diumenge, 5 de febrer de 2017

Els Blancafort, sabaters i avarquers.




Els orígens dels sabaters

Una de les representacions suposadament més antigues de les que es disposen sobre l’ofici d’un sabater data de fa 4000 anys. Es tracta d’un fresc egipci, no massa ben conservat, trobat en la tomba de Rejmire a Tebas, que esbossa una espècie de història de distints oficis. Altre dels testimonis escrits sobre l’ofici de sabater apareix per primera vegada en l’àrea germànica durant el segle VI dC. en el dret borgonyó, i en el segle IX en les lleis de Carlemagne (capítol XLV sobre hisendes). Al citat document, s’obliga a l’administrador de la hisenda a buscar bons artesans.

Per a posar fi a les desavinences que des de l’antiguitat regnaven entre els romans, el segon emperador romà, Numa Pompilla (715-672 aC.) dividí als ciutadans en nou comunitats segons la tradició, tenint en compte llur llinat

Els sabaters estaven situats en el rang número cinc. Tanmateix, en l’imperi romà, les agrupacions d’oficis de caràcter gremial no seran documentades fins el segle II a. C. Aquestes associacions van estar controlades per l’estat i entre llurs principals deures s’hi trobava el regular l’exercici del culte així com els esdeveniments de tipus social o interessos comuns de l’ofici. Els sabaters i treballadors de cada ofici s’agrupaven tots en la mateixa zona i instal·laven els seus tallers en carrers secundaris de la ciutat.


Els gremis de sabaters

A finals del segle XI, les confraries van derivar en els gremis medievals. Els gremis de sabaters determinaven les seves pròpies regles i observaven el compliment de forma molt estricta, Fixaven els preus, exercien estrictes controls de qualitat i dictaven les ordenances per la regulació de la producció dels horaris de treball i de les condicions d’admissió, així com les disposicions sobre la formació d’aprenents i oficials. Així mateix, supervisaven la vida social dels seus membres.

Als membres dels gremis de sabaters se’ls imposava una sèrie d’obligacions, entre altres, hi havia aquestes:

-Realitzar els treballs de sabateria amb llum diürna, és a dir, estava prohibit realitzar els treballs després de la porta del sol.

-L’obra havia de ser perfecta, sense defectes, seguint criteris d’art i els transgressors se’ls imposava una multa.

-Tenien l’obligació, en cas de malaltia, de col·laborar amb la família del sabater realitzant els seus treballs i, en cas de mort, a alimentar per un temps a la viuda i als fills.


Els sabaters a Vilafranca del Penedès al segle XIV i XV

La confraria de sabaters suscitava el recel dels preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca.

A l’any 1332 es va establir la confraria de sabaters i cuirassers (relacionat amb el cuir) amb el permís del vicari perpetu de dita església.

Alguns sabaters eren Pere Albinyana, Pere Borràs, Pere Bosch, Antoni Brugal, Marti Clapers, Berenguer Ferrer, Berenguer Mas, Pere Mas, Pere Massana, Arnau Masseguer, Bernat Pastor, Romeu Quer, Bernat Roig, Nadal Salvany, Antoni Soler, Bartomeu Traval...

En el segle XV hi trobem: Pere Alzina, Pere Arboç, Bernat Eimerich, Francesc Bas, Pere Blanch, Francesc Borrell, Bartomeu Borràs, Pere Brugal, Joan Busquet, Joan Calendraix, Francesc Carbó,  Antoni Carbonell, Bernat Carbonell, Pere Castell, Joan Closes, Pere Codines, Pere Coll, Guillem Coloma, Pere Coloma, Joan Coloma, Pere Conill, Salvador Cordella, Joan Crispià, Francesc Cuch, Andreu Cullerer, Gabriel Cullerer, Bernat Duran, Lluis Febrer, Gabriel Ferran, Pere Ferrer, Joan Ferrux, Jaume Figuera, Pere Figuera, Berenguer Figuera, Miquel Figuerola, Jaume Fuyana, Gaspar Fuyana,  Joan Galter, Jaume Garriga, Joan Girart,  Llorens Gomar, Pere Gual, Bartomeu Gual, Tomàs Guardiola, Pere Joan, Joan Jofre, Francesc Julià, Joan Julià, Marc Illes, Bonanat Jané, Antoni Jofre,Bernat Lleves, Jaume Llombart, Pere Llor, Pere Llorens, Joan Lluna, Bernat Maiol, Pere Marquès, Tomàs Marquès, Miquel Massana, Joan Mata, Arnau Merlés, Pere Mestre, Tomàs Miquel, Guillem Moliner,Bernat Monistrol, Bartomeu Montagut, Francesc Pastor,  Joan Pasqual, Miquel Pelegrí, Pere  Perdigó, Pere Piquer, Arnau Pujol, Bartomeu Pujol, Antoni Quer, Bartomeu Respall, Francesc Roca, Pere Roig, Joan Roig, Francesc Roig, Gabriel Rosa, Baltasar Rosell, Francesc Rosselló, Pere Rosselló, Valentí Saiornat,  Nicolau Salelles,  Francesc Salvany, Raimon Salvany, Ramon Solà, Bartomeu Subirana, Jaume Tintorer, Berenguer Torrella, Pere Uruga, Joan Vall...

Els sabaters/avarquers Blancafort

El cognom Blancafort al Penedès medieval el comencem a trobar l’any 1220. Un Pere Blancafort s’uní amb matrimoni amb Saurina, filla del noble Bernat Salvà, el que serà posteriorment el senyor de la Bisbal del Penedès.

Durant els primers anys del segle XIV Bartomeu de Blancafort viu a Vilafranca del Penedès. És pagès i traginer. Compra una mula el 1321 a Guillem Oliver d’Igualada. És propietari de terres situades a les Clotes (1323/1416) situades en el terme de Viloafranca. Viu al carrer de Puigmoltó.


El sabater Pere Blancafort

El primer sabater de cognom Blancafort és Pere. És propietari de terra a les Clotes (1347/1390/1400/1409/1412), a la quadra de Ferruç (1348) i al camp de Pere de Pere (Sant Pere Molanta-1348), al fossar dels sarraïns (1391),Vallmoll (1400), Puigroig (1400), la Pelegrina (1433).

És propietari d’una era situada a extramurs, que el seu pare li va comprar a Pere Oller. Està situada molt a prop del portal del Sant Esperit (final del carrer de la Font actual-1400/1432)

L’any 1369 ajuda a reparar la muralla de Vilafranca, venent a la Universitat una partida de reble (Conjunt de trossos de pedra petits que s'usen per a omplir buits entre les pedres grosses quan es construeix una paret). Aspecte aquest que ens pot indicar que el seu origen era pagès. Família del primer Bartomeu Blancafort.

Pere formava part de l’administració del gremi dels sabaters, que tenien de patró a Sant Miquel i Santa Maria (1394/1404).

La muller de Pere, és Maria. L’any 1400 una filla, Clara, es casa amb el barber de Vilafranca, Marc Puig. Pel seu dot rep Pere una terra a Ferruç, una altra a Vallmoll, una altra a Puigroig i una altra a les Clotes.

Un altre fill és Francesc, que el 1414 es casa amb Francesca filla del sabater Nicolau Salelles. En aquest cas la dot de Francesca serà de 120 lliures, una quantitat bastant elevada.

Una altra filla, Maria, es casa amb el sabater Francesc Borrell de Vilafranca.

En aquest moment, Pere i família ja disposen d’un cert coixí econòmic i inverteixen en la compra i venta d’immobles. L’any següent venen al batlle de Vilafranca, Guillem Mercer, una casa situada al carrer Graupere, que havíem comprat en el moment de rebre el dot de Francesca. El preu de la venta és de 39 lliures.

