada, de l’any 1065, també ens ho confirma. Una escriptura que conté la venda i permuta que un tal Armengol Ebri i la seva muller Bellordis fan al comte Ramon Berenguer de l’alou que tenien dins el terme del castell d’Olèrdola, en el lloc anomenat torre Dela, amb els seus drets i pertinences, per altres alous, que Ramon Berenguer i la comtessa Almodís tenien per 770 mancusos d’or.

L’última és una escriptura del mateix any en què Esteve Mir, Edelvira i Guisla venen al comte Ramon Berenguer el que posseïen en el comtat de Barcelona, al terme d’Olèrdola, l’alou de la torre Dela, per 17 mancusos.

Hem de dir que el rei els concedeix el domini senyorial de la vila, però amb la condició que la tinguin per ell –ut per me habeatis–. Els ho confirma perquè la posseeixin perpetualment, com la van tenir els seus pares, per donació del comte. Ens confirma, per tant, que la Vilafranca d’aquella època posseïa béns que eren reials.

Els noms dels castlans anomenats en la confirmació de l’any 1191 són Berenguer, fill de Pere Berenguer, el batlle comtal de la vila l’any 1151; el seu fill Pere; Vidià, que fou fill d’Oller –el seu patronímic de Rafaguera era degut al fet que el seu pare posseïa aquest mas i ell en va ser l’hereu–; Dalmau de Canyelles, adoptant el cognom de la veïna vila penedesenca, lloc aleshores també del terme d’Olèrdola i del qual es tenen notícies des de l’any 992. Els patronímics Bertran i Dalmau foren normals en els senyors de Canyelles durant els segles XII i posteriors.

Hi ha una data l’any 1170 en què Berenguer de Vilafranca, Pere de Vilafranca i Vidià Rafaguera no consten com a castlans, però sí com a personatges que viuen a Vilafranca.

De Pere de Vilafranca trobem un document en què participava conjuntament amb Oller i el seu fill Vidià i Berenguer amb els drets sobre un forn de Vilafranca l’any 1171. El trobem casat amb Guillema. L’any 1206 encara es viu. En un document d’aquest any, conjuntament amb la seva muller i els seus fills i filles, dóna a Bernat d’Àger com a abat de Santa Maria del monestir de Santes Creus una mitgera de blat del mas que posseeix a Centcelles, al camp de Tarragona, per la salvació de la seva ànima i la dels seus pares. La seva relació amb el repoblament del camp de Tarragona també és clara. Els tornem a veure signant un document de venda, l’any 1210, d’unes cases de Vilafranca per part de Bernat de Moià a Pere Mulet.
Document any 1055 on s'insinua una Vilafranca urbana


Els hereus del castlà Pere de Vilafranca i Guillema

L’any 1171 el castlà Pere de Vilafranca rep per part d’Oller de Rafaguera i el seu fill Vidià els drets sobre un forn a Vilafranca. L’any 1187 dicta testament.

El Testament de Pere de Vilafranca

Designa marmessors el seu fill Bernat, anomenat clergue de Vilafranca, i Guillem Puig, germà de la seva muller; fa hereu el seu fill Pere donant-li el mas de Cortei ( La Granada – Alt Penedès), terres i masies a Sant Quintí de Mediona, terres a la Geltrú, el feu de Pacs del Penedès, el mas de l’Om (Sant Cugat Sesgarrigues), mas de la Riba amb el seu molí (Olèrdola), el mas de Vallirana, que va fundar el seu altre fill Berenguer; a la seva filla Elisenda li dóna un molí que hi ha a Subirats (Penedès), diferents terres a prop del mas d’Espitlles (Santa Margarida, Penedès) i del mas de l’Om; a la seva filla Saurina i als seus fills Bernat, Guillem i Raimon, els honors que té al camp de Tarragona; al seu fill Berenguer li deixa el cobrament de diferents censos de terres i freginals (terrenys de farratge); a la seva filla Ermessenda, un camp de Sant Salvador i un altre de Santa Digna (tots dos a prop de Vilafranca); al seu cavaller Francesc li dóna vaques i ovelles i altres animals i robes.

En aquest resum del testament podem veure, a part de ser castlà de Vilafranca, tot el que posseïa pel voltant de la vila. El 1190 Pere rep també els drets sobre un altre forn vell a Vilafranca, el qual fou transformat en habitatge, per part de Berenguer de Vilafranca. Ja hem anotat tres dels fills que van tenir Pere i Guillema. Guillem va viure i era el propietari de terres i masos a Vallirana; Pere, com a hereu de Guillem, tenia terres fora de la vila l’any 1279 fins ben bé l’any 1319.  Pere és qui va exercir la castlania a Vilafranca.

Altres fills de Pere i Guillema són Elisenda, Saurina, Ermessenda, Ramon i Berenguer. Alguns d’aquests van viure i exercir el seu poder en la vila de Montblanc. La vila de Montblanc des del seu origen formava part de la xarxa de poder dels Vilafranca. En un document de l’any 1246 signat a Montblanc, no és clar que sigui Berenguer el castlà, però sí que forma part de la universitat d’aquesta vila. L’any 1424 encara tenim un Bertran de Vilafranca que surt en la documentació com a cavaller i formant part de la mateixa universitat. L’any 1470 ja només hi trobem un Joan de Vilafranca com a capità o castellà del castell de Montblanc. A partir d’aquesta data els Vilafranca no tenen a Montblanc un pes específic, ja que no es troben en la documentació posterior.

Bernat de Vilafranca, clergue de Vilafranca

L’herència de la castlania a Vilafranca, com dèiem, passà a mans de Pere, que es casà amb Ferrera. Un altre germà i fill de Pere i Guillema era Bernat, anomenat en la documentació clergue de Vilafranca. Va ser el precursor de l’hospital dels pobres de Vilafranca, abans de l’any 1200. També en aquest any posseïa el mas de Vallmoll, el que tenien els primers Bonfill. L’any 1201 dóna al monestir de Santes Creus el dit mas de Vallmoll. L’any 1204 fa testament. A partir d’aquest, podem saber que té terres i cases a Lleida i que les dóna al monestir de Santes Creus; esclaus sarraïns que reparteix entre la seva família i amics; i sobretot parla del seu nebot que es diu Bernat de Vilafranca, fill d’un germà seu, a qui dóna un mas (casa) a la plaça de Vilafranca; al seu germà Pere de Vilafranca li dóna un esclau sarraí, de nom Almassor (àrab). A més, disposa que el seu cos sigui enterrat al monestir de Santes Creus.
Plànol de la Vilafranca medieval


Els hereus del castlà Guillem de Vilafranca i Elisenda

Guillem era fill del Berenguer castlà de Montblanc i Arsenda. Ell va ser qui va rebre la castlania després del seu pare. Va ser castlà des del 1204 fins mes enllà del 1246.

Disposem del testament del cavaller i castlà Bernat de Vilafranca amb data de l’any 1281.

