divendres, 5 d’agost de 2016

Els antropònims dels carrers medievals de Vilafranca del Penedès


                                                                                                                                



Més d’un carrer tenia nom de personatges de la vila als segles XIV i XV. Les famílies o els llinatges d’alguns noms d’aquests carrers van ser prou influents a Vilafranca en els aspectes social, polític i econòmic. En aquests passatges hi vivien, i també com a senyors feudals cobraven rendes de les terres, horts i cases que s’hi ubicaren. Fem un breu repàs d’alguns aspectes de la seva vida i poder a la ciutat.

Aiguaviva

Unes lloses de pedra de la senyora i el senyor d’Aiguaviva i de Tamarit estan exposades al claustre del monestir de Sant Francesc de Vilafranca del Penedès. Procedeixen de l’església de Sant Francesc, on eren soterrades.

L’any 1322 els senyors feudals d’Aiguaviva van ser castlans del castell de Montmell i del lloc de la Juncosa (Baix Penedès). L’any 1392 els Aiguaviva viuen a Vilafranca. Tenien dominis en terres del terme de Sant Martí Sarroca i Pacs. S’emparentaren amb els cavallers Masdovelles i els Avinyó. Més enllà del segle XV aquest llinatge noble s’apropià d’un dels masos més influents del terme de Vilafranca (Mas de l’Alzina) i fundà el monestir de les carmelites a la vegada que eren veguers de Vilafranca (segle XVII).

La seva presència a la vila començà a finals del segle XIV. El fet que s’hi quedessin –sense deixar de ser senyors de la quadra d’Aiguaviva, al Montmell–, es volguessin soterrar al monestir de Sant Francesc i posteriorment entressin en el camp polític, eren senyals que els beneficis que ja havien acumulat amb altres indrets conjuntament amb els d’aquí, que ampliaven el seu patrimoni, eren profitosos.

El carrer o carreró dels Aiguaviva estava situat molt a prop del vall del castell dels castlans.

Albareda

El nom del carrer d’Albareda surt poc en la documentació notarial; el veiem anotat fins al 1416. El nom pertany a una vídua, muller del terratinent Ramon Albareda, que posseïa terres a Cantallops (Alt Penedès). Podria ser el Ramon Albareda que cedeix l’any 1212 al seu cosí Pere la meitat d’una propietat anomenada d’Albareda, situada al castell de Foix (Alt Penedès) i que havia heretat del seu oncle Guillem d’Albareda. No tenim més informació d’aquesta família ni abans d’aquesta data ni després. Sabem que la casa fou derruïda, segurament per la construcció de la muralla a mitjans del segle XV, ja que estava situada davant del portal antic de la muralla, dels frares menors. En els documents es confonen sovint les partides tant de les cases com de les terres perquè també els situen al carrer de Sant Pere, que era al davant.


Berenguer Plana

Trobem dades del carrer de Berenguer Plana des de finals del segle XIV. A vegades també se l’anomena carrer de Ramon Corretger, però abunda més el de Berenguer Plana. El seu pare era mercader, es deia Bartomeu, i la seva mare, Constança. Llegint el testament del pare, ja es nota que la seva influència a la vila era important: tres fills eren advocats i tres germans seus, mercaders. La família Plana viu a Vilafranca des de mitjans del segle XIV, exercint de notaris, advocats o mercaders. Berenguer és advocat en un judici l’any 1336. L’any 1344 veiem que viu a Barcelona. Tot i això és l’advocat dels frares menors de Vilafranca en un afer contra ells. El 1367 és ja difunt.

Blanca, la muller de Berenguer, ven als preveres de l’església de Santa Maria alous que tenia a diferents llocs del terme de Vilafranca (1345). Va fundar el benefici de la capella de Sant Julià de Vilafranca (1344). El seu nom quedà durant tot el segle XV en aquest carrer, on també vivia part de la seva família. Durant diferents anys del segle XIV, són encapçalats com a àrbitres en diferents judicis els germans advocats Bartomeu i Berenguer Plana. Això podria suposar que els Plana deurien participar en molts afers jurídics relacionats amb la casa reial. Algunes filles eren monges de clausura al monestir de Santa Clara de Vilafranca i alguns fills, preveres de l’església de Santa Maria. Un Raimon Plana fou rector de diferents esglésies: la de Ribes (1344) i la de Sant Pere d’ Avinyonet (1381).

Els primers Plana podrien ser originaris del terme d’Olivella (Garraf), on a principis del

segle XIV –l’any 1306– eren pagesos al mas de la Trinillera o Crivellera. Participaren com a consellers i jurats de la universitat de la vila durant els anys dels dos segles.

El nom de carrer Berenguer Plana, durant aquests anys, s’intercalava amb el de la Fruita, nom aquest últim que encara perdura en l’actualitat.

Bordic

El nom del carrer del Bordic es deu a la família que tenim documentada des de l’any 1347 que vivia en aquest carrer: Pere i Francesc Bordic, pare i fill. Les mullers i les filles de cadascun estaven emparentats amb persones que exercien l’ofici de pellisser i reben terres i cases per part d’aquests en els seus testaments. Participaren durant els últims anys del segle XIV com a consellers de la universitat.

El carreró o carrer de Bordic era a prop del castell dels castlans.


Joan Clapers

El nom de Joan Clapers és també un altre dels noms del carrer de l’hostal del Rei, com també de Martí Clapers. Ja hem comentat que Joan era el propietari d’aquest hostal.

El llinatge Clapers el trobem vivint a Vilafranca a partir de l’any 1282. Són originaris del poble de Santa Fe del Penedès, anteriorment adossat al terme de la Granada. Tot i que una part del llinatge continua vivint a Santa Fe, també el trobem vivint a Sitges i a Barcelona. Molts són els censos que cobren de diferents espais de terra i cases de Vilafranca. Abunden diferents oficis entre ells: sabaters, sastres, hostalers, fusters i mercaders. També van ser preveres i terratinents. A finals del segle XIV el nom del carrer passa a ser de Martí Clapers, el fill de Joan. Martí es casà amb Agnès Martí, filla única del mas de Fangar (Alt Penedès), que passà a ser de propietat seva. Un Gabriel Clapers va ser batlle de Vilanova de Cubelles (1456). Tots participaren de les decisions de la universitat de la vila.

El carreró dels Clapers era a prop del portal principal de la muralla (Santa Maria). Conjuntament amb altres hostals situats a la zona fou un dels més importants en tant que també era un dels bordells de Vilafranca.