Forma part com a conseller de la Universitat de Vilafranca del Penedès dels anys 1390 fins el 1405.

Viu al carrer de la Palma.

L’any 1433 Pere Blancafort és difunt. L’hereu universal és la seva filla Maria, casada amb el sabater Francesc Borrell.

L’avarquer/sabater Francesc Blancafort

L’avarquer li ve de l’avarca, que era aquell calçat rústec compost d'una sola de cuiro i alguns correigs i cordells que la subjecten al peu i al turmell.

És el fill de Pere. És propietari de l’era del carrer del Sant Esperit (1422/1425/1433) on disposa de farraginal (on hi ha sembrat farratge; tros de terra situat prop de l'era, i destinat a fer-hi farratge) . Té terra a extramurs, al Portell (1423), a la Tria (1426), a la quadra de Vallmoll (1429),

També va formar part de l’administració dels sabaters i cuirassers, amb honor de Sant Miquel (el Santa Maria desapareix de la documentació-1422).


L’avarquer Miquel Blancafort

En la documentació Miquel ja no surt com a sabater sinó com avarquer. És el fill i hereu de Francesc.

És propietari de terres situades dins el terme de Vilafranca:  a la muntanya de Sant Pau, dins el terme de Vilafranca (1435), a Montjuic (1463/1474), a la Tria (1467/1469/1474/1480), Canyemàs (1473), a la Fira (1473), a Ferruç (1473), a Fontanilles (1473),a Montaspre (1473), a la Pelegrina (1473)...

Continua essent propietari de l’era amb farraginal, situada a extramurs. Els documents ens la situen ara, a prop del camí que va al Pou Nou (l’actual carrer de Montserrat) i prop del vall de la muralla de la Vila.

Miquel disposava de més patrimoni i diners i per això prestava a interès a altres persones que en tenien necessitat. L’any 1453 li deuen diners per préstecs que els hi feu, el barber Francesc Vives, el sabater Pere Alzina, el ferrer Antoni Ferrer, el moliner Guillem Solà, el sabater Antoni Garrigues i l’especier Francesc Roig...

Compra terres per després vendre-les. El 1470 en ven unes situades a Fontanilles a Bernat Gual i unes que són a les Clotes al mercader Gaspar Ferran.

La seva muller és Clara.

La seva filla Eulalia es casa amb el barber Ramon Vives el 1468. Rep de dot la quantitat de 110 lliures.

Viu al carrer de la Ferradura (el nom actual és de la Indústria). La casa deuria ser gran, ja que es situa al costat mateix de la capella de Sant Joan i la part del darrera donava al carrer de la Palma, tot i que cal entendre que hi havia diferents corralons entre un carrer i l’altre. Hi havia un hort que s’entrava per el carrer de Sant Joan.

El 1483 Miquel Blancafort és difunt.

El fill i hereu de Miquel, és Pere Blancafort. El seu ofici és avarquer i cuirasser (de cuir). És propietari de terra al Portell.

La seva muller és Margarita. És difunt el 1505. Va morir molt jove.

Un fill d’aquest Pere, fou un altre Pere Blancafort, d’ofici blanquer (qui té per ofici assaonar les pells) a finals del segle XV. L’ofici de sabater i/o d’avarquer sembla ser que ja no aportava tants beneficis als Blancafort. Aquets Pere es casa el 1498 amb Eufrasina Vallès, filla d’un blanquer.

El blanquer Francesc Blancafort

Un altre fill de Miquel, és Francesc. El seu ofici també és blanquer. El 1483 es casa amb Isabel, filla del calderer Gabriel Coloma. Com a regal per aquesta unió, el seu germà Pere, li fa donació d’una casa al carrer dels Ferrers i d’una terra situada a la Tria.

Francesc té terra a la Costa (1499), a la Tria (1483/1497)...

A  principis del segle XVI, Francesc, el blanquer, és l’encarregat d’arrendar en forn de pa públic que estava situat al carrer de la Parellada i era del domini del noble Masdovelles (1509). Compra cases situades a la única plaça que hi havia en aquells moments a Vilafranca, a la plaça Major (l’actual de Constitució) el 1512...

Deduïm que els Blancafort primer pagesos, després sabaters/avarquers i posteriorment blanquers, van anar canviant d’ofici segons la demana del moment i els beneficis que es podien aconseguir. Un exemple com altres d’aquell Penedès medieval.






dilluns, 2 de gener de 2017

El poder de les institucions eclesiàstiques al Penedès medieval




L’església de Santa Maria de Vilafranca del Penedès exercia un poder important en el seu terme en època medieval. Altres aspectes van ajudar –com a totes les ciutats medievals– a fer que l’església i altres capelles del voltant de Vilafranca i els dos monestirs (Sant Francesc i Santa Clara) tinguessin un poder en què molts llinatges, moltes famílies de la vila van participar i se’n van aprofitar per als seus propis interessos.

L’església de Santa Maria

L’església parroquial de Santa Maria es diu que va ser fundada el segle XII. Hom pensa que els seus orígens es deuen a una capella romànica de l’any 992. (Segons el Llibre verd de Vilafranca l’església de Santa Maria fou edificada en el lloc que avui ocupa en temps del comte Sunyer).
El Sunifred esmentat en el document d’aquell any fou el primer ardiaca del Penedès, que secundà l’obra del bisbe de Barcelona i intervingué en la localització de tinences parroquials que el document anomena. Si pensem que el primer titular de l’escrivania de la vila era Bernat Clergue i es diu que era prevere de Santa Maria, és clar que l’any 1187 ja existia. No fou fins a l’any 1285 que s’iniciaren unes obres que li donaren una forma definitiva. Així ens ho indica una làpida situada a la façana de l’església actual, datada a les calendes dia 1 de maig d’aquest any, essent llavors rector de l’església Jeroni Montoliu. (Els Montoliu eren un llinatge de cavallers, que els trobem el segle XIV en la documentació com a senyors del castell de Cubelles (Garraf). Eren emparentats amb els Recasens d’Altafulla. Els rectors de Santa Maria, Jeroni, que a més fou canonge de la catedral de Girona el 1288 i de la catedral de Barcelona el 1302, i un Ramon (1344) formaven part del dit llinatge).

Fou posada una altra primera pedra, en recordança de la represa de l’obra. Això ens podria indicar o confirmar l’existència de l’església romànica de què abans parlàvem i que potser mai no havia estat acabada, ja que la làpida ens diu que fou posada una altra pedra. L’actual fou consagrada el 1484.

No ens aturarem en la seva construcció, però sí que anotarem els rectors que Santa Maria va tenir fins al segle XV i que formaren part de llinatges de cavallers, de nobles, de senyors feudals que vivien a Vilafranca o en altres poblacions del Penedès o el Garraf.


Els administradors de l’església de Santa Maria

El frare franciscà Bernat Pelegrí, natural de Barcelona, que havia estat ambaixador del rei d’Aragó davant el papa, va ser el substitut de Montoliu com a rector de Santa Maria (1288). Notem que en un principi els franciscans participaven en l’administració de l’església de Santa Maria. Dels Pelegrí, segurament arran d’aquest nomenament, una branca familiar es quedà a Vilafranca. Dos Bartomeu Pelegrí foren batlles de Vilafranca (1347-1535). El Mas dels Pelegrins el trobem situat en un dels primers llocs de població del Penedès (parròquia de Santa Margarida) al segle XIV. Més d’un fou prevere de Santa Maria. Participaren com a consellers en la universitat, com a hostalers i mercaders. Al segle XVI són anomenats en la documentació com a burgesos.