Testament del castlà Bernat de Vilafranca

És el 1269 quan li donen la castlania els seus pares Guillem i Elisenda. D’aquest mateix any consta una escriptura on hi ha la donació per núpcies que fan Guillem de Vilafranca i la seva muller Elisenda, a favor del seu fill Bernat, de la castlania i domini que tenien a la quadra de Vilafranca. Aquesta escriptura ens informa que el casament de Bernat es deuria produir en aquesta data.

Els pares del citat Bernat, li cedeixen tots els drets de la castlania que tenen pel rei. Posteriorment, Bernat va prestar sagrament i homenatge al rei per la castlania el 3 d’agost de 1281, l’any en què redacta el seu testament. Elegeix com a marmessors la seva mare Elisenda, la seva muller Maria, filla de Bernat Llobet, un notari de Vilafranca, el seu gendre Bernat de Fonollar, Bertran de Canyelles, el germà  d’aquest Berenguer de Canyelles, el pare d’aquests dos, Galcerà de Canyelles, el seu germà Dalmau de Vilafranca i el cavaller Bernat de Puigmoltó. Vol ser enterrat al monestir dels frares menors de la vila, lloc adequat per la seva condició de castlà, ja que l’altre lloc d’enterrament situat pel voltant de l’església de Santa Maria de Vilafranca era propi de gent menys noble.

La quantitat d’esglésies i capelles existents en aquest any tant a dins de la vila com pel seu voltant fa que Bernat deixi diferents sous a cada una d’elles. Passà la castlania al seu fill Berenguer, tot i que aquest la donà al seu germà Ferrer.

Hem intentat deixar al descobert algunes dades prou importants, per demostrar la relació que tenien aquest castlans de Vilafranca del Penedès amb  alguns pobles d’aquest Gran Penedès medieval i fins i tot més enllà.
















divendres, 2 de setembre de 2016

El call jueu de Vilafranca del Penedès




La primera data d’un jueu que viu a Vilafranca del Penedès és de l’any 1255. La seva estada probablement era abans d’aquesta data. El fet de la celebració de la fira a Vilafranca podria haver estat una de les causes que visquessin jueus a la vila.

La pobla dels Jueus

Era aquell espai de poder que dominaven els castlans, la primera expansió urbanística de la vila. Espai ubicat al davant i al darrere del castell dels castlans, on també s’afegia el barri dels jueus, carrers que entraven dins el recinte urbà. Al mateix temps s’ampliava per fora de la muralla i tenia noms relacionats amb els castlans: la mujada d’Huguet o de Ferrer de Vilafranca ([1] Mujada és un tros de terra que poden llaurar un parell de bous en un dia, aproximadament quaranta-nou àrees) o carrer de Ramon de Vilafranca.

Per tant, deduïm que aquesta ubicació corresponia als inicis de la primera distribució urbana, que va començar amb indrets molt a prop del castell, arribant a situar els carrers del barri jueu i ampliant-se amb els espais exteriors inicials dels primers habitants de la vila abans de ser emmurallada.

El nom de pobla dels Jueus el trobem escrit en els documents a partir de l’any 1312 fins a la meitat del segle XV. Els carrers que formaven part d’aquesta pobla tenien els següents noms: dels Sarraïns o Batipalmes; (Era un espai on hi havia una era in es dedicaven a batre palmes)de Santes Creus (aquest carrer va tenir altres noms com el de Pont Nou, Sant Julià i finalment el de Sant Bernat com en l’actualitat se’l coneix); de Canyemàs (al final d’aquest carrer exisitia iniclament lúnic portal per on s’entrava al barri jueu); Vall del Castell (el vall envoltava una part del castell amb un pont llevadís que se situava pel portal de la muralla anomenat de Coloma); d’Aiguaviva (referit als senyors nobles d’Aiguaviva que van viure en aquest carrer); de Senyecs (nom referit al llinatge dels Senyechs, nobles emparentats amb els castlans de Vilafranca);  de Sant Julià. També en formaven part els portals de Canyemàs, de Salelles i de Coloma.


El call

Fins al 1290 el call només disposava d’un sol portal: el de Canyamars. Posteriorment, l’aljama va ser autoritzada per construir altres portals i portes, a fi que en fos assegurat el tancament. El call jueu vilafranquí ocupava una mena de pentàgon on hi entraven quatre carrers, entre ells el carrer anomenat dels Sarraïns o Batipalmes. L’envoltava part de la muralla i vall de la vila.

Dins del clos tancat i tocant per darrere diferents cases de jueus hi ha el palau reial, on el rei quan venia a Vilafranca hi feia estada –l’actual Vinseum-.

En un principi només una porta era l’única per accedir al call; més endavant el rei va donar permís perquè obrissin dues portes més, i va manar que es fessin còpies de les claus de les portes i que les guardessin els castlans del castell.

 L’investigador local Antoni Massanell ens assenyalava que els jueus que vivien a la vila l’any 1325 eren cent tres. Les dades les extreu del Llibre de la Cort del Batlle d’aquest mateix any. En aquesta llista podien ser-hi només els jueus de més categoria i els més ben situats econòmicament. Aspecte, aquest, que podria fer pensar que eren molts més els que hi vivien.

Posteriorment hem trobat un registre del 1322 a la cancelleria, on hi ha un llistat d’uns setanta jueus de Vilafranca. Són noms que surten al llistat de l’any 1325, però n’hi ha de nous. Un altre historiador local, Pere Mas i Perera, ens diu que la jueria vilatana era relativament poc important, però probablement degué haver-hi una creixença, el 1324, ja que el rei autoritzà la construcció d’una nova sinagoga.

Finalment, creiem que el call podria haver tingut una seixantena de focs, o sigui entre 270 o 300 persones. Relacionar cognoms i cases del call així ens ho fa pensar, sobretot a mitjans del segle XIV, quan deuria tenir la màxima esplendor.

Sabem que a finals del segle XIV els jueus d’arreu de Catalunya foren expulsats o maltractats, però en el cas de Vilafranca els veiem vivim durant tot el segle XV, o com a mínim els documents notarials  ho especifiquen, que encara son jueus i viuen en el call.

Sí que hi va haver abusos anteriorment, per exemple l’any 1298 hi va haver extorsions i abusos de poder comesos pel veguer de Vilafranca Bartomeu de Mans. Més d’un judici que hi va haver aquest any va intentar resoldre el conflicte. Uns setze jueus vilafranquins van intervenir com a testimonis, participant en els judicis presidits per jutges de la cort reial, un altre aspecte més de la defensa que el rei feia dels jueus.

Alguns dels cognoms de les famílies jueves de Vilafranca de Penedès eren Abenafia, Astruc, Bessers, Benvenist, de la Caravida, Cavalleria, de Cortal, Cresques, Gràcia, Mercadell, de Porta...

Benvenist de Porta, jueu de Vilafranca, formava part d’una família poderosa dels regnes d’Occitània i també del nord d’Àfrica. El 1268 el rei Jaume va decidir sobre un testament escrit en hebreu pel difunt Benvenist segons els costums dels jueus.