Claver

Els Claver són a Vilafranca des de l’any 1326. El sastre Ferrer Claver és qui vivia en l’espai d’un carreró o carrer. Tots els Claver posteriors continuen vivint en el mateix carrer. Notaris, advocats, pellissers, eren els oficis de la família. Podrien ser originaris de Tarragona: Bernat Claver l’any 1340 elegeix com a marmessor el seu nebot, Romeu Claver, advocat de Tarragona. Formaren part de la universitat de la vila durant tot el segle XV i els posteriors. El nom del notari Francesc Claver és un altre dels que té el carrer. El prevere Ferrer Claver va tenir una filla il·legítima, Agnès. Posteriorment fou legitimada pel rei. A ella i al seu marit Bartomeu Batlle els fa hereus de tots els seus béns l’any 1440.
El carreró era també molt a prop del portal principal de la muralla, al carrer de la Parellada.

Coll

Segons l’escriptor local Massanell, el mot coll significa també “muntanyola”, “ puig de poca alçada”. Devia ser-li donat per la seva situació al carrer del Coll. O sigui perquè es trobava al capdamunt d’una pujada.

Per a nosaltres no ens és molt evident el fet que la seva situació fos el que donés nom al dit carrer, perquè el lloc no té tanta alçada. Creiem que el cognom ve del llinatge Coll. Els Coll va ser una família important en el poble de Torrelles de Foix (Alt Penedès). Foren senyors del castell de Secabecs. Bernat Coll era cavaller i senyor del dit lloc i posteriorment ho fou el seu fill, Guillem. La seva relació amb Vilafranca ve de l’any 1220: Guillem Coll va ser qui aportà fons en la fundació de l’església de Sant Jaume de la Calçada, situada al costat del monestir dels frares menors.

El llinatge Coll també va formar part del patronat de l’hospital dels pobres, molt a prop de la mateixa església. Si sabem que l’actual carrer del Coll és situat al costat mateix de la porta de la muralla anomenada dels frares menors, és evident el perquè del seu nom. L’any 1296 Bertran Coll viu a Vilafranca. La seva filla Elisenda es casà amb un notari vilafranquí. Cobraven rendes de les taules de la carnisseria de la vila. Alguns Coll van ser frares de l’orde de Sant Joan de Jerusalem establert a Vilafranca (1301). Vivien a Vilafranca abans de l’any 1348.

Del mateix llinatge trobem també Guillem Coll com a frare de la comanda de Sant Joan de Jerusalem (1339). S’emparentaren amb el llinatge dels Pellissers de Vilafranca (1348) i els cavallers Castellví (1379). Pere Coll és algutzir i governador de Catalunya en la cort del rei Martí. Molt a prop de Vilafranca, durant els segles XIV i XV, el llinatge Coll és propietari d’un dels grans molins de l’època, el molí del Coll. El cavaller Gabriel Joan des Coll era veguer de Vilafranca l’any 1519. Participaren més d’un en la universitat de la vila com a jurats o consellers. Nicolau Coll, carnisser, també tenia un carrer al seu nom (1407). No assegurem la seva situació, encara que creiem que podria ser el mateix.


Colteller

La família Colteller nom probablement derivat de l’ofici de fabricar coltells, és a dir, ganivets o eines de tall, com el coltell d’arada o d’escloper–, a part de coltellers, foren advocats i notaris durant els segles XIV i XV. Algunes filles eren monges de Santa Clara; els fills, preveres de l’església de Santa Maria. Tenien el domini de cases de la vila situades a diferents indrets i cobraven pensions de censals morts a terratinents de la comarca. Tenien una capella de la família al monestir dels frares menors de la vila (1396). Formaren part de la universitat de la vila com a consellers i jurats.

El carrer és una prolongació del carrer de la Parellada, i al segle XV s’hi troben alguns coltellers que hi vivien i tenien el seu obrador al carrer.

Ferrer Alemany

L’any 1280 ja trobem vivint a la vila l’advocat Ferrer Alemany, participant en un procés del veguer de Vilafranca, Bernat Martí. El carrer amb el seu nom és present en la documentació durant el segle XV. Els Alemany van ser també notaris, apotecaris, mercaders, paraires i blanquers. Els trobem també com a terratinents i preveres de Santa Maria.

El fill de l’advocat Ferrer fou apotecari. Tenia la botiga i altres cases en el mateix carrer, que posteriorment es va dir carrer de Santa Maria. S’emparentaren amb els Pellisser de Vilafranca (1380) i altres notaris de la vila (1404). Formaren part de la confraria dels mercaders (1454). Gaspar Alemany fou franciscà a la vila (1472). Cobraven rendes tant de terres com de cases situades a la ciutat. El colomar d’Alemany era un dels noms de partides de terres a prop de la vila durant el segle XV, situat probablement a prop del mas originari del llinatge. Formaren part de la universitat com a consellers i jurats. El mercader vilafranquí Guillem Alemany va viure a Barcelona.


Guerau Pere

Els Grau era un llinatge que provenia del Baix Penedès, concretament de Banyeres del Penedès, en el lloc anomenat de Guerau, dins el terme de Castellví de la Marca, d’on cobraven censos i rendes. Francesc Grau és de Banyeres i viu a Vilafranca l’any 1476. El nom del carrer Graupere és una variant del notari Pere Grau, perquè sabem amb seguretat que el dit Pere vivia en aquest lloc durant el segle XV. Els Grau foren sastres, flassaders i teixidors, i participaven en la política de la vila, formant part de la universitat. Antoni Grau era rector de l’església de Sant Pere Molanta (Alt Penedès) el 1439. El seu germà, Bernat, vivia a Banyeres del Penedès. Formaren part de la universitat.

El carrer, actualment amb el mateix nom, però Graupere, és situat a prop de la plaça Major, de la carnisseria de la vila.

Morell

La Parellada de Morell era un espai on la família Morell hi cobrava censos de terres i cases.  Era el tros final del carrer de la Palma, des del carrer de Sant Joan fins a la Rambla de Sant Francesc. No era aquí on ells vivien, sinó al carrer de la Cort, molt a prop de l’edifici on es reunia la universitat de Vilafranca. Els primers Morell van ser mercaders, notaris i advocats. Durant el segle XV els Morell barbers són molt coneguts dins de la vila. Formen part de la universitat, i signen com a testimonis en qualsevol acta notarial.

Pellisser

El llinatge dels Pellissers és un dels més importants que va acaparar tota la política de la vila i part de les tres comarques (Alt i Baix Penedès, Garraf) i que es va emparentar amb els castlans i altres diferents llinatges importants, com els Avinyó (d’Avinyonet del Penedès) o els Salbà (de la Bisbal del Penedès). Per tant, és lògic que més d’un carrer tingués aquest nom: el carrer dels Pellissers (actualment de la Font) i el de Bernat Pellisser (actualment de Puigmoltó). Tots dos van paral·lels. En els dos hi tenien cases on vivia la família i també cobraven censos i rendes de terres i altres edificis situats en el mateix indret i en altres carrers de la ciutat. Els Pellisser són veïns de la vila a partir de l’any 1207, on trobem un document que parla d’unes cases de Vilafranca que foren del difunt Pere Pellisser.