El 1328 fou nomenat un vicari perpetu que a partir d’aquesta data serà ja el titular de la parròquia. Farem una llista d’aquests vicaris durant el segle XIV i XV i anomenarem algun aspecte del seu llinatge, del poder que ja exercia en el Penedès.

El titular de la parròquia era el rector, però quan es va crear l’ardiaconat (1324) va passar a ser-ho el vicari perpetu, que tenia com a missió episcopal més important el servei diví: celebrar misses, administrar sagraments, predicar, beneir, celebrar les cerimònies del temps litúrgic i els actes funeraris, tenir cura de les fundacions i llegats, fomentar les devocions privades i acomplir els costums religiosos locals:  

Creació de tres ardiaconats fets pel bisbe i el Capítol de la Seu de Barcelona: el de Santa Maria del Mar, unit a la parròquia de Santa Maria del Mar, de Barcelona; el del Vallès, unit a l’església de Santa Maria, de Caldes de Montbui; i el del Penedès, unit a l’església de Santa Maria, de Vilafranca: ADB, Dotalium, t. III, f. 181v-184v. Data: 1/10/1324, Barcelona. Berenguer de Papiol és instituït ardiaca del Penedès en substitució del difunt Pere de Torruella. En aquest document s’especifiquen els drets i els deures que comporta el càrrec d’ardiaca i el de vicari perpetu. L’ardiaca té dret a la manutenció, a l’escrivania, a rebre lleudes i prebendes sobre tota mena d’alienacions sobre les possessions de l’església, a delegar jutges i a fer executar sentències, a rebre les rendes de l’església que abans pertanyien al rector. La meitat d’aquestes rendes corresponen al vicari, que a més té dret als fruits d’una vinya del rei. El vicari té dret també a habitatge –que ha de compartir amb l’ardiaca i amb la seva família, quan aquest visita la vila– i a canviar els servidors de l’església, encara que ho ha de fer sempre amb el consentiment de l’ardiaca. El vicari té l’obligació de residir-hi permanentment i de tenir cura d’ànimes, a més de realitzar un bon servei a l’església. Amb la meitat del que li correspon de les rendes ha de pagar els drets episcopals i d’altres.

Els dos càrrecs –el d’ardiaca i vicari– portaven una sèrie de drets i deures que feien que el patrimoni de les persones que els regien l’ampliessin.

Vicaris perpetus (segles XIV i XV) de l’església de Santa Maria

Bernat de Rubió (1323) Emparentat amb franciscans; Guillem Jusquella (1328); Berenguer de Montoliu (1333)  Originari de llinatge de cavallers; Guillem Frugell (1345); Bernat Sabater (1361) Emparentat amb els cavallers Avinyó;Ferrer Rafart (1367) Originari d’uns primers  repobladors del terme de Sant Martí Sarroca; Joan Punyera (1386) Emparentat amb els castlans Vilafranca. Emparentats amb els primers pobladors de Sant Cugat Sesgarrigues.

Pere Rubió(1404) Emparentat amb franciscans. Posseïen masies al terme de Sant Martí Sarroca.


Els gremis i les confraries

Els gremis i les confraries eren un reflex d’aquesta mentalitat religiosa. Ambdues institucions organitzaven la vida laboral, política, social i sobretot religiosa de la gent que exercia un o altre ofici. Tot i que es diu que l’any 1320 ja existien confraries a l’església de Santa Maria, no serà fins a l’any 1331 que sorgeix la confraria de Sant Francesc primer, després anomenada de Sant Miquel, que agrupava els sabaters, adobadors i blanquers. Posteriorment se’n crearen d’altres: la de Sant Lluc (1334), que aplegava paraires, sastres, botiguers i pellissers; la de Sant Eloi (1338) acollia els ferrers i argenters; la de Santa Maria (1339), que reunia els teixidors i treballadors del cànem; la de Sant Antoni, Sant Llorenç i Sant Isidre (1340), que organitzava els pagesos i hortolans. Finalment, l’any 1388, la de Sant Macari i Sant Josep que acollien els fusters, picapedrers, obrers, ballesters i forners.

D’aquesta última podem resumir molt breument alguns dels seus deures en el moment del seu ordenadament: “en la església parroquial de madona Santa Maria sots invocació d’un altar que han construït els dits prohoms han ordenat confraria o administració [...] lo dia de la festa de sant Macari [...] han de visitar els prohoms elegits los malalts o malaltes de la dita administració [...] han de dar socors i ajuda a aquell malalt o malalta d’aquella almoina i emoluments de la dita confraria [...] han de seguir o acompanyar lo cor de Jesucrist anant i venint de la casa del malalt o malalta a l’església...”.

Les activitats de culte es completaven amb les tasques d’assistència espiritual als malalts i agonitzants, i també d’assistència corporal a convalescents, vídues i pobres pertanyent als gremis. Aquests participaven en els enterraments i les exèquies fúnebres dels seus membres i es preocupaven d’obtenir indulgències. Es feien donacions per crear capellanies. Aquestes eren capelles construïdes dins d’un temple d’ús privat i normalment anaven acompanyes d’un altar. Les famílies més importants de la vila solien tenir-ne i era on es feien enterrar. L’església de Santa Maria, el monestir dels franciscans i el de Santa Clara van ser dotats amb més d’una capellania durant els segles XIV i XV.

L’Arxiu del bisbat de Barcelona guarda molts judicis relacionats amb els beneficis de les capellanies de Vilafranca, els preveres que les fundaren o d’altres que se’n volien apropiar. L’any 1442 hi hagué un conflicte entre el bisbat de Barcelona i els fundadors del benefici de Sant Bartomeu de l’església de Santa Maria amb els preveres Bartomeu Salelles, Antoni Vives, Francesc Borràs i Jaume Moles. També el benefici de Sant Miquel fundat pel prevere difunt Berenguer Miró, que se’l volien apropiar els preveres Berenguer Alemany i Francesc Batlle. Finalment, com a últim exemple, el que fundà el prevere Antoni Oller, que va ser acusat d’agredir el degà major de l’església de Santa Maria.


La comunitat de preveres de l’església de Santa Maria

El moment de la constitució de la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria no el sabem amb certesa, però podem assegurar que fou durant els anys dels segles XIV i XV quan la comunitat tenia més membres. En el fogatge de 1495 trobem diversos preveres com a propietaris de cases a Vilafranca. Els fruits i rendes de terres, horts i cases formaven la part principal dels ingressos de la comunitat de preveres que, fins a la seva fi el 28 de febrer de 1901, es governà i regí per butlles i per decrets, disposicions i visites dels bisbes. 

Els preveres de Santa Maria tenien molta influència dintre la vila. A les esglésies vilafranquines se celebraven misses i aniversaris en honor de difunts, i s’acostumava a fer sota l’advocació d’un sant. L’ofici era pagat amb les deixes del testament per a aquest ús, que eren nombroses per la consciència religiosa del moment. Els enterraments, que molts vilatans demanaven en els seus testaments que es fessin davant de l’església de Santa Maria, van ser aspectes que van enfrontar els franciscans del convent amb els preveres de Santa Maria. La intervenció del mateix rei va solucionar-ho.