L’any 1274 els jueus van obtenir el permís reial per poder fer la compra de dues quarteres de terra, prop de la vila, per edificar-hi el seu cementiri, que estava situat en línia recta per un dels carrers principals del call, el carrer de Canyamàs, a la muntanya de Pacs actualment anomenada de Sant Jordi. Trobem en aquest indret diferents terres on se situa el nom de Montjuïc, topònim donat al dit fossar dels jueus.


Molts jueus es van convertir al cristianisme obligats per la circumstàncies. Els jueus i els convertits van entrar en la xarxa de poder de la vila. Alguns exemples: Joan i Salomó de Bessers foren notaris de l’escrivania de la vila (1303-1306). El cognom dels cavallers Febrer fou un dels que s’apropiaren jueus conversos: Huc Febrer era jueu anomenat Astruc Gràcia; Francesc Febrer s’anomenava Salomó Gràcia quan fou jueu (1392). D’altres, com el dels cavallers Montbrú, també el tenia Abraham Acaz quan es convertí (1394). També dels Boixadors (1406) i dels Avinyó: Ramon d’Avinyó, convers (1406)... Alguns es dedicaren a la medicina quan eren jueus, i posteriorment continuaren exercint-la, tot introduint-se en la política vilafranquina.


Per primera vegada a la història de Vilafranca, durant aquest mes de setembre, es faran excavacions arqueològiques en un indret del call gràcies a l’autorització d’un particular i l’assessorament de l’ Institut Montjuïc de Barcelona.

 



divendres, 5 d’agost de 2016

Els antropònims dels carrers medievals de Vilafranca del Penedès


                                                                                                                                



Més d’un carrer tenia nom de personatges de la vila als segles XIV i XV. Les famílies o els llinatges d’alguns noms d’aquests carrers van ser prou influents a Vilafranca en els aspectes social, polític i econòmic. En aquests passatges hi vivien, i també com a senyors feudals cobraven rendes de les terres, horts i cases que s’hi ubicaren. Fem un breu repàs d’alguns aspectes de la seva vida i poder a la ciutat.

Aiguaviva

Unes lloses de pedra de la senyora i el senyor d’Aiguaviva i de Tamarit estan exposades al claustre del monestir de Sant Francesc de Vilafranca del Penedès. Procedeixen de l’església de Sant Francesc, on eren soterrades.

L’any 1322 els senyors feudals d’Aiguaviva van ser castlans del castell de Montmell i del lloc de la Juncosa (Baix Penedès). L’any 1392 els Aiguaviva viuen a Vilafranca. Tenien dominis en terres del terme de Sant Martí Sarroca i Pacs. S’emparentaren amb els cavallers Masdovelles i els Avinyó. Més enllà del segle XV aquest llinatge noble s’apropià d’un dels masos més influents del terme de Vilafranca (Mas de l’Alzina) i fundà el monestir de les carmelites a la vegada que eren veguers de Vilafranca (segle XVII).

La seva presència a la vila començà a finals del segle XIV. El fet que s’hi quedessin –sense deixar de ser senyors de la quadra d’Aiguaviva, al Montmell–, es volguessin soterrar al monestir de Sant Francesc i posteriorment entressin en el camp polític, eren senyals que els beneficis que ja havien acumulat amb altres indrets conjuntament amb els d’aquí, que ampliaven el seu patrimoni, eren profitosos.

El carrer o carreró dels Aiguaviva estava situat molt a prop del vall del castell dels castlans.

Albareda

El nom del carrer d’Albareda surt poc en la documentació notarial; el veiem anotat fins al 1416. El nom pertany a una vídua, muller del terratinent Ramon Albareda, que posseïa terres a Cantallops (Alt Penedès). Podria ser el Ramon Albareda que cedeix l’any 1212 al seu cosí Pere la meitat d’una propietat anomenada d’Albareda, situada al castell de Foix (Alt Penedès) i que havia heretat del seu oncle Guillem d’Albareda. No tenim més informació d’aquesta família ni abans d’aquesta data ni després. Sabem que la casa fou derruïda, segurament per la construcció de la muralla a mitjans del segle XV, ja que estava situada davant del portal antic de la muralla, dels frares menors. En els documents es confonen sovint les partides tant de les cases com de les terres perquè també els situen al carrer de Sant Pere, que era al davant.


Berenguer Plana

Trobem dades del carrer de Berenguer Plana des de finals del segle XIV. A vegades també se l’anomena carrer de Ramon Corretger, però abunda més el de Berenguer Plana. El seu pare era mercader, es deia Bartomeu, i la seva mare, Constança. Llegint el testament del pare, ja es nota que la seva influència a la vila era important: tres fills eren advocats i tres germans seus, mercaders. La família Plana viu a Vilafranca des de mitjans del segle XIV, exercint de notaris, advocats o mercaders. Berenguer és advocat en un judici l’any 1336. L’any 1344 veiem que viu a Barcelona. Tot i això és l’advocat dels frares menors de Vilafranca en un afer contra ells. El 1367 és ja difunt.

Blanca, la muller de Berenguer, ven als preveres de l’església de Santa Maria alous que tenia a diferents llocs del terme de Vilafranca (1345). Va fundar el benefici de la capella de Sant Julià de Vilafranca (1344). El seu nom quedà durant tot el segle XV en aquest carrer, on també vivia part de la seva família. Durant diferents anys del segle XIV, són encapçalats com a àrbitres en diferents judicis els germans advocats Bartomeu i Berenguer Plana. Això podria suposar que els Plana deurien participar en molts afers jurídics relacionats amb la casa reial. Algunes filles eren monges de clausura al monestir de Santa Clara de Vilafranca i alguns fills, preveres de l’església de Santa Maria. Un Raimon Plana fou rector de diferents esglésies: la de Ribes (1344) i la de Sant Pere d’ Avinyonet (1381).

Els primers Plana podrien ser originaris del terme d’Olivella (Garraf), on a principis del

segle XIV –l’any 1306– eren pagesos al mas de la Trinillera o Crivellera. Participaren com a consellers i jurats de la universitat de la vila durant els anys dels dos segles.

El nom de carrer Berenguer Plana, durant aquests anys, s’intercalava amb el de la Fruita, nom aquest últim que encara perdura en l’actualitat.

Bordic

El nom del carrer del Bordic es deu a la família que tenim documentada des de l’any 1347 que vivia en aquest carrer: Pere i Francesc Bordic, pare i fill. Les mullers i les filles de cadascun estaven emparentats amb persones que exercien l’ofici de pellisser i reben terres i cases per part d’aquests en els seus testaments. Participaren durant els últims anys del segle XIV com a consellers de la universitat.

El carreró o carrer de Bordic era a prop del castell dels castlans.


Joan Clapers

El nom de Joan Clapers és també un altre dels noms del carrer de l’hostal del Rei, com també de Martí Clapers. Ja hem comentat que Joan era el propietari d’aquest hostal.