Per aquestes dades sabem de Pellissers que viuen a Barcelona i al voltant. Tot i que no hi hem pogut trobar relació familiar, no ens estranyaria que fossin del mateix llinatge i aquests llocs fossin el seu origen. No és fins a l’any 1340 que Guillem Pellisser rep com a herència per part dels castlans de la vila –que eren família– el terme de la Tallada amb la seva església, dins del terme de Santa Margarida (Alt Penedès), amb els seus masos, terres i homes.

Bernat Pellisser representa Vilafranca a les Corts de Cervera l’any 1342. Bernat era mercader, com la majoria dels Pellissers. Participaren molt en la política de la vila, fins al punt que el mateix edifici on es feien algunes de les reunions del consell, el llogaven ells mateixos. L’ajuntament actual està instal·lat en un dels immobles propietat dels Pellissers. El mercader Raimon Pellisser fou diputat de la Cort General de Catalunya (1365). Foren també clavaris de la universitat de la vila, és a dir, el tresorer de les inversions o pagaments dels homes de la universitat i també batlles de Vilafranca, durant el segle XV. En els anys posteriors són anomenats en la documentació com a burgesos de la vila.

Puigmoltó

El carrer de Bernat Pellisser s’intercalava amb el de Puigmoltó durant el segle XV. La família dels Puigmoltó tenia moltes possessions a Vilafranca i a tot el Penedès. Aquest llinatge sorgeix en la documentació notarial a partir de l’any 1344. Tenen propietats a la vila en l’anomena’t carrer i en altres llocs. Comencen a introduir-se en la política de la vila a partir de la reconstrucció de la muralla que es produeix per aquestes dades. El cavaller Marc de Puigmoltó compra censals morts a la universitat de Vilafranca perquè ajudi a la dita reconstrucció. S’emparentaren amb els cavallers Masdovelles de l’Arboç (1432), amb els cavallers Espitlles (de Santa Margarida, Alt Penedès) l’any 1434 i amb altres nobles, practicant diferents polítiques matrimonials, que feien ampliar el seu patrimoni.

El cavaller Marc de Puigmoltó posseïa el feu de Sant Pere de Riudebitlles l’any 1434. Participaren més del prestigi eclesiàstic que polític, ja que més d’una de les filles fou abadessa del monestir de Santa Clara de Vilafranca i entre els fills hi hagué preveres de l’església de Santa Maria. A més, Marc de Puigmoltó, frare del monestir dels frares menors de Vilafranca, va instituir la casa de la Pia Almoina l’any 1401. Una casa on fins a finals del segle XVII es van assistir els pobres que venien a la vila.

Ramon de Senyechs

El carrer anomenat de Ramon de Senyechs era el del mercader que formava part d’un llinatge que provenia del terme de Sant Martí Sarroca, concretament de la Torre de Vernet. Ramon fou oïdor de comptes del General de Catalunya, elegit a les Corts celebrades a Montsó i Barcelona (1367). Foren mercaders i carnissers. Aconseguiren l’herència del cavaller de Barcelona Rigonis de Gusiner (1413), adoptant el cognom Cosiner amb el de Senyechs. Aquest afer va ajudar que aconseguissin un gran poder feudal. El mercader Pere Senyechs l’any 1464 és senyor de la quadra de Giminells (Baix Penedès). Formaven part de la universitat de la vila i van ser uns dels que abastarien la carnisseria en l’època baixmedieval. El seu carrer estava situat just davant d’on hi havia l’anomenada carnisseria. Les possessions del llinatge per Vilafranca eren abundants, i cobraven els seus diferents censos.

Recasens

La família dels Recasens viuen a Vilafranca en els primers anys del segle XIV. Eren mercaders, originaris d’una masia de la parròquia de Santa Margarida. Tenien béns immobles repartits per tot el terme de la vila. La vídua Elisenda, muller del mercader Guillem Recasens, ven als preveres de l’església de Santa Maria molts d’aquests béns que posseïa com a tutora dels seus fills, nomenat pel batlle de la Vila (1354): cases situades a la vila i terres a la quadra de Tallada (Santa Margarida). Elisenda provenia de la família Llotger, també mercaders de la vila (recordem la pobla de Llotger). Arnau, Bernat i Francesc foren els fills que seguiren ampliant beneficis amb lloguer de terres i cases del nucli urbà de la vila.

El carrer Recasens era el que també tenia el nom de la Fruita, igual que en l’actualitat. Situat molt a prop de la celebració del mercat i de la carnisseria baixmedieval.

Roig i Roca

El carrer d’en Roig i també de Roca són altres noms que hem trobat pel carrer de la Fruita. En aquest hi trobem vivint l’any 1426 Bartomeu Roig com a forner del forn de la Fruita. Posteriorment és Francesc Roca el forner del mateix forn, de l’any 1433 a l’any 1456. No semblen dues famílies amb gaires recursos econòmics. Veiem, per tant, que l’exclusivitat de ser els forners d’un dels forns importants de la vila, situat a prop de la plaça Major, els fa tenir un prestigi social. Participaren tots dos de la política en la universitat sent-ne consellers.


Secabecs

Secabecs fou un antic castell del municipi de Torrelles de Foix que esdevingué després masia, situat al cim d’un turó que domina, per l’esquerra, el riu Foix. És esmentat ja al segle XIII. Al segle XVII pertanyia a Guerau de Peguera. Prop seu hi ha actualment la masia del Soler de Secabecs.

El llinatge Secabecs comença a viure a Vilafranca des de principis del segle XIV. El seu prestigi polític i econòmic a la comarca era evident. Com a cavallers i senyors feudals ampliaren el seu patrimoni amb cobrament de censos de cases i terres de la vila. S’emparentaren amb els cavallers Avinyó i Espitlles, amb els castlans Vilafranca del Montblanc i amb els mercaders vilafranquins Golet. Un Berenguer de Secabecs fou degà del Penedès (1333); trobem un altre Berenguer que és advocat (1345), tots dos vivint a Vilafranca, al carrer dels Pintors.
La plaça que hi ha entre el carrer de la Palma i la Rambla de Nostra Senyora era el carrer de Secabecs.

Segarra

Els Segarra foren advocats i notaris. En l’aspecte religiós, frares franciscans al monestir de Vilafranca i preveres a l’església de Santa Maria. Provenien del poble veí de Pacs del Penedès, d’una família de terratinents. Era a l’espai anomenat de les Clotes, situat entre Pacs i Vilafranca, on posseïen terres que establien. El nom del carrer de Segarra era intercalat amb els de Batipalmes i de Sarraïns. Durant la segona meitat del segle XV hi vivia el prevere Bartomeu Segarra, que a més portava l’administració de l’hospital de Santa Maria, situat en aquest carrer. Va ser durant aquests anys que el dit hospital passaren a regir-lo els preveres de l’església de Santa Maria. Els Segarra participaren en la política de la universitat, com a consellers.

