divendres, 16 de desembre del 2011

El castell de Pujades (Castellví de la Marca)



És un castell fortificat i edificat el 1117. Ubicat molt a la vora de la Múnia, al terme de Castellví de la Marca. Es distingeix cada vegada menys les restes d’una torre rodona amb els murs i contraforts. Es va restaurar el 1864. Va ser possessió de Bertran Pujades. El cognom Pujades el trobem a Vilafranca durant el segle XIV i posteriors. Els Pujades encara eren propietaris el segle XIV del castell. Un Bartomeu Pujades va ser batlle de Vilafranca en els anys últims d’aquest segle. Agnés, filla d’un Bartomeu, s’uní amb matrimoni amb Joan d’Espitlles, senyor del castell de la Bleda a sant Martí Sarroca. L’any 1438 el cavaller i batlle de Vilafranca Bartomeu Pujades, ara vivint a Vilafranca elegeix ser enterrat al claustre del monestir dels franciscans de Vilafranca. Els castlans Vilafranca el posseïen durant els anys posteriors. El primer fou Bernat de Vilafranca que es casà el 1393 amb Sabrina, filla de Bernat Ces Pujades. El 1405 Blanca, filla de Bernat, s’uní amb matrimoni amb Joan Ermengol, senyor de Prades que va viure al castell de Pujades durant un temps. Pere Lluís de Vilafranca, fill de Bernat, fou l’hereu del dit castell. A finals del segle XV un altre Bernat de Vilafranca, fill de Pere Lluís, era el propietari. Una filla del batlle Bartomeu de Pujades, també anomenada Blanca, s’uní amb matrimoni amb Joan Berenguer Masdovelles  Els Masdovelles d’aquesta manera van estar emparentats amb els Vilafranca. Aquests, doncs, van ser els posseïdors a partir de finals del segle XV del castell de Pujades. A principis del segle XVI, el cavaller Lluís de Masdovelles i Vilafranca encara hi viu. Els Marquès d’Alfarràs van ser els que van tenir com a seu el dit castell en èpoques posteriors.

Actualment el castell és de propietat privada, d’una empresa d’elaboració de vi. Llàstima que van desapareixent les restes d’aquella històrica edificació.

dimecres, 7 de desembre del 2011

Alguns cognoms medievals Penedesencs per ordre alfabètic: el seu domicili i ofici del segle XV.

Senyal  (Signatura) del batlle de Vilafranca: el cavaller Marc d'Avinyó.


Signatura del notari de Vilafranca del Penedès, Berenguer Alegre.

Els notaris i ballesters Abeya de Vilafranca – Els teixidors Adrover de Vilafranca – Els Aguiló del mas de Vidales de Fontrubí – Els sabaters Agustí de Vilafranca – Els nobles i cavallers Aiguaviva de Vilafranca – Els fusters Aimeric de Vilafranca – Els Albareda del castell de Foix i Cantallops – Els Albaró de Castellví de la Marca – Els Albert de la Torre de Vernet (Sant Martí Sarroca) – Els sabaters Albinyana de Vilafranca – Els notaris Albiol de la casa del rei. – Els Albornar – Els Alcanyiç – Els notaris Alegret de Vilafranca – Els carnissers Alella de Vilafranca – Els advocats Alemany de Vilafranca – Els preveres i rectors trinitaris Algerri de Vilafranca/Avinyonet – Els Alio del mas Fortuny de Castellví de la Marca –  Els preveres Almanara del carrer de la Fruita de Vilafranca – Els Alou del carrer Coltellers – Els Alzina de Moja (Olèrdola) – Els Am de Vilafranca – Els basters Ametller de Vilafranca – Els barbers/cirurgians Amigó de Vilafranca -  Els picapedrers Amiguet de l’Arboç del Penedès – Els preveres i agricultors Amorós de Vilafranca – Els sastres i fusters Analla de Vilafranca – Els teixidors Andreu, del carrer de sant Pere, a Vilafranca – els mercaders Anglès de Vilafranca -  Els mestres d’esgrima Antoni de Vilafranca – Els Aparici de l’Arboç – Els escriptors Arafull de Vilafranca –  Els notaris Aragonès de Vilafranca – Els Aranyó de Sant Pere de Ribes – Els mercaders Arboç de Vilafranca – Els Argençola, cavallers de Barcelona a Vilafranca – Els notaris Argentera de Vilafranca –  els sabaters i preveres Ariet de Vilafranca – Els Arisa de Vilafranca – Els mercaders i sastres Arlés – Els artesans Armengol de Vilafranca – Els bracers/agricultors Arnau de Vilafranca – Els moliners Arrabassador de la Bleda (Sant Martí Sarroca)– Els Arras de Vilafranca–  Els Artigues de Fontrubí – Els Artus de Vilobí del Penedès – Els artesans Asbert de Vilafranca – Els cavallers Avinyó d’Avinyonet de Penedès -.