Les sovintejades desavinences entre els prohoms de la universitat i els preveres de l’església de Santa Maria van fer que les relacions fossin molt tenses en alguns moments. Disposem d’una concòrdia de principis del segle XV entre la Universitat i la comunitat de preveres en què s’intentà aturar el frau de la venda de carn per part dels preveres, aprofitant-se de la pobresa d’uns quants, ja que l’aconseguien a un preu més baix que la resta de ciutadans de la vila. S’acordà que “els preveres puguin prendre la carn sense cap impost i disposar d’ella i proveir-la i donar de menjar als preveres que ho necessitin [...] si no ho fan així, serà obligat que paguin l’impost requerit...”. També es pactà el mateix a l’hora que els preveres haguessin de comprar vi. A més va ser convingut que cada prevere tingués “per provisió de la seva persona cada any sis quarteres de forment franques d’imposició i per la companyia o família seva, la qual tingui necessitat”. I si compren els preveres “bèsties, blats, rendes o altres coses de persones per fer mercaderia [...] que hagin de pagar imposició com faria tot tipus de persona..”. A vegades, en temps de crisi, els preveres feien valer el seu estat de poder i la universitat encara i de bona fe volia aclarir la situació: “que com a vegades sorgien algunes coses obscures, ambigües o dubtoses [...] cal que se sàpiga interpretar i aclarir a la dita universitat”.

La majoria de les parròquies posseïen terres, masos i altres edificis i béns rústics fruit de l’acumulació de donacions per part dels habitants. L’església de Santa Maria no n’era una excepció. Molts dels béns eren arrendats, i les rendes resultants s’invertien en la compra d’altres béns. Així s'ampliava el patrimoni de la institució.

L’assistència als pobres per part de l’església: La Pia Almoina

Tant l’església com els poders laics es preocuparen de l’assistència als pobres. Les pies almoines eren institucions de caritat que varen proliferar al llarg de la baixa edat mitjana. Estaven repartides per tot Catalunya i normalment eren de titularitat laica. Aquestes institucions funcionaven de forma independent dels poders laics i tenien rendes pròpies. Normalment les parròquies també tenien centres de caritat, eren els anomenats “plats dels pobres”. Aquests distribuïen les almoines entre els pobres. Tant les almoines com els “plats” donaven menjar i roba als anomenats “pobres vergonyants” (pauperes vereandos). A aquests pobres se’ls anomenava així perquè s’avergonyien de ser pobres, ja que anteriorment la seva condició social havia estat suficient per mantenir-se amb el seu treball. Hi havia diverses causes perquè una persona esdevingués pobra vergonyant: pèrdua de la feina, malalties, deutes, mutilacions...

La Pia Almoina de Vilafranca, estava situada a l’actual plaça de Santa Maria, fent cantonada amb el carrer de Sant Bernat. Va ser fundada pel frare Marc d’Avinyó l’any 1401, i ell mateix en fou el primer administrador. Anteriorment existien petites institucions per ajudar els treballadors d’un mateix ofici –existien les almoines dels sastres, dels traginers, dels teixidors–.

Sabem, per la documentació de l’Arxiu Històric Comarcal de Vilafranca, que la Pia Almoina estava regida per un majordom i un fadrí que l’ajudava. Un document datat el 1492 assenyala els diversos drets i deures que tenia Lluís Tintorer com a majordom de la Pia Almoina. El majordom i el seu ajudant menjaven i bevien del menjar de la Pia Almoina, i el primer estava obligat a fer inventari de tots els objectes, rendes i despeses que tingués en l’administració de la Pia Almoina. També estava obligat a cancel·lar tots els deutes que tingués la Pia Almoina en el moment d’ésser nomenat majordom. Així mateix no podia acollir ningú de fora la vila en l’edifici de la Pia Almoina. Indicava el mateix document com s’havien de tractar els pobres que venien a menjar a la Pia Almoina: en primer lloc havia de parar les taules (amb els seus cavallets). Després els pobres resaven per la gent que donava almoines i feia caritat a la institució. Quan tots els pobres eren a taula se’ls donaven les racions establertes de pa, vi i carn (aquesta podia ser substituïda per llegums en temps de quaresma). Abans de menjar, el majordom havia de beneir la taula. Un cop acabat l’àpat, el majordom havia de fer fora els pobres de la Pia Almoina. Per últim, el majordom no podia donar l’almoina a qui no es presentés en persona o a qui vingués de part d’un altre pobre.


Els Beguins del segle XIV a Vilafranca

A Vilafranca també hi hagueren moviments religiosos fora del control oficial de l’Església. Un dels exemples més destacats foren els beguins, que van ser considerats heretges perquè tenien les seves pròpies opinions o interpretacions sobre l’autoritat religiosa de l’època.

El beguinisme va actuar a Vilafranca durant quaranta anys, a mitjan segle XIV. La comunitat beguina de Vilafranca vivia en un espai tocant al monestir de Sant Francesc, ja que en un primer moment el papa no els perseguia. Tot i pertànyer a un orde religiós no seguien una vida conventual: es podien casar, tenien relacions sexuals i vivien conjuntament homes i dones. El beguí més antic que apareix en la documentació és el frare Gerald Pere, que estava casat amb la monja Ferrera. A la mort d’aquest, el seu amic fra Bernat Fuster va ser citat pel bisbe com a aliorum fratrum (els altres frares) i li manà que complís els deures conventuals imposats per l’orde de Sant Francesc.

Aquest fet va portar a un procés inquisitorial (1344-1345) contra més d’un beguí de Vilafranca. No tan sols els beguins van ser acusats d’heretges a Vilafranca; en la mateixa època també ho van ser els frares franciscans Pere Mercer i Arnau Ponç. El primer, a causa dels sermons herètics que predicava, i el segon va ser acusat d’irrespectuós per una disputa des del púlpit amb un prevere de l’església de Santa Maria. Tots dos l’any 1344.

Mateu Fuster fou rector de la capella de Santa Maria Magdalena de Vilafranca (1399). El llinatge Fuster no va deixar de relacionar-se amb la institució religiosa pel seu origen beguí. Al segle XV alguns Fuster foren notaris i mercaders, i vivien a Barcelona.

Les capelles del terme de Vilafranca

Molts cognoms nobles o de gent benestant els podem relacionar amb les diverses capelles construïdes al voltant de Vilafranca del Penedès, quant a deixar-hi llegats, beneficis o administrar-les com a rectors: Llotger (notaris, mercaders, cavallers) a l’església de Sant Julià; Coll (senyors feudals de Torrelles de Foix) a l’església de Sant Jaume de la Calçada; els Martí, Baró, Fàbrega (notaris, mercaders) a la capella de Sant Salvador de la Calçada; Lillet (batlle general de Catalunya, batlle de Vilafranca, cavallers) i Plana (mercaders) a la capella de Santa Maria Magdalena. Hi ha una dotació documentada per Berenguer de Lillet l’any 1300 d’una caseta i un hort a la dita capella; els Brugal (mercaders i sastres) a l’església de Santa Digna; els terratinents Rabassa a l’església de Santa Maria dels Horts.
Capella Santa Maria dels Horts


Diferents institucions de fora de Vilafranca cobraven diverses rendes sobre terres i cases de la població durant els segles XIV i XV: el bisbat de Tarragona, l'església de Sant Pau del Camp de Barcelona, el monestir de Santa Maria de Montserrat, l’església de la Verge de les Mercès de Barcelona i, sobretot, el monestir de Santes Creus des de l’origen de Vilafranca.




dimecres, 30 de novembre de 2016

Relacions de poder en l’època medieval: els castlans i la universitat de Vilafranca




Vilafranca del Penedès va ser vila reial i incorporada al comtat de Barcelona l’any 1300. Per aquest motiu el rei Alfons III, l’any 1328, autoritzà la Universitat de Vilafranca a través d’un privilegi a organitzar-se, i va deixar a mans del govern municipal la manera de fer-ho. Pere III més tard confirma el mateix privilegi (1359). El poder que a partir d’aquell moment va obtenir la universitat era incompatible amb el que havien tingut o encara volien tenir els castlans. I les tensions entre ambdós es veia sovint.