No acabarem aquest llistat sense comentar el nom i l'origen de quatre espais exteriors al nucli urbà de la vila, ja que els creiem importants. Els noms de persones d’aquests llocs van tenir molt a veure amb els usos de l’espai urbà.

Masdovelles

El carrer de Guillem de Masdovelles era situat a l’exterior de la muralla, a prop del monestir dels franciscans i de dos hospitals. Els Masdovelles eren originaris del terme de l’Arboç, famílies de poetes de la baixa edat mitjana.

Guillem estigué al servei del rei Martí l’Humà i de Ferran I, i intervingué en diverses accions guerreres. Era fill de Berenguer, de la casa de Castellet i Gornal –el mas d’ovelles–. La casa de Guillem estava situada en un lloc privilegiat quant a activitats econòmiques: la fira. L’espai o carrers/indrets on els Masdovelles –en Guillem i els seus successors– cobraven rendes de terres i cases era anomenat la “quadra de Masdovelles”.

L’any 1370 trobem en la documentació el cavaller Berenguer de Masdovelles vivint en aquest espai. Posteriorment molts Masdovelles es vinculen a Vilafranca sigui a través del cobrament de rendes o bé practicant polítiques matrimonials amb nobles de la vila i del Penedès.

Un altre dels llinatges importants i influents a Vilafranca, al Penedès i a tot el Principat, era els Cervelló. En aquests anys trobem edificat un hospital molt a prop del carrer dels Masdovelles. Era una casa hospital dedicada a acollir els pobres o peregrins que arribaven a la vila a participar en la dita fira medieval.

Blanca de Cervelló

Aquest indret se l’anomena en la documentació el carrer de l’hospital de Blanca de Cervelló. Blanca va ser muller de Guerau de Cervelló, senyor i baró de la Llacuna o de Vilademàger, al Penedès. La ceguesa que va agafar Blanca li va impedir continuar administrant el dit hospital a partir de l’any 1340. Tot i això el nom del carrer continuà fins a mitjans del segle XV, quan trobem dades que ens diuen que l’hospital ha desaparegut i amb ell, el nom. El carrer era situat a l'actual carrer Vidal i l'avinguda de Tarragona.

Espitlles

És també en aquest indret on es trobava el pou d’Espitlles. Un altre topònim, el de la creu d’Espitlles, era no gaire lluny del dit pou. Els dos noms són originaris dels nobles del lloc d’Espitlles, situat en el terme de Santa Margarida (Alt Penedès). En aquest lloc hi cobraven rendes de terres i cases. Els Espitlles van viure a Vilafranca durant els segles XIV i XV, encara que cap carrer va portar el seu nom. Ja l’any 1289 trobem vivint a la vila el cavaller Eimeric d’Espitlles. Van ser senyors també del castell de la Bleda, al terme de Sant Martí Sarroca. La política matrimonial portada per ells emparentant-se amb els castlans i nobles de la vila i d’altres llocs del Penedès va ser important pel seu prestigi tant social, polític com econòmic.

Espuny

Finalment, comentarem breument el paper del llinatge dels Espuny a la vila durant aquests anys. Eren originaris del poble de Santa Coloma de Queralt. Primerament van ser mercaders. A Vilafranca vivien en un casalot o masia a l’exterior de la muralla. Els seus voltants eren espais que dominaven i cobraven censos de terres. El prestigi no era durant aquests anys tan important com el que van agafar posteriorment, als segles XVI i XVII. Van ser fundadors d’una biblioteca de filosofia situada dins el monestir dels frares menors; es van emparentar amb els castlans de la vila i van aconseguir el domini dels espais dels voltants del seu castell, arrendant les cases i horts; foren canònics de la catedral de Barcelona i cavallers que van viure a Barcelona.

L’origen dels antropònims que hem comentat ens dóna una idea de com era aprofitat l’espai urbà per aconseguir ampliar els beneficis d’una majoria noble, feudal i poderosa. Tots ells formaven part de la burgesia que dominava la vila, fos políticament o econòmicament.




dissabte, 9 de juliol de 2016

Els Bussot i Francesc Bussot i de Sitges (segle XV)





Pere Bussot
Els primers anys del segle XIV, els Bussot eren una família de mercaders i navegants; a més ocuparen càrrecs municipals i portaren a terme ambaixades en nom del rei. Un Pere Bussot fou jurat del Consell de Cent l'any 1302 i formà part de la dotzena electora dels consellers l'any 1323. També, l'any 1302, fou cònsol de mar de Barcelona i Jaume II el nomenà cònsol de catalans a Tunis, amb caràcter vitalici, l'any 13074.
L'any 1348 Pere Bussot inicià la seva etapa de màxima influència i començà a accedir al càrrec de conseller de Barcelona, primer com a conseller tercer i després com a conseller segon els anys 1351,1354,1356,1360, 1363 i 1368, però no aconseguí ser conseller en cap. Entre mandat i mandat no perdia pas influència i solia ser jurat i també, amb força freqüència, membre del consell de vint-i cinc, els anys 1350,1355,1357,1358,1361, 1362, 1366 i 1367.

Pere Bussot fou també moltes vegades un dels representants de la ciutat a les Corts, a la de Perpinyà de 1350-1351, als Parlaments de Vilafranca de 1353 i de Barcelona de 1355, a la Cort de 1358 de Barcelona, a la de Montsó de 1362-1363, a la de Tortosa de 1365 i a la de Barcelona de 1368 i 1373; no és estrany, doncs, que hom pensés en ell per al càrrec de diputat del braç reial de la Generalitat de Catalunya a la Cort de Tortosa de 1365.
Pere Bussot pertanyia a una antiga família barcelonesa en que el seu origen es remunta a la primera meitat del segle XIII, quan vivia en el carrer Lledó el matrimoni format per en Bussot i Maria. El seu fill Pere es va enriquir en el comerç marítim.
Eren senyors de la casa de Bussot del carrer Montcada de Barcelona. A mitjans del segle XV formaren part de la Busca, en oposició a la Biga que eren els ciutadans honrats i alguns mercaders, que era el partit dels menestrals, mercaders i artesans que aspiraren a controlar el govern municipal per fer complir els privilegis, llibertats i costums de Barcelona. Volien la devaluació monetària i mesures proteccionistes.
Carreer Montcada a finals del XIX


Francesc Bussot i de Sitges
Besnét de l’anterior, fou Francesc,  fill de Joan Bussot (alies Bernat Serra) i de Maria de Sitges. Fou conseller en cap de Barcelona, síndic de les Corts pel braç reial i cònsol de la llonja de Mar i procurador de les baronies. Elevat a dignitat pel rei Joan II d’Aragó. Assistí a les corts de Perpinyà i Barcelona dels anys 1473 i 1479. Germà del seu pare era Baltasar Bussot canònic de Lleida els anys 1429 i 1431.
Es casà en primers núpcies amb Beatriu de Barberà filla del cavaller de Vilafranca i de Barcelona, Joan de Barberà i de Montbui i Eufrasina, castlà de Subirats, senyor de les quadres de Bolet, les Pereres i Aiguadolç i veguer de Barcelona el 1427.
En segons núpcies es casà amb Francesca de Gualbes, filla del mestre racional del rei Bernat de Gualbes.
Germans de Francesc, foren Bernat Joan de Bussot i de Sitges, donzell de Barcelona, També conseller en cap de Barcelona, síndic de les Corts pel braç reial i Antoni Joan de Bussot i de Sitges, també donzell de Barcelona.