El llinatge Clapers el trobem vivint a Vilafranca a partir de l’any 1282. Són originaris del poble de Santa Fe del Penedès, anteriorment adossat al terme de la Granada. Tot i que una part del llinatge continua vivint a Santa Fe, també el trobem vivint a Sitges i a Barcelona. Molts són els censos que cobren de diferents espais de terra i cases de Vilafranca. Abunden diferents oficis entre ells: sabaters, sastres, hostalers, fusters i mercaders. També van ser preveres i terratinents. A finals del segle XIV el nom del carrer passa a ser de Martí Clapers, el fill de Joan. Martí es casà amb Agnès Martí, filla única del mas de Fangar (Alt Penedès), que passà a ser de propietat seva. Un Gabriel Clapers va ser batlle de Vilanova de Cubelles (1456). Tots participaren de les decisions de la universitat de la vila.

El carreró dels Clapers era a prop del portal principal de la muralla (Santa Maria). Conjuntament amb altres hostals situats a la zona fou un dels més importants en tant que també era un dels bordells de Vilafranca.

Claver

Els Claver són a Vilafranca des de l’any 1326. El sastre Ferrer Claver és qui vivia en l’espai d’un carreró o carrer. Tots els Claver posteriors continuen vivint en el mateix carrer. Notaris, advocats, pellissers, eren els oficis de la família. Podrien ser originaris de Tarragona: Bernat Claver l’any 1340 elegeix com a marmessor el seu nebot, Romeu Claver, advocat de Tarragona. Formaren part de la universitat de la vila durant tot el segle XV i els posteriors. El nom del notari Francesc Claver és un altre dels que té el carrer. El prevere Ferrer Claver va tenir una filla il·legítima, Agnès. Posteriorment fou legitimada pel rei. A ella i al seu marit Bartomeu Batlle els fa hereus de tots els seus béns l’any 1440.
El carreró era també molt a prop del portal principal de la muralla, al carrer de la Parellada.

Coll

Segons l’escriptor local Massanell, el mot coll significa també “muntanyola”, “ puig de poca alçada”. Devia ser-li donat per la seva situació al carrer del Coll. O sigui perquè es trobava al capdamunt d’una pujada.

Per a nosaltres no ens és molt evident el fet que la seva situació fos el que donés nom al dit carrer, perquè el lloc no té tanta alçada. Creiem que el cognom ve del llinatge Coll. Els Coll va ser una família important en el poble de Torrelles de Foix (Alt Penedès). Foren senyors del castell de Secabecs. Bernat Coll era cavaller i senyor del dit lloc i posteriorment ho fou el seu fill, Guillem. La seva relació amb Vilafranca ve de l’any 1220: Guillem Coll va ser qui aportà fons en la fundació de l’església de Sant Jaume de la Calçada, situada al costat del monestir dels frares menors.

El llinatge Coll també va formar part del patronat de l’hospital dels pobres, molt a prop de la mateixa església. Si sabem que l’actual carrer del Coll és situat al costat mateix de la porta de la muralla anomenada dels frares menors, és evident el perquè del seu nom. L’any 1296 Bertran Coll viu a Vilafranca. La seva filla Elisenda es casà amb un notari vilafranquí. Cobraven rendes de les taules de la carnisseria de la vila. Alguns Coll van ser frares de l’orde de Sant Joan de Jerusalem establert a Vilafranca (1301). Vivien a Vilafranca abans de l’any 1348.

Del mateix llinatge trobem també Guillem Coll com a frare de la comanda de Sant Joan de Jerusalem (1339). S’emparentaren amb el llinatge dels Pellissers de Vilafranca (1348) i els cavallers Castellví (1379). Pere Coll és algutzir i governador de Catalunya en la cort del rei Martí. Molt a prop de Vilafranca, durant els segles XIV i XV, el llinatge Coll és propietari d’un dels grans molins de l’època, el molí del Coll. El cavaller Gabriel Joan des Coll era veguer de Vilafranca l’any 1519. Participaren més d’un en la universitat de la vila com a jurats o consellers. Nicolau Coll, carnisser, també tenia un carrer al seu nom (1407). No assegurem la seva situació, encara que creiem que podria ser el mateix.


Colteller

La família Colteller nom probablement derivat de l’ofici de fabricar coltells, és a dir, ganivets o eines de tall, com el coltell d’arada o d’escloper–, a part de coltellers, foren advocats i notaris durant els segles XIV i XV. Algunes filles eren monges de Santa Clara; els fills, preveres de l’església de Santa Maria. Tenien el domini de cases de la vila situades a diferents indrets i cobraven pensions de censals morts a terratinents de la comarca. Tenien una capella de la família al monestir dels frares menors de la vila (1396). Formaren part de la universitat de la vila com a consellers i jurats.

El carrer és una prolongació del carrer de la Parellada, i al segle XV s’hi troben alguns coltellers que hi vivien i tenien el seu obrador al carrer.

Ferrer Alemany

L’any 1280 ja trobem vivint a la vila l’advocat Ferrer Alemany, participant en un procés del veguer de Vilafranca, Bernat Martí. El carrer amb el seu nom és present en la documentació durant el segle XV. Els Alemany van ser també notaris, apotecaris, mercaders, paraires i blanquers. Els trobem també com a terratinents i preveres de Santa Maria.

El fill de l’advocat Ferrer fou apotecari. Tenia la botiga i altres cases en el mateix carrer, que posteriorment es va dir carrer de Santa Maria. S’emparentaren amb els Pellisser de Vilafranca (1380) i altres notaris de la vila (1404). Formaren part de la confraria dels mercaders (1454). Gaspar Alemany fou franciscà a la vila (1472). Cobraven rendes tant de terres com de cases situades a la ciutat. El colomar d’Alemany era un dels noms de partides de terres a prop de la vila durant el segle XV, situat probablement a prop del mas originari del llinatge. Formaren part de la universitat com a consellers i jurats. El mercader vilafranquí Guillem Alemany va viure a Barcelona.


Guerau Pere

Els Grau era un llinatge que provenia del Baix Penedès, concretament de Banyeres del Penedès, en el lloc anomenat de Guerau, dins el terme de Castellví de la Marca, d’on cobraven censos i rendes. Francesc Grau és de Banyeres i viu a Vilafranca l’any 1476. El nom del carrer Graupere és una variant del notari Pere Grau, perquè sabem amb seguretat que el dit Pere vivia en aquest lloc durant el segle XV. Els Grau foren sastres, flassaders i teixidors, i participaven en la política de la vila, formant part de la universitat. Antoni Grau era rector de l’església de Sant Pere Molanta (Alt Penedès) el 1439. El seu germà, Bernat, vivia a Banyeres del Penedès. Formaren part de la universitat.

El carrer, actualment amb el mateix nom, però Graupere, és situat a prop de la plaça Major, de la carnisseria de la vila.