dimecres, 26 d’octubre del 2011

La “fortalesa” de Miralpeix i els Gibert del Garraf



La quadra o torre de Miralpeix es troba en els documents al segle XI. L’any 1057 el bisbe de Barcelona i la família de Mir Geribert donen a Arnau Arluví la torre que anomenen Miralpeix, que està inhabitable, situada al terme del castell de Ribes, a la vora de la mar. Els senyors d’aquesta torre, masia o quadra es cognominaran Miralpeix. Raimon de Miralpeix dicta testament l’any 1175. Demana ser enterrat a la casa dels cavallers hospitalers. Els seus fills, Bernat i Raimon de Miralpeix lliuren rendes del dit lloc al monestir de Santes Creus, l’any 1189.
Els Miralpeix van ampliar el seu patrimoni més enllà de la nostra comarca. El 1215, Pere de Miralpeix i la seva muller Maria, filla de Pere Escanset de Cervera, venen cases en aquesta ciutat que li pertanyien. El 1303, Arnau de Miralpeix, posseeix terres a les Clotes, al terme de sant Martí Sarroca.
Galcerà de Ribes, com a senyor del terme on era situat la quadra de Miralpeix, el 1339 concedeix a Bernat de Miralpeix el permís de residir amb la seva família al castell tot i que ha de tenir a Galcerà com a senyor. Pere de Miralpeix es casà el 1351 amb Elisenda, filla del cavaller Jaume de Montoliu. El seu fill, Jaume de Miralpeix, presta homenatge i fa jurament de fidelitat al cavaller Berenguer de Ribes, tot i residir en el castell el 1361.
El 1369, Constança i el seu marit, el cavaller Jaume de Miralpeix, són senyors de l’anomenat castell i de la quadra de Gallifa situada al terme de Vilanova de Cubelles.
A mitjans del segle XIV els Miralpeix comencen a tenir problemes econòmics i venen censals morts (els prèstecs medievals) a diferents mercaders, persones que encara posseïen un bon coixí de diners. El fill de Jaume i Constança, el Berenguer de Miralpeix s’uní amb matrimoni amb Blanca, filla de Bernat de Palafolls i li és donat la possessió de la fortalesa o castell de Miralpeix com a dot l’any 1383, segurament també per els mateixos problemes econòmics. La mare de Blanca es casà en segones núpcies amb el cavaller Francesc de Montbui. La quadra de Miralpeix en aquells moments passà a mans dels Montbui. Un altres fill i germà de Berenguer, un també Jaume de Miralpeix,  fou senyor ja només de la quadra de Gallifa.
Durant diferents anys del segle XIV, en els documents notarials de les nostres comarques hi trobem el mercader Pere Gibert de Miralpeix. Ell i el seu llinatge eren originaris de l’anomenada “fortalesa”. En un principi va viure a Vilanova de Cubelles. Es casà amb Elisenda, filla de Guillem Gual del mas de la Riba, mas situat al terme de santa Margarida i els Monjos. Al cap de poc temps es quedà vidu. Es dedicà a ser tutor de Borrassina, filla de Borràs Gual del mas de les Clotes, mas situat a sant Martí Sarroca. També fou procurador del cavaller Raimon de Castellbisbal. Degut a aquestes “feines” va viure a santa Margarida i els Monjos, Vilanova de Cubelles, sant Martí Sarroca i Vilafranca fins l’any 1388. Es tornà a unir en matrimoni amb Francesca, filla del mercader de Vilafranca, Bernat Babau. Aquest fet el va fer propietari de cases i terres del terme de Vilafranca que li pertanyien com a marit de Francesca, hereva del seu pare, a més de cobrar diferents rendes senyorials. El seu fill va ser el també mercader, Raimon Gibert, que va viure també al Penedès, concretament a Calafell. El 1431 ven un esclau sarraï, anomenat Joan, per el preu de 39 florins d’or. En Pere Gibert, germà de Raimon, va viure al carrer dels Ferrers de Vilafranca el 1433. L’any 1489 encara el fill d’aquest és anomenat Joan Gibert de Miralpeix.
Una “fortalesa”, una quadra, una masia, un castell, una torre, noms aquests que corresponen al mateix espai. Un espai medieval que s’hauria, com altres, de conservar.
L’historiador vilanoví Vicens Carbonell Virella, l’any 2009, ja ho feia esment amb un article molt més extens que aquest i que cal continuar llegint i saber la història de Miralpeix fins l’actualitat. Aquesta es l’adreça del dit article:


divendres, 21 d’octubre del 2011

Les nobles Montoliu del Penedès


Detall de l'escut dels Montoliu al portal d'una casa en el Pla de la Seu, de la ciutat de Tarragona.

Durant els períodes d’absència dels seus marits nobles, bastant freqüents i en ocasions llargues, com exigien els seus compromisos i càrrecs militars i polítics-administratius, el normal era que es prodigués una delegació de suplència pel govern de casa seva i estats atorgada pel seu titular. Al llarg de la Baixa Edat Mitjana, l’activitat de la dona noble administrava, comprava, venia i efectuava qualsevol classe de negoci jurídic sobre els béns patrimonials. Els testaments dels seus marits són una útil font d’informació, i que deixa a les seves mullers enfront de la casa i els dominis senyorials: una castlana, per ser filla d’un castlà de Vilafranca governà aquesta vila conjuntament amb altres castlans durant els primers anys del segle XIV; vídues de nobles s’encarregaren de recuperar la seva economia que tenien en el moment de vida del seu marit; monges que arriben a ser abadeses potenciant i participant encara del poder econòmic, social i polític que tenien en temps passat i decideixen formar part de l’altre poder senyorial feudal: el religiós, són les protagonistes d’aquest capítol medieval penedesenc.
Elisenda de Vilafranca, muller de Jaume Montoliu, l’any 1312 fou la primera castlana coneguda del castell de Vilafranca. Aquest mateix any empenyorà totes les parts i porcions que tenia d’aquesta castlania al rei Jaume II, com el forn i la casa que posseïa a mitges amb altres castlans de Vilafranca situat a carrer de la Fruita d’aquesta vila. L’any 1379, Elisenda, ja vídua, és monja clarisa al monestir de santa Clara de Vilafranca del Penedès.
La filla única de Jaume i Elisenda, una altra Elisenda, fou l’hereva dels seus pares i es casà amb Galcerà de Barberà, senyor de Cubelles. A la casa de Cubelles se celebrà un pacte per poder pagar la dot de la seva filla Agnès, que es casà amb el cavaller Bernat Castellbisbal, senyor del castell de Calafell el 1376.
A partir de l’any 1388, Elisenda Montoliu, com a vídua de Galcerà s’encarregà de cobrar rendes del castell de Cubelles i altres deutes que li devien al seu marit. A més cobrava rendes a la muntanya de Pacs del Penedès, situada al terme de Vilafranca.
Blanca de Montoliu és senyora de Catllar i de Puigdelfí l’any 1330. Es casà amb el noble Berenguer de Requesens el 1351. El castell de Catllar formava part del domini dels Montoliu, qui el va conservar fins aquest mateix any 1351. Més endavant, també va ser monja del monestir de santa Clara de Tarragona.
Agnès de Montoliu va ser vídua del senyor del castell de Calafell: d’Eimeric Calafell. Era tia del cavaller Jaume de Montoliu, que vivia a Vilafranca el mateix any. La seva germana, Esclaramunda es casà amb el noble Guillem de Barberà.
Sabrina, filla del difunt Romeu de Montoliu, senyor de Ferran del camp de Tarragona, es casà amb Jaume Salada de Vilademàger, a la Llacuna.
Francesca, que fou muller del senyor i cavaller de Cubelles Pere de Montoliu, l'any 1367 es casà amb el pellisser de Vilafranca, Raimon Soler.
La vídua del cavaller Simó de Montoliu, veí de Vilafranca, participa en el pagament de la construcció de la muralla de la vila a finals del segle XV.
Els Montoliu, homes i dones, llinatge noble del Camp de Tarragona, va tenir la seva presència també en el Penedès. Aquestes i altres mullers de la noblesa van fer ampliar el seu prestigi social, econòmic i polític durant tota la Baixa Edat Mitjana del dit llinatge.