Posseïdor dels béns de Joan Barberà i de Montbui

L’any 1467 Francesc Bussot i de Sitges és qui posseeix els béns situats a diferents llocs del Penedès que formaven part del patrimoni del seu sogre en Joan de Barberà i de Montbui. La vídua Eufrasina, que es queda sense ser usufructuària del béns del seu marit,  ha de reclamar el dot que li pertany a  Francesc Bussot, ya que aquest rep la donació dels béns del seu sogre per part del rei Joan II, considerat en Joan de Barberà, un rebel a la causa del rei Joan II en la guerra que es duia a cap entre la Generalitat, que anava a favor del príncep de Viana i les tropes del rei Joan II, guerra que durà deu anys des del 1462-1472 i que el Penedès hi va tenir un paper important. L’encarregat de fer la cerimònia de donació és en Lluis Bertran, escuder del rei Joan II i capità de la munició de Vilafranca.
Francesc només haurà de pagar a l’erari reial 25 florins d’or. Una quantitat que pagarà a terminis.
Aquell mateix any en la presència del notari de Vilafranca del Penedès, en Bartomeu Llopis i els testimonis el cavaller Bernat Salvà i el pagès Joan Pasqual fa acte de possessió dels béns de Barberà.
La possessió comença amb les cases que pertanyien al cavaller Joan de Barberà situades al carrer Pintors de Vilafranca (l’actual carrer de la Palma).
Al mateix dia amb el notari anomenat i els testimonis Andreu de Redesilles del regne de Castella , Xarles de Nanos del regne de Navarra, Joan Sart i el prevere Miquel Farrer de Vilafranca procuradors del anomenat Lluis Bertran continuant la seva possessió es desplacen fins el castell i terme de Fontrubí, que els Barberà tenien des del segle XIV.

Escampant als quatre vents un grapat de terra i herbes de les possessions que existien en el terme de Fontrubí, Francesc es fa posseïdor de tot el terme. També insta als batlles del terme en Pere i Joan Colomer, pare i fill i Vicens Mussarra que siguin els responsables de recollir les rendes que li pertoquen com a senyor feudal del dit terme i que ho facin saber al capità del castell en Marc Pellisser que en aquell moment era absent.

L’any 1469 és Francesc Bussot l’encarregat de la munició a Vilafranca. Això el portarà a seguir com van les seves possessions donades pel rei al Penedès i a cobrar-les directament.
En aquest any es ven algunes de les terres que li pertanyen: la terra que conté dues quarteres situades a la quadra de Sant Salvador de Vilafranca per nou florins d’or al capellà Gaspar Tintorer. Una altra terra situada a les eres d’en Codines, a les Clotes. Una altra situada a prop del bordell de Vilafranca que conté un quartó...
Els anys finals del segle XV Francesc Bussot i de Sitges viu entre Vilafranca i Barcelona. Continua tenint diferents terres en propietat situades a les Clotes i a l’era de Codines i a Sant Salvador.
Sembla que deuria tenir alguns problemes econòmics perquè l’any 1475 hipoteca les cases del carrer Pintors per la concessió d’un préstec (censal) als preveres de l’església de santa Maria de Vilafranca.

Un dels fills de Francesc, fou Pere Bossot que va ser batlle general de Catalunya l’any 1485. Germà d’aquest fou un altre Francesc Bossot que el 1499 li va atorgar una dispensa matrimonial el papa Alexandre VI per poder casar-se amb Elionor Anna Antònia, filla de Miquel Setantí, de Barcelona ja que tenien un quart grau de consanguinitat i continuà al Penedès obtenint els béns que li deixà el seu pare en herència.
Tots els béns dels Barberà a mitjans del segle XVI tornaren al llinatge originari i els Bussot continuaren ampliant el seu patrimoni però a Barcelona i no al Penedès.

divendres, 17 de juny de 2016

El carrer o camí que va al Pou Nou (segles XIV I XV)


Vista aèrea de Vilafranca del Penedès


Alguns topònims que hi havia en el terme de Vilafranca del Penedès en els últims anys de l’època medieval eren geogràfics. Uns estaven relacionats amb el terreny, si eren muntanya, pla o rocós. Les rieres eren una indicació precisa de l’espai. Pocs noms eren de plantes destacades en aquell indret. També per la feina que s’hi feia: la vinya, l’olivera i moldre el blat. Un poble (Pacs, Moja...), una església (santa Digna...) o el cognom de qui era propietari era l’excusa per ampliar els noms.

Volem parlar d’un topònim relacionat amb les fonts o amb l’aigua d’aquelles èpoques: El Pou Nou. És clar, també podria ser un Pou glaç, encara que jo ho dubtaria. Un topònim que encara avui dia perdura més o menys en el suposat lloc on existia: proper a la carretera Nacional 340 dins del polígon de Sant Pere Molanta.

En aquest espai s’excavaren en diferents anys (1993,1994 i 1996) i es trobaren restes des de l’edat del ferro fins a  l’època neolítica. En la primera feta l’any 1987 es trobaren, exactament un total de cinc dipòsits de sitges d’emmagatzematges, una d’elles amb un enterrament triple, datades totes elles de l’edat del bronze.  

Molt probablement en l’època medieval aquest lloc era conegut per aigua que hi deuria haver, ja que el topònim Vallmoll també es situava molt proper.

El Camí al Pou Nou

Si agafen un plànol del terme de Vilafranca i resseguim els camins que l’envolten, trobarem el camí que també va cap a Porroig, topònim aquest també que té l’origen en l’època medieval, que ens indica molt probablement una roca o un turonet.

En els segles últims medievals el camí que va al Pou Nou el trobem situat després de l’actual carrer de la Font (abans de l’Hospital del Sant Esperit) passant per les eres del Sant Esperit (L’actual plaça Milà i Fontanals) i seguint l’actual carrer Montserrat fins sortir de la població en direcció a Sant Cugat Sesgarrigues i Sant Pere Molanta travessant la riera de l’Adoberia (nom aquest de l’època medieval).

Des del camí del Pou Nou en surt un que va a Coll de Bou (l’actual Pelegrina) o cap a la muntanya de Sant Pau o de Pacs i també va a la Torre d’en Barberà.