Morell

La Parellada de Morell era un espai on la família Morell hi cobrava censos de terres i cases.  Era el tros final del carrer de la Palma, des del carrer de Sant Joan fins a la Rambla de Sant Francesc. No era aquí on ells vivien, sinó al carrer de la Cort, molt a prop de l’edifici on es reunia la universitat de Vilafranca. Els primers Morell van ser mercaders, notaris i advocats. Durant el segle XV els Morell barbers són molt coneguts dins de la vila. Formen part de la universitat, i signen com a testimonis en qualsevol acta notarial.

Pellisser

El llinatge dels Pellissers és un dels més importants que va acaparar tota la política de la vila i part de les tres comarques (Alt i Baix Penedès, Garraf) i que es va emparentar amb els castlans i altres diferents llinatges importants, com els Avinyó (d’Avinyonet del Penedès) o els Salbà (de la Bisbal del Penedès). Per tant, és lògic que més d’un carrer tingués aquest nom: el carrer dels Pellissers (actualment de la Font) i el de Bernat Pellisser (actualment de Puigmoltó). Tots dos van paral·lels. En els dos hi tenien cases on vivia la família i també cobraven censos i rendes de terres i altres edificis situats en el mateix indret i en altres carrers de la ciutat. Els Pellisser són veïns de la vila a partir de l’any 1207, on trobem un document que parla d’unes cases de Vilafranca que foren del difunt Pere Pellisser.

Per aquestes dades sabem de Pellissers que viuen a Barcelona i al voltant. Tot i que no hi hem pogut trobar relació familiar, no ens estranyaria que fossin del mateix llinatge i aquests llocs fossin el seu origen. No és fins a l’any 1340 que Guillem Pellisser rep com a herència per part dels castlans de la vila –que eren família– el terme de la Tallada amb la seva església, dins del terme de Santa Margarida (Alt Penedès), amb els seus masos, terres i homes.

Bernat Pellisser representa Vilafranca a les Corts de Cervera l’any 1342. Bernat era mercader, com la majoria dels Pellissers. Participaren molt en la política de la vila, fins al punt que el mateix edifici on es feien algunes de les reunions del consell, el llogaven ells mateixos. L’ajuntament actual està instal·lat en un dels immobles propietat dels Pellissers. El mercader Raimon Pellisser fou diputat de la Cort General de Catalunya (1365). Foren també clavaris de la universitat de la vila, és a dir, el tresorer de les inversions o pagaments dels homes de la universitat i també batlles de Vilafranca, durant el segle XV. En els anys posteriors són anomenats en la documentació com a burgesos de la vila.

Puigmoltó

El carrer de Bernat Pellisser s’intercalava amb el de Puigmoltó durant el segle XV. La família dels Puigmoltó tenia moltes possessions a Vilafranca i a tot el Penedès. Aquest llinatge sorgeix en la documentació notarial a partir de l’any 1344. Tenen propietats a la vila en l’anomena’t carrer i en altres llocs. Comencen a introduir-se en la política de la vila a partir de la reconstrucció de la muralla que es produeix per aquestes dades. El cavaller Marc de Puigmoltó compra censals morts a la universitat de Vilafranca perquè ajudi a la dita reconstrucció. S’emparentaren amb els cavallers Masdovelles de l’Arboç (1432), amb els cavallers Espitlles (de Santa Margarida, Alt Penedès) l’any 1434 i amb altres nobles, practicant diferents polítiques matrimonials, que feien ampliar el seu patrimoni.

El cavaller Marc de Puigmoltó posseïa el feu de Sant Pere de Riudebitlles l’any 1434. Participaren més del prestigi eclesiàstic que polític, ja que més d’una de les filles fou abadessa del monestir de Santa Clara de Vilafranca i entre els fills hi hagué preveres de l’església de Santa Maria. A més, Marc de Puigmoltó, frare del monestir dels frares menors de Vilafranca, va instituir la casa de la Pia Almoina l’any 1401. Una casa on fins a finals del segle XVII es van assistir els pobres que venien a la vila.

Ramon de Senyechs

El carrer anomenat de Ramon de Senyechs era el del mercader que formava part d’un llinatge que provenia del terme de Sant Martí Sarroca, concretament de la Torre de Vernet. Ramon fou oïdor de comptes del General de Catalunya, elegit a les Corts celebrades a Montsó i Barcelona (1367). Foren mercaders i carnissers. Aconseguiren l’herència del cavaller de Barcelona Rigonis de Gusiner (1413), adoptant el cognom Cosiner amb el de Senyechs. Aquest afer va ajudar que aconseguissin un gran poder feudal. El mercader Pere Senyechs l’any 1464 és senyor de la quadra de Giminells (Baix Penedès). Formaven part de la universitat de la vila i van ser uns dels que abastarien la carnisseria en l’època baixmedieval. El seu carrer estava situat just davant d’on hi havia l’anomenada carnisseria. Les possessions del llinatge per Vilafranca eren abundants, i cobraven els seus diferents censos.

Recasens

La família dels Recasens viuen a Vilafranca en els primers anys del segle XIV. Eren mercaders, originaris d’una masia de la parròquia de Santa Margarida. Tenien béns immobles repartits per tot el terme de la vila. La vídua Elisenda, muller del mercader Guillem Recasens, ven als preveres de l’església de Santa Maria molts d’aquests béns que posseïa com a tutora dels seus fills, nomenat pel batlle de la Vila (1354): cases situades a la vila i terres a la quadra de Tallada (Santa Margarida). Elisenda provenia de la família Llotger, també mercaders de la vila (recordem la pobla de Llotger). Arnau, Bernat i Francesc foren els fills que seguiren ampliant beneficis amb lloguer de terres i cases del nucli urbà de la vila.

El carrer Recasens era el que també tenia el nom de la Fruita, igual que en l’actualitat. Situat molt a prop de la celebració del mercat i de la carnisseria baixmedieval.

Roig i Roca

El carrer d’en Roig i també de Roca són altres noms que hem trobat pel carrer de la Fruita. En aquest hi trobem vivint l’any 1426 Bartomeu Roig com a forner del forn de la Fruita. Posteriorment és Francesc Roca el forner del mateix forn, de l’any 1433 a l’any 1456. No semblen dues famílies amb gaires recursos econòmics. Veiem, per tant, que l’exclusivitat de ser els forners d’un dels forns importants de la vila, situat a prop de la plaça Major, els fa tenir un prestigi social. Participaren tots dos de la política en la universitat sent-ne consellers.


Secabecs

Secabecs fou un antic castell del municipi de Torrelles de Foix que esdevingué després masia, situat al cim d’un turó que domina, per l’esquerra, el riu Foix. És esmentat ja al segle XIII. Al segle XVII pertanyia a Guerau de Peguera. Prop seu hi ha actualment la masia del Soler de Secabecs.