divendres, 7 d’octubre del 2011

La muntanya medieval de Sant Pau de Vilafranca


La capella de Sant Pau, situada a la dita muntanya, és datada a l’any 900. En els documents també és anomenada Sant Pau de Vallmoll. Aquest nom li ve de les aigües que hi havia al seu peu i que envoltaven part de les Clotes. Altres topònims de la zona també deriven del mateix aspecte: el Castellmos, situat a la muntanya de Sant Jaume, la creu de Vallmoll. Per tant, Sant Pau protegia de la pesta que originaven les aigües de les Clotes.
El nom d’ermita ja el trobem en els documents a partir de la mateixa data. L’any 1489 l’ermita de Sant Pau és situada a la Roca, podem suposar a dins de la roca com l’actual.
No és fins el segle XV que les terres, vinyes i oliveres situades en aquesta muntanya, se situen a la muntanya de Sant Pau. En els temps anteriors s’anomena la muntanya de Pacs. Era el camí per on s’anava a la població de Pacs del Penedès i Sant Martí Sarroca. Els castlans de Vilafranca arriben a ser durant el segle XIV i XV senyors de Pacs i de Sant Martí Sarroca. Si a més sabem que l’única entrada del castell dels castlans estava situada en direcció al camí que anava a la muntanya de Pacs, l’actual carrer de Sant Pau, s’entén la seva preferència pels pobles que eren més a prop del seu castell. També una de les vies més importants derivades de la Via Augusta passava molt a prop de la muntanya: era l’anomenada Via Mercadera. Moltes masies estaven situades a prop d’aquesta via: Masia de les Clotes (Sant Martí Sarroca), Masia Mercadera (Pacs del Penedès)...l’any 1366 un camí del castell dels castlans es dirigia al camí reial que va a Pacs del Penedès.
L’any 1324 el rei autoritza als jueus de Vilafranca situar la seva segona sinagoga a la muntanya de Sant Pau, el barri dels jueus situat davant de l’església de Santa Maria era ja massa ple i no es podia fer altra sinagoga. L’any 1392 hi ha una inspecció reial a l’ermita i mana que la sinagoga del jueus de Vilafranca situada en aquell indret passi als ermitans de Pacs. Les joies de la sinagoga també passaran als ermitans. Ho demanen els ermitans Domingo Pallares i el frare Jaume que volen residir en la cel·la que hi ha situada a la muntanya de Pacs.