Entre el castlà Bartomeu de Vilafranca del castell i la universitat hi va haver un d’aquests casos. L’any 1368, en un consell de la universitat celebrat a la casa de Santes Creus de Vilafranca, Bartomeu Babau i Bartomeu Rovira, en nom de tots els consellers de la vila, van ser citats pel lloctinent del batlle general, com a representant del rei. La raó era que el castlà Bartomeu de Vilafranca i els altres que eren castlans havien demanat respostes a les següents coses a la universitat i als consellers: primerament, que com que la vila havia de fer vall i muralla i arran d’això s’havien enderrocat diferents albergs, i els que hi vivien havien de pagar sous als castlans, qui se’n feia càrrec?; seguidament els castlans es queixaven que la vila havia comprat forment al mercader Bernat Oliver i el dit forment s’havia venut sense pagar mesuratge al rei; finalment, també protestaven perquè les flequeres compraven forment i ordi i tampoc havien pagat mesuratge. El castlà Bartomeu acabava dient que li cal a la universitat, al consell, fer justícia. Era clar que la diversitat de poder, ara en mans de la universitat i abans dels castlans, portava a un frec a frec entre les dues parts.

Els representants de la universitat davant del batlle general van afirmar que com que aquest afer feia quedar malament els consellers, es farien càrrec de cobrar tot el que calgués.

El batlle/castlà Bartomeu de Vilafranca

El batlle de Vilafranca era anomenat pel rei. Aquest presidia els consells de la universitat. Els castlans segurament deurien veure malament que el batlle fos elegit directament pel rei i ells es quedessin en un segon pla. L’any 1376 el mateix castlà anomenat Bartomeu del castell es proclama, sense el consentiment del rei, batlle de Vilafranca. Aquest nomenament farà ara que sigui la universitat qui es queixi: els jurats de la universitat es presentaren dins del castell de Vilafranca i davant de la casa on vivia el castlà Bartomeu.

Amb la presència d’un notari i dos testimonis demanaven al dit Bartomeu una suposada còpia d’una carta del duc que deia que la Universitat de Vilafranca no tenia jurisdicció civil ni criminal, sinó que ambdues pertanyien al castlà. Bartomeu no els donà cap carta. Els jurats fan constar en una acta notarial la negativa del castlà Bartomeu del castell. Al cap d’uns dos mesos, en escrits notarials, consta com a batlle i castlà de Vilafranca, nomenat per designi reial. Com a batlle, doncs, convoca consell general a la sala capitular del monestir dels frares menors i s’elegeixen nous consellers de la universitat.

No va ser fàcil el seu mandat. Va haver de retenir a la presó –situada al castell– l’algutzir de Vilafranca, Gerard Bages, i s’apropià l’arma que portava contra la seva voluntat i la dels jurats de la universitat. Les persones que formaven part dels jurats de la universitat en aquest mateix any, els advocats Bartomeu Babau i Antoni Aragonès i els mercaders Valentí de Petra i Guillem Huguet, van acusar el castlà davant del rei que s’havia apropiat de jurisdiccions que repercutien a la universitat, però en un consell general celebrat al monestir dels frares menors de Vilafranca l’1 de setembre el castlà Bartomeu perdonava els jurats i la universitat per aquest afer i es confirmava que ell continuaria posseint la jurisdicció civil i criminal.

Aquesta “lluita” pel poder devia anar molt més lluny perquè també el governador de Catalunya va presentar-se a la vila per trobar una solució entre les dues parts, i Bartomeu del castell el va detenir. L’any següent, el 1377, Bartomeu ja no és batlle. El substitueix el mercader Guillem Huguet, nomenat pel rei.


Els castlans i els nobles del Penedès

Els castlans també s’aliaren amb altres nobles de la vila per fer-se valer. L’any 1386 l’escuder Nicolau Escolà –procurador de Bartomeu, del castell de Pacs– actua en contra de la universitat conjuntament amb els cavallers Guillem des Piules, Berenguer Pujades i Marc de Puigmoltó. Tots tres nobles formaven part d’una branca familiar dels castlans de Vilafranca. Van presentar una carta del rei Pere III en la qual es dicta sentència respecte al conflicte succeït a Vilafranca del Penedès, entre cavallers i homes de paratge d’una banda, i els homes de la universitat de l’altra. En la sentència es condemna la universitat a pagar 779 sous de moneda de tern Barcelona.

També l’any 1398 els castlans Bartomeu de Vilafranca, Bernat Febrer i Elisenda, muller de Galcerà de Barberà, estan en desacord amb els prohoms de la universitat, perquè aquests últims volien que la seva participació econòmica en la reparació de la muralla i la vall de Vilafranca fos més amplia, tenint en compte el cobrament dels censos de cases dins de la vila.

A la Universitat de Vilafranca durant el segle XV li són confirmats els privilegis pels diferents reis que s’anaven succeint durant aquests anys. L’autoritzaven a continuar organitzant el règim municipal. Els consellers i el govern de la vila cada vegada més s’assentaren en el poder sense intervencions dels castlans. A causa de la crisi de la baixa edat mitjana l’antic ajuntament necessitava demanar crèdits, els censals morts, a nobles de la vila. Això farà que la universitat quedi endeutada, com moltes altres de Catalunya.

La xarxa de poder de la universitat

L’organització municipal va ser una xarxa de poder entre llinatges de la classe benestant de la vila que anava passant de pares a fills, ja des del principi. Els castlans deixaven cada vegada més el seu poder en mans dels consellers de la universitat i les seves branques familiars anaven més cap a Barcelona o altres indrets. L’engranatge del poder municipal quedava en mans d’uns pocs, els de la classe acomodada, alguns, relacionats familiarment amb els castlans, altres amb nobles feudals de la vila.


Els consells de la universitat

El consell de la universitat era l’òrgan que expressava la voluntat del municipi. El consell municipal apareix plenament organitzat en el decurs del segle XIV. Originàriament el consell general estava integrat pels caps de família, que progressivament, per raons d’índole política i a conseqüència dels problemes d’ordre que això ocasionava, va esdevenir un òrgan restringit substituït aviat per un nombre fix de prohoms, consellers o jurats de les diverses mans o estaments i que es reunia per resoldre temes especialment importants. Això era la tònica general, però a Vilafranca es concentrava sovint per decidir temes de tota mena.

Paral·lelament, un altre consell, el particular, era un òrgan configurat per poques persones, auxiliades per un nombre major de consellers o prohoms.

A més dels magistrats amb atribucions de caràcter polític o governatiu, en els consells hi trobem càrrecs municipals de gestió administrativa i assessorament tècnic, com el batlle. Aquest, com hem dit, era el representant del monarca i, nomenat directament per ell, presidia el consell municipal i aplicava les ordenacions generals i locals, mitjançant crides i bans. El batlle, per tal d’administrar justícia, era assistit per una cort o cúria, que era integrada per un substitut (lloctinent, en el cas de Vilafranca), el notari i el procurador fiscal.

Entre les atribucions del consell, tenien un relleu especial l’administració de justícia i tot allò referent a hisenda i fiscalitat.

Sabem que l’augment de la població i l’organització municipal al segle XIII va permetre a Vilafranca tenir l’any 1283 dos jurats diputats a les corts de Catalunya i el 1289 quatre jurats i seixanta consellers.

Els jurats al segle XIII ja formen part dels consells de la Universitat de Vilafranca del Penedès, però no és fins al segle XIV que s’escampen arreu del Principat. Era el nom que tenien els magistrats municipals i en nombre reduït –a Vilafranca eren a vegades tres o quatre– constituïen l’òrgan directiu del consell.

Les eleccions, tant pels consellers com pels jurats, eren anuals i regulades per privilegis reials que en algunes ocasions podien necessitar altres normes d’organització interna.