El llinatge Secabecs comença a viure a Vilafranca des de principis del segle XIV. El seu prestigi polític i econòmic a la comarca era evident. Com a cavallers i senyors feudals ampliaren el seu patrimoni amb cobrament de censos de cases i terres de la vila. S’emparentaren amb els cavallers Avinyó i Espitlles, amb els castlans Vilafranca del Montblanc i amb els mercaders vilafranquins Golet. Un Berenguer de Secabecs fou degà del Penedès (1333); trobem un altre Berenguer que és advocat (1345), tots dos vivint a Vilafranca, al carrer dels Pintors.
La plaça que hi ha entre el carrer de la Palma i la Rambla de Nostra Senyora era el carrer de Secabecs.

Segarra

Els Segarra foren advocats i notaris. En l’aspecte religiós, frares franciscans al monestir de Vilafranca i preveres a l’església de Santa Maria. Provenien del poble veí de Pacs del Penedès, d’una família de terratinents. Era a l’espai anomenat de les Clotes, situat entre Pacs i Vilafranca, on posseïen terres que establien. El nom del carrer de Segarra era intercalat amb els de Batipalmes i de Sarraïns. Durant la segona meitat del segle XV hi vivia el prevere Bartomeu Segarra, que a més portava l’administració de l’hospital de Santa Maria, situat en aquest carrer. Va ser durant aquests anys que el dit hospital passaren a regir-lo els preveres de l’església de Santa Maria. Els Segarra participaren en la política de la universitat, com a consellers.

No acabarem aquest llistat sense comentar el nom i l'origen de quatre espais exteriors al nucli urbà de la vila, ja que els creiem importants. Els noms de persones d’aquests llocs van tenir molt a veure amb els usos de l’espai urbà.

Masdovelles

El carrer de Guillem de Masdovelles era situat a l’exterior de la muralla, a prop del monestir dels franciscans i de dos hospitals. Els Masdovelles eren originaris del terme de l’Arboç, famílies de poetes de la baixa edat mitjana.

Guillem estigué al servei del rei Martí l’Humà i de Ferran I, i intervingué en diverses accions guerreres. Era fill de Berenguer, de la casa de Castellet i Gornal –el mas d’ovelles–. La casa de Guillem estava situada en un lloc privilegiat quant a activitats econòmiques: la fira. L’espai o carrers/indrets on els Masdovelles –en Guillem i els seus successors– cobraven rendes de terres i cases era anomenat la “quadra de Masdovelles”.

L’any 1370 trobem en la documentació el cavaller Berenguer de Masdovelles vivint en aquest espai. Posteriorment molts Masdovelles es vinculen a Vilafranca sigui a través del cobrament de rendes o bé practicant polítiques matrimonials amb nobles de la vila i del Penedès.

Un altre dels llinatges importants i influents a Vilafranca, al Penedès i a tot el Principat, era els Cervelló. En aquests anys trobem edificat un hospital molt a prop del carrer dels Masdovelles. Era una casa hospital dedicada a acollir els pobres o peregrins que arribaven a la vila a participar en la dita fira medieval.

Blanca de Cervelló

Aquest indret se l’anomena en la documentació el carrer de l’hospital de Blanca de Cervelló. Blanca va ser muller de Guerau de Cervelló, senyor i baró de la Llacuna o de Vilademàger, al Penedès. La ceguesa que va agafar Blanca li va impedir continuar administrant el dit hospital a partir de l’any 1340. Tot i això el nom del carrer continuà fins a mitjans del segle XV, quan trobem dades que ens diuen que l’hospital ha desaparegut i amb ell, el nom. El carrer era situat a l'actual carrer Vidal i l'avinguda de Tarragona.

Espitlles

És també en aquest indret on es trobava el pou d’Espitlles. Un altre topònim, el de la creu d’Espitlles, era no gaire lluny del dit pou. Els dos noms són originaris dels nobles del lloc d’Espitlles, situat en el terme de Santa Margarida (Alt Penedès). En aquest lloc hi cobraven rendes de terres i cases. Els Espitlles van viure a Vilafranca durant els segles XIV i XV, encara que cap carrer va portar el seu nom. Ja l’any 1289 trobem vivint a la vila el cavaller Eimeric d’Espitlles. Van ser senyors també del castell de la Bleda, al terme de Sant Martí Sarroca. La política matrimonial portada per ells emparentant-se amb els castlans i nobles de la vila i d’altres llocs del Penedès va ser important pel seu prestigi tant social, polític com econòmic.

Espuny

Finalment, comentarem breument el paper del llinatge dels Espuny a la vila durant aquests anys. Eren originaris del poble de Santa Coloma de Queralt. Primerament van ser mercaders. A Vilafranca vivien en un casalot o masia a l’exterior de la muralla. Els seus voltants eren espais que dominaven i cobraven censos de terres. El prestigi no era durant aquests anys tan important com el que van agafar posteriorment, als segles XVI i XVII. Van ser fundadors d’una biblioteca de filosofia situada dins el monestir dels frares menors; es van emparentar amb els castlans de la vila i van aconseguir el domini dels espais dels voltants del seu castell, arrendant les cases i horts; foren canònics de la catedral de Barcelona i cavallers que van viure a Barcelona.

L’origen dels antropònims que hem comentat ens dóna una idea de com era aprofitat l’espai urbà per aconseguir ampliar els beneficis d’una majoria noble, feudal i poderosa. Tots ells formaven part de la burgesia que dominava la vila, fos políticament o econòmicament.




dissabte, 9 de juliol de 2016

Els Bussot i Francesc Bussot i de Sitges (segle XV)





Pere Bussot
Els primers anys del segle XIV, els Bussot eren una família de mercaders i navegants; a més ocuparen càrrecs municipals i portaren a terme ambaixades en nom del rei. Un Pere Bussot fou jurat del Consell de Cent l'any 1302 i formà part de la dotzena electora dels consellers l'any 1323. També, l'any 1302, fou cònsol de mar de Barcelona i Jaume II el nomenà cònsol de catalans a Tunis, amb caràcter vitalici, l'any 13074.
L'any 1348 Pere Bussot inicià la seva etapa de màxima influència i començà a accedir al càrrec de conseller de Barcelona, primer com a conseller tercer i després com a conseller segon els anys 1351,1354,1356,1360, 1363 i 1368, però no aconseguí ser conseller en cap. Entre mandat i mandat no perdia pas influència i solia ser jurat i també, amb força freqüència, membre del consell de vint-i cinc, els anys 1350,1355,1357,1358,1361, 1362, 1366 i 1367.