Des de el 1209 els jueus també disposen del seu cementiri a la muntanya de Sant Pau anomenat de Montjuïc. Data aquesta que ens fa suposar que els jueus a partir d’aquesta data ja existien a Vilafranca. Alguns jueus fins i tot eren propietaris de terres en aquest espai.
L'Arquebisbat de Tarragona, com a institució feudal, cobrava rendes per totes les terres que hi havia en aquesta muntanya. La muntanya de Sant Jaume, era el monestir de Sant Sebastià dels Gorgs el que les cobrava.
La Vilafranca medieval s’estenia més per aquest indret, més moviment hi havia per aquests camins: el camí de la Pelegrina, el camí de Pacs, el camí de Sant Martí Sarroca, el camí a la Granada, el camí a les Cabanyes o Sant Valentí, el camí cap a Sant Cugat Sesgarrigues...
Cal saber la història del que ens envolta i no només les vinyes formaven part del Penedès. La muntanya netejada per l’Ajuntament de Vilafranca fa evident les vinyes i el tipus de ceps que hi ha plantats, però també hagués calgut fer conèixer al públic la història de la muntanya de Sant Pau o de la Muntanya de Pacs del Penedès. Recordem que també l’Ajuntament ha comprat la muntanya de Sant Jaume. Una altra muntanya amb història que cal recuperar i divulgar.

dilluns, 19 de setembre del 2011

El castell de Sant Martí de Tous i els Tous


A prop d’Igualada, quasi en el camí que passant per Santa Coloma de Queralt anirà fins a Montblanc lligant l’Anoia, la Conca de Barberà i l’Alt i el Baix Camp, Sant Martí de Tous aixeca el seu ben conservat castell.
Per a molts el nom té el seu origen en una donació que un rei franc va atorgar a un cavaller francès natural de Tours. El castell data de finals del segle VIII o principis del IX. L’únic que ha desaparegut i transformat són les troneres, espitlleres i baluard.
L'Any 880, Guifré el Pelós va conquerir el lloc de Tous i l'any 960 Borrell I, comte de Barcelona i d´Osona, dóna a l´església de Vic el territori del castell de Tous, inclòs dins el terme del Castell de Montbui. Però fins l'any 978 no es va confirmar aquesta donació per una butlla del Papa Benet VII.
Lluites i tensions foren donats en aquest castell durant el domini del bisbe Froià o Fruià -972-993- i a finals del segle XII – 1196- sota el bisbat de Guillem de Tous. L’abat -bisbe Oliba cap el 1023, reedifica el castell de Tous que deixa conjuntament amb el de Montbui a Guillem de Mediona i li encarrega aixecar-lo. El Papa Joan XXII, l'any 1318, cedeix les terres de Tous al Rei Jaume II. En aquesta època els senyors de Tous van cobrar protagonisme al costat dels reis catalans. I l'any 1347: Pere III ven la jurisdicció del castell de Tous a Bernat de Tous. Constança, filla de Bernat, es casà amb el castlà Bartolomé de Vilafranca. En el seu testament de l’any 1376 vol ser enterrada al cementiri de l’església de santa Maria de Vilafranca, a la capella de l’altar del cos de Jesucrist. Fa hereva a la seva germana Elionor. D’aquesta unió van sorgir 11 fills.
Al 1410 a partir dels hereus de Bernat de Tous, el castell comença a anar de mal borràs. Va ser venut i empenyorat diverses vegades. 
La participació del castell en la guerra de la Generalitat contra Joan II fou important. El 1505 passa a ser propietat del monestir de sant Jeroni de la Murtra.
En compliment del decret de desamortització, l'any 1835, els frares abandonaren el domini del lloc de Tous. El castell i les seves possessions (terra per 249 jornals de llaurar i dos molins fariners), van ser subhastats públicament i comprades per propietaris privats successivament.
L'última compra del castell de Tous va ser l'any 1918 per part d’una família igualadina, que és la propietària actual. Tornem a trobar un castell que formant part de mans privades s'ha conservat.