Com a vila reial que era Vilafranca i incorporada al comtat de Barcelona –com ja hem dit–, l’any 1328 el rei Alfons III, a través d’un privilegi, autoritza la Universitat de Vilafranca per organitzar el seu règim municipal, sense indicar de quina manera ho havia de fer. Pere III (1359) confirma el mateix privilegi, sense aportar res de nou. Deixen, per tant, que sigui la mateixa universitat qui elabori la seva organització.

Els llocs de reunió dels consells (general o particular) majoritàriament es feien a la sala capitular del monestir dels frares menors, al carrer de Sant Pere. El lloc que estava situat al costat del claustre actual, on es van celebrar també Corts de Catalunya els anys 1353, 1367 i 1451.

Un altre dels espais utilitzats era el Palau Reial, on ara hi ha el Vinseum, dit la casa del monestir de Santes Creus, ja que a partir de l’any 1308 aquest monestir comprà una part i el cobrador de les rendes de Santes Creus i s’hi instal·lava quan calia. L’església de Santa Maria era un altre dels llocs de reunió del consell. A vegades les trobades es feien davant del castell dels castlans, d’una casa d’un notari o d’un cavaller important de la vila o excepcionalment a sota d’uns ametllers, com aquella que es convocà a Sant Cugat Sesgarrigues: “[...] ab veu de crida públicament en lo loch de Sent Cugat, que tota persona de qualque condició fos qui fos, de Vilafrancha, fos de consell general, sots certa pena, al qual consell, tots del dit host qui venir hi volgueren hi foren. E com, fossen instats la major partida del dit host, en lo dit camp [del Raspall], sot uns ametllers [...]”


diumenge, 30 d’octubre de 2016

El feu de l’escrivania de Vilafranca del Penedès (segles XII-XV)


El notari escrivint un testament


El notari exercia d’escrivà de la cort i custodiava els documents. La immensa majoria de parròquies de Catalunya comptaven en un principi amb l’activitat del sacerdot com a notari. Des de l’any 1187 ja existia una escrivania notarial per tot el terme d’Olèrdola, i Bernat Clergue (del llinatge dels castlans de Vilafranca), frare franciscà, prevere de l’església de Santa Maria i gran terratinent, en fou el primer notari conegut. L’església de Vilafranca era qui posseïa l’escrivania, per concessió reial. Posteriorment l’escrivania passà de mans de Bernat al clergue Ramon de Puig (1209). L’any 1263 el rei concedeix l’escrivania del batlle i del veguer de Vilafranca al prevere Guillem Pere. El rei fa la donació a canvi del pagament d’un censal d’una moneda d’or a l’any. Totes dues escrivanies, per tant, passen a ser controlades per l’església de Santa Maria.

Posteriorment passà l’escrivania de la vila i tot el seu terme al rector de la mateixa església, Pere de Torruella, que al mateix temps era canonge de la catedral de Barcelona (1315). Torruella fa el reconeixement al rei Jaume II fent-li homenatge. Aquest mateix any l’escrivania passa a elaborar documents del terme tan sols de Vilafranca.

Pere Martí va ser el primer notari que no formava part de l’església de Santa Maria (1328) tot i que Berenguer Papiol, ardiaca del Penedès i canonge de la catedral de Barcelona, era qui va obtenir el feu i que el rei li donà la investidura. Bernat, el pare de Pere Martí, va ser veguer de Vilafranca l’any 1280. Posteriorment altres Martí formaran part de l’escrivania: Duran Martí (1344), Bartomeu Martí (1348-1355) i Pere Martí (1376). Durant els anys del segle XV, Francesc Martí, notari de l’Arboç (1464) i a Vilafranca (1473).

El feu de l’escrivania passà després al germà de Berenguer Papiol, Raimon. Aquest era cavaller, senyor d’una quadra de l’Arboç del Penedès. Raimon compareix davant del rei Pere d’Aragó per prestar-li el plet i homenatge corresponent (1336).

Els Papiol al Penedès eren senyors feudals d’una quadra al terme de l’Arboç i alguns van ser frares franciscans del monestir de Vilafranca durant els anys dels segles XIV i XV. Posseïen masos al terme de Castellet i la Gornal, però vivien a Vilafranca. El teixidor Jaume Papiol va ser persona influent a la vila pel fet de tenir un germà com a guardià del monestir dels franciscans i cobrar rendes per cases i horts de la vila.

Els límits de l’escrivania i el litigi del segle XIV

L’any 1344 sorgeixen una sèrie d’acusacions contra els rectors que fins aquell moment havien tingut el feu de l’escrivania perquè no havien actuat correctament quant als límits del territori de la batllia i la vegueria de la vila. La causa principal era que els rectors de l’església d’Olèrdola, que vivien al carrer de la Parellada de Vilafranca, també disposaven del feu d’una escrivania i els seus límits d’actuació es barrejaven amb els dels notaris de la vila. Els advocats vilafranquins Berenguer de Secabechs i Bartomeu Plana actuen com a àrbitres en un procés davant dels procuradors de l’ardiaca Berenguer de Papiol. No volem comentar els problemes que surten anotats en aquest llarg procés pel que fa als límits amb què haurien d’haver actuat els notaris-preveres i no van fer. Ens aturarem més en quins eren els notaris que surten treballant en l’escrivania de Vilafranca i d’Olèrdola i quins van ser els testimonis que van actuar-hi. El procés fa una història de les dues escrivanies. Fem ara una llista dels diferents testimonis que expliquen qui tenia el feu de l’escrivania i quin notaris la van exercir. 



Els testimonis:
Francesc Cabreny (notari), Arnau Figols (notari), Pere Marc (notari), Bartomeu Juncosa (notari),
Romeu Escofet (notari), Berenguer Bramon (notari), el seu fill Pere fou advocat i comissari reial a Vilafranca. Bernat Pellisser (notari), Pere Miró (notari), Bernat Vendrell (notari), veí de Molins de Rei. Gerard de Trilla (batlle de Vilafranca), Guillem Maiol (notari de la cort del degà del Penedès),
Guillem Llotger (advocat), Marc Joan (notari), Berenguer Marquès (notari), Berenguer de Secabechs (advocat), Bartomeu Plana (advocat), Bernat Martí (notari), Guillem Pellisser (notari), Pere Gerard (advocat), Miró de Saifores (senyor del castell de Saifores, Baix Penedès), Guillem Cavaller (prevere)

Caldria destacar els tres testimonis del llinatge Pellisser (dos Bernat i Guillem), que contesten i afirmen que l’única escrivania que existeix des de l’any 1188 és la de Vilafranca. Els Pellisser eren qui arrendaven un dels edificis (actualment hi ha la casa de la vila) perquè l’escrivania hi tingués l’espai necessari per fer les escriptures durant els anys del segle XIV i part del XV. Molts Pellisser van ser notaris a la vila i fora d’ella: Pere Pellisser, notari de Santa Coloma de Queralt (1398), Pere Pellisser, notari de Barcelona (1402-1412), Joan Pellisser, notari de Vilafranca (1485). I fins i tot més enllà del segle XV: Rafael Pellisser, notari de Barcelona (1614).

També podem dir que els testimonis, quasi tots, són notaris. Pocs són els preveres de l’església de Santa Maria que podrien haver donat més informació de com escripturaven els preveres-notaris. Els únics que surten en el procés que formen part de l’escrivania d’Olèrdola són Bernat i Guillem Pere. El rector de la dita església era en el moment d’aquests notaris Bartomeu Guarner.