Pere Bussot fou també moltes vegades un dels representants de la ciutat a les Corts, a la de Perpinyà de 1350-1351, als Parlaments de Vilafranca de 1353 i de Barcelona de 1355, a la Cort de 1358 de Barcelona, a la de Montsó de 1362-1363, a la de Tortosa de 1365 i a la de Barcelona de 1368 i 1373; no és estrany, doncs, que hom pensés en ell per al càrrec de diputat del braç reial de la Generalitat de Catalunya a la Cort de Tortosa de 1365.
Pere Bussot pertanyia a una antiga família barcelonesa en que el seu origen es remunta a la primera meitat del segle XIII, quan vivia en el carrer Lledó el matrimoni format per en Bussot i Maria. El seu fill Pere es va enriquir en el comerç marítim.
Eren senyors de la casa de Bussot del carrer Montcada de Barcelona. A mitjans del segle XV formaren part de la Busca, en oposició a la Biga que eren els ciutadans honrats i alguns mercaders, que era el partit dels menestrals, mercaders i artesans que aspiraren a controlar el govern municipal per fer complir els privilegis, llibertats i costums de Barcelona. Volien la devaluació monetària i mesures proteccionistes.
Carreer Montcada a finals del XIX


Francesc Bussot i de Sitges
Besnét de l’anterior, fou Francesc,  fill de Joan Bussot (alies Bernat Serra) i de Maria de Sitges. Fou conseller en cap de Barcelona, síndic de les Corts pel braç reial i cònsol de la llonja de Mar i procurador de les baronies. Elevat a dignitat pel rei Joan II d’Aragó. Assistí a les corts de Perpinyà i Barcelona dels anys 1473 i 1479. Germà del seu pare era Baltasar Bussot canònic de Lleida els anys 1429 i 1431.
Es casà en primers núpcies amb Beatriu de Barberà filla del cavaller de Vilafranca i de Barcelona, Joan de Barberà i de Montbui i Eufrasina, castlà de Subirats, senyor de les quadres de Bolet, les Pereres i Aiguadolç i veguer de Barcelona el 1427.
En segons núpcies es casà amb Francesca de Gualbes, filla del mestre racional del rei Bernat de Gualbes.
Germans de Francesc, foren Bernat Joan de Bussot i de Sitges, donzell de Barcelona, També conseller en cap de Barcelona, síndic de les Corts pel braç reial i Antoni Joan de Bussot i de Sitges, també donzell de Barcelona.

Posseïdor dels béns de Joan Barberà i de Montbui

L’any 1467 Francesc Bussot i de Sitges és qui posseeix els béns situats a diferents llocs del Penedès que formaven part del patrimoni del seu sogre en Joan de Barberà i de Montbui. La vídua Eufrasina, que es queda sense ser usufructuària del béns del seu marit,  ha de reclamar el dot que li pertany a  Francesc Bussot, ya que aquest rep la donació dels béns del seu sogre per part del rei Joan II, considerat en Joan de Barberà, un rebel a la causa del rei Joan II en la guerra que es duia a cap entre la Generalitat, que anava a favor del príncep de Viana i les tropes del rei Joan II, guerra que durà deu anys des del 1462-1472 i que el Penedès hi va tenir un paper important. L’encarregat de fer la cerimònia de donació és en Lluis Bertran, escuder del rei Joan II i capità de la munició de Vilafranca.
Francesc només haurà de pagar a l’erari reial 25 florins d’or. Una quantitat que pagarà a terminis.
Aquell mateix any en la presència del notari de Vilafranca del Penedès, en Bartomeu Llopis i els testimonis el cavaller Bernat Salvà i el pagès Joan Pasqual fa acte de possessió dels béns de Barberà.
La possessió comença amb les cases que pertanyien al cavaller Joan de Barberà situades al carrer Pintors de Vilafranca (l’actual carrer de la Palma).
Al mateix dia amb el notari anomenat i els testimonis Andreu de Redesilles del regne de Castella , Xarles de Nanos del regne de Navarra, Joan Sart i el prevere Miquel Farrer de Vilafranca procuradors del anomenat Lluis Bertran continuant la seva possessió es desplacen fins el castell i terme de Fontrubí, que els Barberà tenien des del segle XIV.

Escampant als quatre vents un grapat de terra i herbes de les possessions que existien en el terme de Fontrubí, Francesc es fa posseïdor de tot el terme. També insta als batlles del terme en Pere i Joan Colomer, pare i fill i Vicens Mussarra que siguin els responsables de recollir les rendes que li pertoquen com a senyor feudal del dit terme i que ho facin saber al capità del castell en Marc Pellisser que en aquell moment era absent.

L’any 1469 és Francesc Bussot l’encarregat de la munició a Vilafranca. Això el portarà a seguir com van les seves possessions donades pel rei al Penedès i a cobrar-les directament.
En aquest any es ven algunes de les terres que li pertanyen: la terra que conté dues quarteres situades a la quadra de Sant Salvador de Vilafranca per nou florins d’or al capellà Gaspar Tintorer. Una altra terra situada a les eres d’en Codines, a les Clotes. Una altra situada a prop del bordell de Vilafranca que conté un quartó...
Els anys finals del segle XV Francesc Bussot i de Sitges viu entre Vilafranca i Barcelona. Continua tenint diferents terres en propietat situades a les Clotes i a l’era de Codines i a Sant Salvador.
Sembla que deuria tenir alguns problemes econòmics perquè l’any 1475 hipoteca les cases del carrer Pintors per la concessió d’un préstec (censal) als preveres de l’església de santa Maria de Vilafranca.

Un dels fills de Francesc, fou Pere Bossot que va ser batlle general de Catalunya l’any 1485. Germà d’aquest fou un altre Francesc Bossot que el 1499 li va atorgar una dispensa matrimonial el papa Alexandre VI per poder casar-se amb Elionor Anna Antònia, filla de Miquel Setantí, de Barcelona ja que tenien un quart grau de consanguinitat i continuà al Penedès obtenint els béns que li deixà el seu pare en herència.
Tots els béns dels Barberà a mitjans del segle XVI tornaren al llinatge originari i els Bussot continuaren ampliant el seu patrimoni però a Barcelona i no al Penedès.

divendres, 17 de juny de 2016

El carrer o camí que va al Pou Nou (segles XIV I XV)


Vista aèrea de Vilafranca del Penedès


Alguns topònims que hi havia en el terme de Vilafranca del Penedès en els últims anys de l’època medieval eren geogràfics. Uns estaven relacionats amb el terreny, si eren muntanya, pla o rocós. Les rieres eren una indicació precisa de l’espai. Pocs noms eren de plantes destacades en aquell indret. També per la feina que s’hi feia: la vinya, l’olivera i moldre el blat. Un poble (Pacs, Moja...), una església (santa Digna...) o el cognom de qui era propietari era l’excusa per ampliar els noms.

Volem parlar d’un topònim relacionat amb les fonts o amb l’aigua d’aquelles èpoques: El Pou Nou. És clar, també podria ser un Pou glaç, encara que jo ho dubtaria. Un topònim que encara avui dia perdura més o menys en el suposat lloc on existia: proper a la carretera Nacional 340 dins del polígon de Sant Pere Molanta.

En aquest espai s’excavaren en diferents anys (1993,1994 i 1996) i es trobaren restes des de l’edat del ferro fins a  l’època neolítica. En la primera feta l’any 1987 es trobaren, exactament un total de cinc dipòsits de sitges d’emmagatzematges, una d’elles amb un enterrament triple, datades totes elles de l’edat del bronze.  

Molt probablement en l’època medieval aquest lloc era conegut per aigua que hi deuria haver, ja que el topònim Vallmoll també es situava molt proper.