dimecres, 14 de setembre del 2011

El castell de la Pobla de Claramunt i els Claramunt


Dins d’un perímetre en forma de quadrilàter apareixen les parts inferiors de les muralles defensives i de les parets que pertanyien a altres dependències. El nucli residencial, amb grans sales i torres quadrades es conserven en estat acceptable. Destaca la Torre de l’Homenatge, amb la singularitat de les seves onze cares.
Els senyors feudals del castell de Claramunt, situat a l’Anoia, tenien la seva relació tant en les comarques del seu voltant com en tot Catalunya.
Entre els primers senyors figuren els cavallers de Claramunt que han donat el nom a la localitat i que segons alguns autors eren de llinatge català i que segon altres de procedència franca, els quals, durant més de tres segles, foren magnats distingits arreu.
Bernat Amat de Claramunt, difunt el 1090, fou conseller de Ramon Berenguer I i va participar en la promulgació inicial dels “Usatges” de Barcelona. Deodat Bernat de Claramunt, casat amb Ermessenda de Cardona, va fer servir el títol de vescomte de Tarragona, per els seus intents de repoblar la dita ciutat. El seu fill, Bernat Amat de Claramunt  de Cardona, va accedir al títol del vescomtat de Cardona. El 1229, Guillem de Claramunt fou aliat del rei Jaume I el Conqueridor en l’expedició a Mallorca. A més rebé els delmes del castell de Montoliu, dels termes de Montornès, Altafulla i de la Nou del Gaià per part del bisbat de Tarragona. Pere de Claramunt va tenir molta influència en el desenvolupament social i econòmic de la “Catalunya Nova” durant el segle XII. El 1306, Berenguer de Claramunt va fer transferència del castell i els seus dominis a la casa Folc de Cardona. Hug Folc II, que fou l’últim vescomte i el primer comte de Cardona, en 1344, va atorgar la carta de repoblació de la Pobla de Claramunt.
Joan Ramon Folc II era aliat del rei Joan II i en la guerra entre ell i la “Generalitat” no va poder evitar la destrucció del castell de Claramunt, feta el 1463.
Els Claramunt sorgits d’aquest castell rondaven per les nostres comarques: Un altre Guillem de Claramunt posseeix rendes al terme de Terrassola i Lavit durant els anys del segle XIV. Ell mateix fou senyor feudal de l’Ordal. La seva vídua Constança, es casà amb el noble Huguet d’Avinyó, senyor de la casa Ribalta, situada al terme de Lavit. El seu testament es signà el 1348 a l’església de sant Pere de l’Ordal amb el rector Bernat Pons. El seu fill, Berenguer de Claramunt, fou senyor de santa Fe del Penedès a mitjans del segle XIV. EL 1420 Lluis de Claramunt, senyor de la Torre de Claramunt, ven el domini de la quadra de l’Ortigós, situada al terme de sant Jaume dels Domenys, al senyor feudal de Canyelles, Raimon Marquet. Sibil·lia vídua del cavaller Joan de Claramunt, senyor de Piera, té una casa al carrer del sant Esperit de Vilafranca (a l’actual de la Font) el 1434. Ella mateixa rep dels Cervelló el que li pertanyia de les rendes del castell de santa Fe del Penedès. El cavaller Gabriel de Claramunt té possessions al terme de Vilafranca durant els anys de finals de segle XV, a més va ser procurador del cavaller Arnau de Bellera, senyor de sant Vicens dels Horts. Participa com a arbitre judicial en la venda del castell dels castlans de Vilafranca. Joan Berenguer de Claramunt fou vicari de l’església de santa Maria de Vilafranca, l’any 1461. El noble Pau de Claramunt és senyor de la casa Estalella, situada al terme de Castellví de la Marca, l’any 1496. El segle XVI, els Claramunt encara són senyors del terme de santa Fe del Penedès.
Altres Claramunt del Penedès medieval, que agafaren el mateix cognom durant el segle XV, van ser: Bernat Claramunt, pagès de la Bleda; Joan Claramunt, sabater de Vilafranca; Bernat Claramunt, paraire de Vilafranca; Joan Claramunt, botiguer de Vilafranca; Antoni Claramunt, bracer de Vilafranca; Pere Joan Claramunt, pagès de Vilafranca...
Aquest castell, que donà origen a un llinatge penedesenc, es reconstruir per mitjà de prestacions personals, donatius de particulars, entre els quals destaca l’aportació del matrimoni Antoni Miquel i Balbina Mas, que el 1925 foren distingits per el rei Alfons XIII amb el títol de marquesos de la Pobla de Claramunt i també diferents subvencions oficials. El 1996 passà a mans de l’Ajuntament de la Pobla de Claramunt. Pertany al Patrimoni Històric de la Generalitat de Catalunya. Sota la protecció de la Declaració genèrica del decret de 22 d’abril de 1949, i la llei 16/1985 sobre el Patrimoni Històric Espanyol. És segura la seva conservació. Tots els castells i edificis medievals haurien de tenir un mateix recorregut i/o semblant distinció.