Finalment el procés reafirma que l’escrivania sempre ha estat en poder del rector de l’església de Santa Maria. Els límits d’aquesta havien de ser de tota la vegueria i el terme de Vilafranca. La d’Olèrdola va sorgir posteriorment i sense donació de cap rei, i no es va prestar a ningú cap lleialtat o homenatge. Sembla que els notaris Pere van ser els causants d’aquest litigi.

Els Pere, Bernat i Guillem, actuaven igual que altres notaris, exercint les mateixes funcions a Vilafranca. Posteriorment Valentí i Pere de Pere van ser notaris de l’escrivania de Vilafranca. De fet, ja hem comentat que el prevere-notari Guillem Pere va ser qui va obtenir l’escrivania del batlle i del veguer l’any 1263. Guillem era també rector de l’església d’Olèrdola. Bernat de Pere va ser notari reial (1332) i signà molts documents reials de la primera meitat del segle XIV.

El causant de tot, doncs, era clar: el rei i el rector/preveres de l’església de Santa Maria s’enfrontaren per veure qui posseïa realment el feu de l’escrivania i tenia més poder a l’hora de limitar les actuacions dels notaris. En el procés es va seguint si s’havia d’actuar escripturant més fora de la muralla de la vila (les parròquies de Sant Salvador, Santa Magdalena, Santa Digna, Sant Jaume, el monestir dels Franciscans) o dins de la ciutat. Fora de la població el poder el tenia l’església de Santa Maria amb la seva comunitat de preveres, i a dintre el rei conjuntament amb els castlans eren més amos i senyors.


Notaris de l’escrivania del batlle i del veguer (segle XIV) segons el procés de l’any 1344:

Bernat Clergue (frare i rector de Santa Maria), Pere Miró (notari), Joan de Beers (notari) procedia d’un llinatge de jueus residents a Vilafranca. Pere Martí (notari), Dalmau Oller (notari),

Romeu de Montoliu (rector de Santa Maria), Marc Joan (notari), Ferrer Gilabert (notari),

Valentí de Pere (notari), Pere Miró (notari), Bernat Pons (notari), Pere de Pere (notari),

L’any 1395 el feu de l’escrivania de la cort del batlle és propietat de Ramon Vilafranca i dels notaris Francesc Jover i Joan Pellisser. Paguen de cens al rei 15 sous i 10 diners. Els rectors de l’església de Santa Maria ja no disposen del poder d’escripturar i “controlar” documents privats o públics. A partir d’ara seran els castlans o persones relacionades amb la universitat de la vila qui aconseguiran el feu.

Al segle XV el rei continua cobrant cens. L’escrivania de la cort del veguer i la del batlle s’arrenden de quatre en quatre anys. Els cavallers, els senyors feudals i gent benestant que actuaven com a senyors feudals a la vila eren els que la compraven. Pagaven un cens d’uns 40 sous o un paó del mateix valor al rei. Vegem quins eren els que tenien el poder en el feu de l’escrivania durant el segle XV.

Titulars del feu de l’escrivania de la cort del batlle i del veguer

Segle XV:

1400: Els hereus de Ramon de Vilafranca (ACA. Mestre Rac. 1023).

1401: Els hereus de Ramon de Vilafranca (ACA. Mestre Rac. 1024) i el notari Pere Pons.

1404: Els hereus de Ramon de Vilafranca (ACA. Mestre Rac.1404).

1405: Els hereus de Ramon de Vilafranca (ACA. Mestre Rac. 1027).

1406: Els hereus de Ramon de Vilafranca (ACA. Mestre Rac. 1028).

1416: Joan Boixadors, donzell, com a hereu de Ramon de Vilafranca  i el notari Pere Pons (escrivania del batlle) (ACA. Mestre Rac. 1036).

1413: Joan Boixadors, donzell, i Caterina Gual (ACA. Batllia general 1111).

1485: Joan Boixadors, donzell, i l’advocat Joan Busquets (escrivania del batlle)-(ACA. Mestre Rac. 1109).

1499: Francesc Pons, notari (el lloguer ara és de 60 sous de cens al rei, cada any).

L’any 1346, dos anys després del procés sobre els límits amb què havia d’actuar l’escrivania, el rei Pere el Cerimoniós concedeix a Ramon de Vilafranca, cambrer major de la reina Maria, pel temps de la vida del dit Ramon i d’un primer hereu seu, l’escrivania de la vegueria i batllia de Vilafranca del Penedès, en compensació dels diversos deutes que Jaume II i Alfons el Liberal havien contret amb el dit Ramon, i que ascendien a un total de 21.209 sous. Aquest Ramon de Vilafranca formà part del llinatge dels Bartomeu de Vilafranca del carrer dels Pellissers. La seva filla Maria es casà amb Joan Boixadors, l’hereu de Ramon. El notari de Vilafranca Francesc Claver regeix l’escrivania del batlle l’any 1366. Els anys següents no varia gaire la propietat del feu. Cal destacar la venda de l’escrivania de la vegueria i del batlle que fa l’hereu de Ramon, Joan Boixadors, a la vídua de Guillem Gual del mas de la Riba, Caterina, durant un any, pel preu de 11.000 sous.

Resumirem dient que primerament l’escrivania pertanyia al poder de l’església, a l’església de Santa Maria. Posteriorment, i a partir probablement del fet de no poder controlar el rei les escriptures i tot el que feien els notaris/preveres, va passar a mans de gent molt més a prop de la casa reial. El poder reial conjuntament amb persones influents de Vilafranca exercien el poder en els documents que manava fer el batlle i el veguer de la vila.


dilluns, 26 de setembre de 2016

La carta de confirmació de drets sobre els castlans a Vilafranca del Penedès (1191) i els hereus d'aquests


Alfons I



L'any 1191, Berenguer de Vilafranca, Pere de Vilafranca, Dalmau de Canyelles i Vidià de Rafaguera, van rebre com a castlans de Vilafranca la confirmació dels seus anteriors drets sobre la vila i els seus habitants, per part del rei Alfons I, i es va reiterar la possessió alodial dels seus antecessors i les respectives participacions amb els censos, rendes i drets de tota classe que corresponien al monarca.

A partir de la seva lectura es veu l'existència d'una progressió urbana, amb el seu mercat i fira, els seus obradors... Aquest aspecte ens indica que ja feia un temps que Vilafranca existia tant socialment com econòmicament.

Tres dades ens ho demostren encara més. La primera, la d’un document inèdit de l’any 1055 que recull la venda que fa una tal Ermengarda al seu fill Albert de totes les cases, corts, prats, terres i vinyes que posseeix al territori de la torre Dela, origen de Vilafranca, dins el terme del castell d’Olèrdola, on es corrobora que l’entorn urbà ja existia, tot i que sembla que no organitzat políticament.

La segona dada, de l’any 1065, també ens ho confirma. Una escriptura que conté la venda i permuta que un tal Armengol Ebri i la seva muller Bellordis fan al comte Ramon Berenguer de l’alou que tenien dins el terme del castell d’Olèrdola, en el lloc anomenat torre Dela, amb els seus drets i pertinences, per altres alous, que Ramon Berenguer i la comtessa Almodís tenien per 770 mancusos d’or.

L’última és una escriptura del mateix any en què Esteve Mir, Edelvira i Guisla venen al comte Ramon Berenguer el que posseïen en el comtat de Barcelona, al terme d’Olèrdola, l’alou de la torre Dela, per 17 mancusos.

Hem de dir que el rei els concedeix el domini senyorial de la vila, però amb la condició que la tinguin per ell –ut per me habeatis–. Els ho confirma perquè la posseeixin perpetualment, com la van tenir els seus pares, per donació del comte. Ens confirma, per tant, que la Vilafranca d’aquella època posseïa béns que eren reials.