El Camí al Pou Nou

Si agafen un plànol del terme de Vilafranca i resseguim els camins que l’envolten, trobarem el camí que també va cap a Porroig, topònim aquest també que té l’origen en l’època medieval, que ens indica molt probablement una roca o un turonet.

En els segles últims medievals el camí que va al Pou Nou el trobem situat després de l’actual carrer de la Font (abans de l’Hospital del Sant Esperit) passant per les eres del Sant Esperit (L’actual plaça Milà i Fontanals) i seguint l’actual carrer Montserrat fins sortir de la població en direcció a Sant Cugat Sesgarrigues i Sant Pere Molanta travessant la riera de l’Adoberia (nom aquest de l’època medieval).

Des del camí del Pou Nou en surt un que va a Coll de Bou (l’actual Pelegrina) o cap a la muntanya de Sant Pau o de Pacs i també va a la Torre d’en Barberà.

Les terres, sobretot horts que ocupaven aquests espais en els segles XIV i XV ens parla de basses, de pou d’aigua dolça al Pou Nou, d’un Pont...d’aquest últim tenim una data moderna, concretament de l’any 1855 que diu: ...el dia 12 de juliol es trobà un home mort sota el Pont Nou, situat a un quarta de distància de la Vila, que segons una carta que duia a sobre era veí de Castelló, es deia Vicens Balaguer Borràs.
Porroig


El Carrer del Pou Nou

En les dades dels anys tres cents i quatre cents trobem moltes dades de terres i horts situats al carrer del Pou Nou, que el situaríem en l’actual carrer de Montserrat. A prop hi havia el monestir del Monestir de santa Clara, que el situem entre l’actual plaça Milà i Fontanals i el carrer Pines.

El carrer del Pou Nou acostuma sortir més que el de camí del Pou Nou.

A partir de mitjans del segle XV trobem el nom del carrer de Pou Nou combinant amb el del carrer d’Ot cognom d’un dels propietaris d’horts situats en el carrer.

No hi hem trobat cap casa edificada, però si molts horts com dèiem, alguna pallissa, sobretot com a lloc cobert de teulada destinat a guardar-hi productes més aviat dels horts i arbres fruiters de diferents classes combinant-se amb plantes hortícoles.

Els Propietaris dels Horts

Aquests eren persones que acostumaven a tenir la seva residència o casa dins del cercle emmurallat de Vilafranca. Alguns foren:

Segle XIVi XV

Advocats: Pere Pellisser, Berenguer Torrella.

Artesans: Pere Llor.

Ballesters: Antoni Cirer.

Boters: Llorens Llagostera.

Botiguers: Jaume Ginoles.

Carnissers: Bertran Coll.

Cavallers i/o nobles: Bartomeu de Vilafranca, Bartomeu de Puigmoltó, Dalmau d’Avinyó, Joan d’Espitlles, Joan Barberà, Bartomeu Rosanes, Gabriel de Claramunt.

El batlle general de Catalunya: Ferrer de Lillet.

Fusters: Pere Domingo, Pere Querol,.

Guixers: Ramon Moragues.

Mercaders: Pere Mestre, Pere Pinyol, Jaume Ot, Ferrer Pellisser, Jaume Babau, Lluis Prats, Jaume Montserrat, Pere de Senyechs, Gaspar Ferran.

Notaris: Bernat Pi, Arnau Massó, Bartomeu Gostemps, Valentí i Guillem Çapera, Bernat Martí, Joan Bayona, Jaume Garrigues, Pere Comalonga, Pere Arnau Seradell, Mateu Senya.

Pagesos: Mateu Oller, Francesc Roure de Manresa, Pere Ferrer, Guillem Creixell, Guillem Barceló, Jaume Tarrés, Bartomeu Roig, Raimon Brugal, Bernat Martí de sant Joan de l’Erm, Bonanat Albinyana, Pere Calendraix, Jaume Montserrat.

Preveres: Ferrer Roig, Arnau Abeyar, Borràs de Canyemàs, Bernat Batlle, Ramon Pellisser, Pere Rocafort, Joan i Jaume Colteller, Pere Borrell, Joan Mestre, Raimon Torrella, Bernat Malet, Gabriel Moliner, Lluc Vidal, Pere Soval.

Sabaters: Berenguer Montagut, Bartomeu Terrat, Pere Castell, Pere Rosa, Llorens Gomar, Tomàs Marquès, Miquel Blancafort.

Sastres: Vicens Llobet, Martí Peó.

Teixidors: Guillem Crispià, Gabriel Bruguers, Lluis Riu, Antoni Rafeques, Bartomeu Jofre, Joan Figuerola, Antoni Bernarda.
Torre d'en Barberà


Els castlans de Vilafranca, posseïen el domini directe de la majoria dels horts. Any 1428.

Els fills del castlà difunt Bartomeu de Vilafranca, en Raimon i Joan de Vilafranca, venen als procuradors dels aniversaris de la comunitat de preveres de Vilafranca el domini útil i directe del cobrament de diferents censos sobre horts situats en aquest carrer. La raó és que els preveres utilitzin el cobrament dels censos per celebrar misses d’aniversaris al seu pare difunt, a la seva germana, també difunta Geraldona i el marit d’aquesta.

Assenyalarem els horts que estaven obligats a pagar el cens als preveres:

Un Super hort que els hereus del cavaller Bernat de Subirats tenen al dit carrer. Limita amb un camí públic, amb l’hort de Jaume Ot, hort de Bernat Saguals, una terra de Pere Pinyol;

Hort que té el mercader Guillem Coll. Limita amb dus parts amb dos carrers públics, hort del sabater Bartomeu Tarrat;

Hort del prevere Pere Borrell. Limita amb l’hort de Joan Cosida, amb un carrer públic, hort de Guillem Coll, hort de Joan Solanes;

Super-hort de l’artesà Joan Cosida. Limita amb l’hort de Pere Borrell, hort de Joan Cosida, un carrer públic.

Super-hort amb dues pallisses que té el sabater Bartomeu Terrat. Limita amb l’hort de Guillem Coll, l’hort de Pere Borrell.

L’hort que té Jaume Solanes. Limita amb l’hort de Pere Borrell, hort de Bernat Mata, un carrer públic.

Un super pati o hort que té Pere Pinyol. Limita amb part del mateix Pere, pallissa del cavaller Joan de Vilafranca, un camí públic.

Super-hort que fou de la muller de Bernat Mercader. Limita amb l’hort dels hereus de Bernat de Subirats i l’hort de Joan de Vilafranca.

El carrer que va al Pou Nou era situat a extramurs de Vilafranca del Penedès en direcció nord. Era un dels espais fàcils per poder conrear i obtenir beneficis, els propietaris pel consum propi i familiar i els senyors feudals obtenir rendes a partir de l’ocupació de la terra. I no oblidem que l’aigua hi deuria ser en una proporció prou abundant. Recordem que les aigües que entraren a les fonts de la vila tenien el seu origen en l’Espirall, topònim que significa orifici per on pot escolar-se un líquid.