Les terres, sobretot horts que ocupaven aquests espais en els segles XIV i XV ens parla de basses, de pou d’aigua dolça al Pou Nou, d’un Pont...d’aquest últim tenim una data moderna, concretament de l’any 1855 que diu: ...el dia 12 de juliol es trobà un home mort sota el Pont Nou, situat a un quarta de distància de la Vila, que segons una carta que duia a sobre era veí de Castelló, es deia Vicens Balaguer Borràs.
Porroig


El Carrer del Pou Nou

En les dades dels anys tres cents i quatre cents trobem moltes dades de terres i horts situats al carrer del Pou Nou, que el situaríem en l’actual carrer de Montserrat. A prop hi havia el monestir del Monestir de santa Clara, que el situem entre l’actual plaça Milà i Fontanals i el carrer Pines.

El carrer del Pou Nou acostuma sortir més que el de camí del Pou Nou.

A partir de mitjans del segle XV trobem el nom del carrer de Pou Nou combinant amb el del carrer d’Ot cognom d’un dels propietaris d’horts situats en el carrer.

No hi hem trobat cap casa edificada, però si molts horts com dèiem, alguna pallissa, sobretot com a lloc cobert de teulada destinat a guardar-hi productes més aviat dels horts i arbres fruiters de diferents classes combinant-se amb plantes hortícoles.

Els Propietaris dels Horts

Aquests eren persones que acostumaven a tenir la seva residència o casa dins del cercle emmurallat de Vilafranca. Alguns foren:

Segle XIVi XV

Advocats: Pere Pellisser, Berenguer Torrella.

Artesans: Pere Llor.

Ballesters: Antoni Cirer.

Boters: Llorens Llagostera.

Botiguers: Jaume Ginoles.

Carnissers: Bertran Coll.

Cavallers i/o nobles: Bartomeu de Vilafranca, Bartomeu de Puigmoltó, Dalmau d’Avinyó, Joan d’Espitlles, Joan Barberà, Bartomeu Rosanes, Gabriel de Claramunt.

El batlle general de Catalunya: Ferrer de Lillet.

Fusters: Pere Domingo, Pere Querol,.

Guixers: Ramon Moragues.

Mercaders: Pere Mestre, Pere Pinyol, Jaume Ot, Ferrer Pellisser, Jaume Babau, Lluis Prats, Jaume Montserrat, Pere de Senyechs, Gaspar Ferran.

Notaris: Bernat Pi, Arnau Massó, Bartomeu Gostemps, Valentí i Guillem Çapera, Bernat Martí, Joan Bayona, Jaume Garrigues, Pere Comalonga, Pere Arnau Seradell, Mateu Senya.

Pagesos: Mateu Oller, Francesc Roure de Manresa, Pere Ferrer, Guillem Creixell, Guillem Barceló, Jaume Tarrés, Bartomeu Roig, Raimon Brugal, Bernat Martí de sant Joan de l’Erm, Bonanat Albinyana, Pere Calendraix, Jaume Montserrat.

Preveres: Ferrer Roig, Arnau Abeyar, Borràs de Canyemàs, Bernat Batlle, Ramon Pellisser, Pere Rocafort, Joan i Jaume Colteller, Pere Borrell, Joan Mestre, Raimon Torrella, Bernat Malet, Gabriel Moliner, Lluc Vidal, Pere Soval.

Sabaters: Berenguer Montagut, Bartomeu Terrat, Pere Castell, Pere Rosa, Llorens Gomar, Tomàs Marquès, Miquel Blancafort.

Sastres: Vicens Llobet, Martí Peó.

Teixidors: Guillem Crispià, Gabriel Bruguers, Lluis Riu, Antoni Rafeques, Bartomeu Jofre, Joan Figuerola, Antoni Bernarda.
Torre d'en Barberà


Els castlans de Vilafranca, posseïen el domini directe de la majoria dels horts. Any 1428.

Els fills del castlà difunt Bartomeu de Vilafranca, en Raimon i Joan de Vilafranca, venen als procuradors dels aniversaris de la comunitat de preveres de Vilafranca el domini útil i directe del cobrament de diferents censos sobre horts situats en aquest carrer. La raó és que els preveres utilitzin el cobrament dels censos per celebrar misses d’aniversaris al seu pare difunt, a la seva germana, també difunta Geraldona i el marit d’aquesta.

Assenyalarem els horts que estaven obligats a pagar el cens als preveres:

Un Super hort que els hereus del cavaller Bernat de Subirats tenen al dit carrer. Limita amb un camí públic, amb l’hort de Jaume Ot, hort de Bernat Saguals, una terra de Pere Pinyol;

Hort que té el mercader Guillem Coll. Limita amb dus parts amb dos carrers públics, hort del sabater Bartomeu Tarrat;

Hort del prevere Pere Borrell. Limita amb l’hort de Joan Cosida, amb un carrer públic, hort de Guillem Coll, hort de Joan Solanes;

Super-hort de l’artesà Joan Cosida. Limita amb l’hort de Pere Borrell, hort de Joan Cosida, un carrer públic.

Super-hort amb dues pallisses que té el sabater Bartomeu Terrat. Limita amb l’hort de Guillem Coll, l’hort de Pere Borrell.

L’hort que té Jaume Solanes. Limita amb l’hort de Pere Borrell, hort de Bernat Mata, un carrer públic.

Un super pati o hort que té Pere Pinyol. Limita amb part del mateix Pere, pallissa del cavaller Joan de Vilafranca, un camí públic.

Super-hort que fou de la muller de Bernat Mercader. Limita amb l’hort dels hereus de Bernat de Subirats i l’hort de Joan de Vilafranca.

El carrer que va al Pou Nou era situat a extramurs de Vilafranca del Penedès en direcció nord. Era un dels espais fàcils per poder conrear i obtenir beneficis, els propietaris pel consum propi i familiar i els senyors feudals obtenir rendes a partir de l’ocupació de la terra. I no oblidem que l’aigua hi deuria ser en una proporció prou abundant. Recordem que les aigües que entraren a les fonts de la vila tenien el seu origen en l’Espirall, topònim que significa orifici per on pot escolar-se un líquid.






divendres, 27 de maig de 2016

El convent de Santa Clara de Vilafranca (segle XIV)




Monestir de Pedralbes també de l'orde de les clarisses (segle XIV)

És el nom del convent de les clarisses desaparegut que existia a Vilafranca del Penedès en època medieval i que estava situat a l’actual plaça de Milà i Fontanals.

El papa Innocenci IV, confirmà la regla de Santa Clara l’any 1253 escrita per ella mateixa, fundada en altíssima pobresa, i per un privilegi únic, escrigué el mateix pontifici, a la part superior de la mateixa, en la mateixa cel·la a on la santa agonitzava.