Els noms dels castlans anomenats en la confirmació de l’any 1191 són Berenguer, fill de Pere Berenguer, el batlle comtal de la vila l’any 1151; el seu fill Pere; Vidià, que fou fill d’Oller –el seu patronímic de Rafaguera era degut al fet que el seu pare posseïa aquest mas i ell en va ser l’hereu–; Dalmau de Canyelles, adoptant el cognom de la veïna vila penedesenca, lloc aleshores també del terme d’Olèrdola i del qual es tenen notícies des de l’any 992. Els patronímics Bertran i Dalmau foren normals en els senyors de Canyelles durant els segles XII i posteriors.

Hi ha una data l’any 1170 en què Berenguer de Vilafranca, Pere de Vilafranca i Vidià Rafaguera no consten com a castlans, però sí com a personatges que viuen a Vilafranca.

De Pere de Vilafranca trobem un document en què participava conjuntament amb Oller i el seu fill Vidià i Berenguer amb els drets sobre un forn de Vilafranca l’any 1171. El trobem casat amb Guillema. L’any 1206 encara es viu. En un document d’aquest any, conjuntament amb la seva muller i els seus fills i filles, dóna a Bernat d’Àger com a abat de Santa Maria del monestir de Santes Creus una mitgera de blat del mas que posseeix a Centcelles, al camp de Tarragona, per la salvació de la seva ànima i la dels seus pares. La seva relació amb el repoblament del camp de Tarragona també és clara. Els tornem a veure signant un document de venda, l’any 1210, d’unes cases de Vilafranca per part de Bernat de Moià a Pere Mulet.
Document any 1055 on s'insinua una Vilafranca urbana


Els hereus del castlà Pere de Vilafranca i Guillema

L’any 1171 el castlà Pere de Vilafranca rep per part d’Oller de Rafaguera i el seu fill Vidià els drets sobre un forn a Vilafranca. L’any 1187 dicta testament.

El Testament de Pere de Vilafranca

Designa marmessors el seu fill Bernat, anomenat clergue de Vilafranca, i Guillem Puig, germà de la seva muller; fa hereu el seu fill Pere donant-li el mas de Cortei ( La Granada – Alt Penedès), terres i masies a Sant Quintí de Mediona, terres a la Geltrú, el feu de Pacs del Penedès, el mas de l’Om (Sant Cugat Sesgarrigues), mas de la Riba amb el seu molí (Olèrdola), el mas de Vallirana, que va fundar el seu altre fill Berenguer; a la seva filla Elisenda li dóna un molí que hi ha a Subirats (Penedès), diferents terres a prop del mas d’Espitlles (Santa Margarida, Penedès) i del mas de l’Om; a la seva filla Saurina i als seus fills Bernat, Guillem i Raimon, els honors que té al camp de Tarragona; al seu fill Berenguer li deixa el cobrament de diferents censos de terres i freginals (terrenys de farratge); a la seva filla Ermessenda, un camp de Sant Salvador i un altre de Santa Digna (tots dos a prop de Vilafranca); al seu cavaller Francesc li dóna vaques i ovelles i altres animals i robes.

En aquest resum del testament podem veure, a part de ser castlà de Vilafranca, tot el que posseïa pel voltant de la vila. El 1190 Pere rep també els drets sobre un altre forn vell a Vilafranca, el qual fou transformat en habitatge, per part de Berenguer de Vilafranca. Ja hem anotat tres dels fills que van tenir Pere i Guillema. Guillem va viure i era el propietari de terres i masos a Vallirana; Pere, com a hereu de Guillem, tenia terres fora de la vila l’any 1279 fins ben bé l’any 1319.  Pere és qui va exercir la castlania a Vilafranca.

Altres fills de Pere i Guillema són Elisenda, Saurina, Ermessenda, Ramon i Berenguer. Alguns d’aquests van viure i exercir el seu poder en la vila de Montblanc. La vila de Montblanc des del seu origen formava part de la xarxa de poder dels Vilafranca. En un document de l’any 1246 signat a Montblanc, no és clar que sigui Berenguer el castlà, però sí que forma part de la universitat d’aquesta vila. L’any 1424 encara tenim un Bertran de Vilafranca que surt en la documentació com a cavaller i formant part de la mateixa universitat. L’any 1470 ja només hi trobem un Joan de Vilafranca com a capità o castellà del castell de Montblanc. A partir d’aquesta data els Vilafranca no tenen a Montblanc un pes específic, ja que no es troben en la documentació posterior.

Bernat de Vilafranca, clergue de Vilafranca

L’herència de la castlania a Vilafranca, com dèiem, passà a mans de Pere, que es casà amb Ferrera. Un altre germà i fill de Pere i Guillema era Bernat, anomenat en la documentació clergue de Vilafranca. Va ser el precursor de l’hospital dels pobres de Vilafranca, abans de l’any 1200. També en aquest any posseïa el mas de Vallmoll, el que tenien els primers Bonfill. L’any 1201 dóna al monestir de Santes Creus el dit mas de Vallmoll. L’any 1204 fa testament. A partir d’aquest, podem saber que té terres i cases a Lleida i que les dóna al monestir de Santes Creus; esclaus sarraïns que reparteix entre la seva família i amics; i sobretot parla del seu nebot que es diu Bernat de Vilafranca, fill d’un germà seu, a qui dóna un mas (casa) a la plaça de Vilafranca; al seu germà Pere de Vilafranca li dóna un esclau sarraí, de nom Almassor (àrab). A més, disposa que el seu cos sigui enterrat al monestir de Santes Creus.
Plànol de la Vilafranca medieval


Els hereus del castlà Guillem de Vilafranca i Elisenda

Guillem era fill del Berenguer castlà de Montblanc i Arsenda. Ell va ser qui va rebre la castlania després del seu pare. Va ser castlà des del 1204 fins mes enllà del 1246.

Disposem del testament del cavaller i castlà Bernat de Vilafranca amb data de l’any 1281.

Testament del castlà Bernat de Vilafranca

És el 1269 quan li donen la castlania els seus pares Guillem i Elisenda. D’aquest mateix any consta una escriptura on hi ha la donació per núpcies que fan Guillem de Vilafranca i la seva muller Elisenda, a favor del seu fill Bernat, de la castlania i domini que tenien a la quadra de Vilafranca. Aquesta escriptura ens informa que el casament de Bernat es deuria produir en aquesta data.

Els pares del citat Bernat, li cedeixen tots els drets de la castlania que tenen pel rei. Posteriorment, Bernat va prestar sagrament i homenatge al rei per la castlania el 3 d’agost de 1281, l’any en què redacta el seu testament. Elegeix com a marmessors la seva mare Elisenda, la seva muller Maria, filla de Bernat Llobet, un notari de Vilafranca, el seu gendre Bernat de Fonollar, Bertran de Canyelles, el germà  d’aquest Berenguer de Canyelles, el pare d’aquests dos, Galcerà de Canyelles, el seu germà Dalmau de Vilafranca i el cavaller Bernat de Puigmoltó. Vol ser enterrat al monestir dels frares menors de la vila, lloc adequat per la seva condició de castlà, ja que l’altre lloc d’enterrament situat pel voltant de l’església de Santa Maria de Vilafranca era propi de gent menys noble.

La quantitat d’esglésies i capelles existents en aquest any tant a dins de la vila com pel seu voltant fa que Bernat deixi diferents sous a cada una d’elles. Passà la castlania al seu fill Berenguer, tot i que aquest la donà al seu germà Ferrer.

Hem intentat deixar al descobert algunes dades prou importants, per demostrar la relació que tenien aquest castlans de Vilafranca del Penedès amb  alguns pobles d’aquest Gran Penedès medieval i fins i tot més enllà.