El monestir de Santa Clara de Vilafranca fou fundat per la reina Blanca d’Anjou i de Nàpols de 15 anys d’edat,  muller del monarca d’Aragó Jaume II “el Just”, la qual, es diu, que per les moltes temporades que havia sojornat al Palau reial vilafranquí, junt amb la família reial, hi volgué deixar un record. Era l’any 1298. Tot i que sembla que es va començar a construir dos anys després d’aquesta data:

Un document del fill de Blanca, el rei Alfons amb data de l’any 1303 ens confirma ja la seva construcció: “recelantes quod illustríssima domina Blancha bone memoriae Regina Aragonum, mater nostra, fundavit el instituït monasterium Minorissarum Villefrancae”.

El rei Jaume II, pren el monestir sota la seva especial protecció l’any 1307 amb aquestes paraules: “ad honorem Dei et beati Francisco recepimus sub nostra protectione, custodia et guidatico spetiali, monasterium Sanctae Clatae situm juxta Villafranchan Penitensem et totum conventum...”, d’aquesta manera, quedaven garantides les necessitats bàsiques de la comunitat d’unes 22 monges, que era una de les més grans de Catalunya.

L’any 1308 la reina Blanca d’Anjou en el seu testament de València anomena la cura de la seva edificació donat que duraren anys les obres de construcció, dient “noviter constructi” tot i havent-hi ja monges en l’edifici.

L’edifici[1]

Segons Galimany i Fumerol (2000) el convent de Santa Clara: va optar per unes solucions arquitectòniques de l’ús de la coberta de fusta i els arcs de diafragma, que classifiquen l’edificació dins dels que conservaven la tradició arquitectònica primigènia de les ordres mendicants, en contraposició de edificacions d’altres convents de clarisses més ostentosos, com podria ser Santa Maria de Pedralbes o el mateix de Sant Francesc de Vilafranca, que té volta de creueria amb una línea de més lluïment de l’espai interior, i no en una línia més funcional com es podia qualificar a santa Clara de Vilafranca.

El convent estava configurat per una sèrie de dependències habituals: primer, una planta baixa on estarien les zones de via de les monges: refectori, dormitoris i cuina, possiblement al voltant del claustre. Al primer pis, hi hauria l’espai destinat a l’hostatgeria o infermeria. Sabem que comptava amb alguna cambra reial. També hi havia, doncs, claustre, sala capitular, església, campanar, un forn de pa, un hort, vinyes i algun camp sembrat de blat. De l’existència d’un hospital sols hi ha la data del llibre verd de Vilafranca (que es basa moltes vegades amb història oral i no documental).

El claustre adossat a l’església solia tenir una forma quadrada o lleugerament rectangular amb galeries cobertes.

A l’església hi havia l’altar major i cinc capelles amb els corresponents altars.

Un inventari de l’any 1567

Aquest any i trobat a l’arxiu de Santa Maria de Jerusalem de Barcelona un inventari ens pot donar una idea de com era l’església, el monestir i les dependències del convent:

Un altar major al fons de l’església amb un retaule de fusta; una ara guarnida de fusta; dues escaletes de fusta tenyides de verd per parar l’altar major; un sacra; a mà dreta de l’altar major hi ha un altre altar fet de guix i a sobre un retaule pintat al mig una imatge de Santa Úrsula.

A la mà esquerra de l’altar major hi ha un altre altar de pedra i guix; hi ha un retaule pintat de diversos personatges i al mig del retaule hi ha pintada la salutació dels àngels a Nostra Senyora.

Darrera l’altar major hi ha una apartament amb dues portes amb un armari amb pany i clau, dins el qual està guardat el corpus (Eucaristia) amb un cofret molt petit cobert de llauna de ferro amb el corresponent pany i clau. Dins del cofret hi ha uns corporals on està reservat Corpus. En aquest armari també hi ha una capsa rodona de fusta prima on s’hi ha troba lo següent: Una pedra de cristall encastada amb argent sobredaurat i en dita pedra i cristall i guarnició de plata hi ha trossets de fusta o pedra que s’indica que són relíquies i la pedra està penjada amb un cordo de seda verda amb un boto de fil d’or/ una creueta d’argent sobredaurada esmaltada de verd i sobre aquest esmalt hi ha la figura de Crist. En aquesta creu hi ha el fust de la santa vera creu i al darrera hi ha unes lletres esmaltades que diuen: “et factus est in agonia prolixius orabat”. La llargada de la creu és de mig pam més o menys/ Un sedat vermell dins el qual hi ha un paper i dins d’aquest uns cabells, el paper diu que els cabells són de la gloriosa Santa Clara/ un altra sedat de tafetà groc en el que hi ha embolicat un trosset de fust, diu que és relíquia/ Un trosset de drap de lli, en que hi ha embolicat tres pedretes molt petites, diu que són relíquies/ Un trosset de vellut en el que hi ha un poquet de vel de dita Santa Clara/ Una altra capseta pintada i un poquet llargueta a dins la qual hi ha un sedat verd amb cinc paperets en els que es diu que hi ha relíquies/ una pedra que diu pesar un parell d’onzes/ un altre sedat amb el que hi ha uns grans de saltiris de fusta i amb unes altres relíquies segons es diu/  Al davant de dit armari hi ha dues tovalloles blanques sobreposades i sobre l’armari una post amb el qual hi ha pintada la Verònica..

Un altre altar que es diu de la nostra senyora de la Consolació. Sobre aquest altar hi ha una escaleta de fusta sobre la qual hi ha una imatges amb Nostra Senyora amb en Jesús al braç amb un mantell de damasc blanc i taronja. La imatge de nostra senyora té un joiell de pedra fina lleonada, de grandària de una mitja fava feta com un cor, guarnida d’or amb una veta negra penjat i al cap de dita pedra o joiell, una gla/ tres cortines de gassa sobre la imatge de nostra senyora amb la flocadura groga i vermella/ Un rast de saltiris de corall posats al coll de dita imatge de nostra senyora/ cinc retaules petits de tall o granaria de llibre de cor més o menys.

 Un altre retaule de nostra senyora de dita forma, que té les bores blaves amb unes esteles blanques

Un altre altar amb el seu pal·li de guadamassil (cuir treballat) sobredaurat amb la imatge de nostra senyora de bulto amb un mantell de xamellot morat, guarnit de tafetà groc i sobre dit altar hi ha un retaule pintat amb diversos personatges/ al costat de dit altar hi ha un caixonet de fusta per posar diners amb el corresponent pany i clau. Està buit/

Un altre altar amb un pal·li de xamellot blanc molt vell, unes estovalles i sobre l’altar, un retaule pintat amb diversos personatges.

A la part de l’església hi ha un rotllo d’esquelles i un esqueller a la paret/ al campanar, una campana.

El rei concedeix llicència per construir un forn al convent de santa Clara el 1325 perquè les monges coguin el pa, el que suposa un privilegi que no tenen els germans franciscans del monestir de sant Francesc de Vilafranca.

El 1450 hi ha la construcció de la sala capitular i que les seves finestres donen a la plaça o era del Sant Esperit, l’actual plaça de Milà i Fontanals.
Santa Clara d'Asis


La seva desaparició

És l’any 1567 quant el convent, sense esperança d’arreglar-se, les tres monges que quedaven i amb els seus béns i arxius, fou a parar després de la liquidació de les pedres conventuals al convent de Jerusalem de Barcelona, amb autoritat subdelegada apostòlica del bisbe de Barcelona, Guillem de Cassador, però no és dins el 1570 quan ordena la fusió de les monges clarisses del convent de Vilafranca amb el de Sant Maria de Jerusalem, junt amb les terres, relíquies i joies litúrgiques. Algunes cases actuals de Vilafranca tenen en alguns espais de la seva estructura arquitectònica restes del dit monestir.

En aquest any era abadessa Marquesa Mateu (Mateua) i les dues monges l’Elisabet Sembrana i la Jerònima Queraltó (Queralta).

El 1618 fou alienat i abandonat per les dues monges el novembre d’aquell any després d’haver mort l’abadessa.

L’edifici però encara quedà en peu ja que el 1700 concretament el 10 de setembre van arribar al convent les despulles de Sant Fèlix des de Roma, que serà posteriorment el patró des de de Vilafranca. A l’endemà entren a Santa Maria on s’exposaren el 30 d’agost de l’any 1701.
Capitells del convent de Santa Clara en una casa del centre de Vilafranca.


En els anys últims del segle XVIII hi trobem vivint a la encara capella de Santa Clara a l’ermità Baltasar Bosch que l’any 1781 en els documents, és anotat com l’ermità de l’ermita de Santa Clara de Vilafranca. L’any següent ho és Josep Balaguer. El 1785 l'ermità és Josep Junyent fill de Josep Junyent pagès i de Raimunda Gili. El 1808 la capella fou cremada per les tropes franceses.


La comunitat

Unes 250 dones van professar com a monges i van viure al llarg dels 270 anys. Entre 1430 i 1449 hi ha una renovació important de la comunitat (46 monges) que provocaren una crisi en el si de la congregació i de la seva influència.

A finals del segle XIV i XV període d’inestabilitat espiritual, les normes i vots foren trencats diverses vegades i a les famílies els hi podria produir un recel a l’hora d’ingressar les filles al convent. Altre període és el 1390-1409 i el període de govern de Joan II i de la guerra dels remences, el que ens faria adonar que en períodes de crisi i inseguretat augmenten els ingressos al convent.

La primera abadessa fou Guillem de Castellví i Montcada i s'enterrà al mateix convent.

Algunes de les monges del convent les enumerem tot seguit. Cal fixar-se amb el cognom que es feminitza. Investigant l’origen familiar de moltes d’elles veiem que sobresurten de moltes famílies nobles del Penedès amb molt de patrimoni escampat per arreu.

El primer any on trobem la primera comunitat de monges clarisses documentat de Vilafranca, fou el 1324: Geralda de Plegamans abadessa/ monges: Margarita Sabatera, Ferrera Juncosa, Francesca de Trilla, Alemanda de Cervelló, Clara de Puig, Geralda Juncosa, Elisenda de Llotger, Elisenda de Bitulona (Badalona), Alemanda de Causerenys, Saurina de Garacis, Geralda Sabatera, Constança de Vallsmoll, Berenguer Pellissera, Berenguera de Casaldona, Geralda de Lillet, Subirana de Castellbell, Blanca Vilella, Geralda SaRovira, Sibil·la de Viariis, Bartomeua de Castells, Guillemona Eimeriga/.

Al 1368 son: Clara de Senyecs abadessa, i les monges: Francesca Plana, Elisenda Montoliu, Joana Mata, Constança Oliva, Constança Avinyó, Blanca sa Fabrega, Elvira Savall, Beatriu de Bellstar, Clara Alamanya, Constança de Canyelles, Mario de Vilafranca, Sibilia Micera, Clara Nota, Constança Bramona, Geraldona Micera.

El 1404: Constança d’Avinyó, vicària Sibilia Misser escollida abadessa, Joana Mata, Agnés Sespujades, Geraldona Missera, Elvira Savall, Beatriu de Bellstar, Constança Bramona, Clara den Ot, Maria Goleta, Constança de Far, Geraldona Mata, Magdalena Ponça, Agnés d’Avinyó, Elisenda Solana, Geraldona Giberta, Maria Campamar, Violant Caldoria, Francesca Palau.

El 1418: Maria Goleta abadessa del monestir de santa Clara, Clara Nota, Maria Fresqueta, Magdalena Ponça, Francesca Marquesa, Eufrasina de Vilafranca, Mario Pellissera,  Isabel Pellisser, Blanca Coltellera, Eulalia Roga, Blanquina Ferrera, Eulalia Foresa, Antonia Solsona.

El 1427: Maria Goleta abadessa. Monges: Isabel Batlle./Clara Bruguens./Blanquina Colteller/Isabel de Torres./Eufrasina i Isabel de Vilafranca/Blanquina Ferrera./Maria Fresqueta /Maria Goleta./Francesca Marquesa./Clara Martina./Constança Pellisser./Isabel Pellissera /Maria Pellissera./Magdalena Ponça/.

1444: abadessa: Margarita de Montecatheno monges: Isabel de Corbaria vicaria i tresorera, Violans de Centelles tresorera, Violans de Pallas tesorera, Sibilia de Pallas, Beatrix de Estapate, Mandina de Busquets, Joana Solera, Antigona Martina, Mandina Citges, Clara de Vallsecha, Caterina Çalada, Caterina Dezrius, Dalmata Relada, Isabel Madrentere, Caterina Llulla, Angelina Ces Anasses, Francina Olivella, Constança Vidala, Constança Lulla, Isabel de Villalba, Aldonsa Terrena, Justicia barona, Eufrasina Brugal, Sibilia de Sobreriba, Constança Moragues, Isabel Tallada, Joaneta des Torrens Isabel Pellissera, Rafaela Ferrera, Margarita Sa Vila.

En temps de la guerra civil entre Joan II i la Generalitat de Catalunya i en que Vilafranca va rebre de valent (1462-1472) les monges a l’estar en el convent situat a extramurs de Vilafranca, van haver de refugiar-se dins de la ciutat, en cases de propietat de l’església de Santa Maria de la Vila, en l’any 1477 només hi ha: Caterina Berga abadessa, Isabel de Vilafranca, Isabel Savall, Joana Amargosa, Clara Verdeguera, Francina Mirona et Clara Martina, monges de santa Clara...convocades a l’església o cases que posseeix la dia església al cap de la plaça del blat.

1498: Joan Piquera, abadessa, Caterina Berga vicaria, Yolanda Cinera, Isabel Merlesa, Benedictus Cardona, Margarita Alegre, Eufrasina Calteberia, Bernardina Cardona, Justina Tamerida, Joana Berga, Joana Pellicera et Eufrasina Carreres...











[1] Part d’aquest article és d’un treball acadèmic que va elaborar Montserrat Albet i Noya el curs 2008-2009.