divendres, 26 d’agost del 2011

La Parellada medieval i els Fortuny

                           
El 1495 hi vivien  55 famílies a la Parellada:  
    disset pagesos, onze teixidors, quatre notaris,
quatre mercaders, dos hostalers, dos blanquers,
 dos barbers, dos sastres, dos forners,
 un assaonador, un apotecari, un baster, un ferrer, un cavaller i un advocat.


El carrer de la Parellada és un dels primers carrers de la Vilafranca medieval.
Al segle XIV el nom de la Parellada a Vilafranca el tenia tres carrers: la Parellada de Guillem Sapera, la de Morell i la Parellada  sense més. El primer estava situat a l’actual Rambla de sant Francesc.Guillem Sapera va ser un descendent d’un dels primers llinatges que van viure a Vilafranca des de molt abans del segle XIII. L’any 1263 és el notari de l’escrivania del batlle i del veguer. Bonanat Sapera, fill seu, va ser batlle general de Catalunya. Valentí Sapera, germà seu, va ser batlle de Vilafranca, mercaders, rectors i cavallers Sapera es troben en la documentació notarial medieval.
La segona  Parellada era la de Morell, ubicada al tram final de l’actual carrer de la Palma i la Rambla de sant Francesc. Pere Morell era barber/cirurgià. Vivia al carrer de la Cort. Va ser l’hereu del mercader Valentí Golet i cobrava les rendes de totes les cases, horts i albergs d’aquest tram de carrer.
Al segle XIV el carrer de la Parellada actual estava dividit en dos trams: un era el que anava des de la plaça de la Constitució actual (abans Cap de Creus) fins a la cruïlla del carrer de la Font. S’anomenava carrer dels Coltellers. En aquest carrer els sabaters hi tenien la seva taula (operatori) parada al carrer i atenien directament als vilatans. També Bernat Balaguer que tenia d’ofici colteller, hi venia els seus ganivets (coltells). I el segon tram era el que anava des del carrer de la Font (o de sant Esperit) fins al portal de santa Maria, el portal de la muralla, situat al costat del la caixa del Penedès.
En el tram final hi solien haver-hi els hostals. A vegades aquesta part del carrer se l’anomena en els documents la Parellada “on es tenen els hostals”. L’hostal del Rei era un dels més coneguts. El carrer Alfondec era un dels travesser a la Parellada, el podem situar a l’actual Pou de la Pina. Els mercaders que venien a la vila o tan sols hi arribaven de passada, deixaven la seva mercaderia a l’Alfondec, on hi havia un lloc per guardar-les. El Bordell situat arran de muralla en aquest indret era un bon descans pels viatgers.
Paraires, carnissers, pintors, sabaters, picapedrers, mercaders, hostalers, advocats...eren oficis que  es podien veure a la Parellada medieval. L’any 1232 es coneix ja el primer forn de pa de la vila, situat al carrer de la Parellada. Del 1495 existeix un procés per saber qui cobrava les rendes d’aquest forn, ja que va ser derruït en temps de la guerra i fou acabat d’enderrocar i reconstruït de nou: “..tota la guerra i apres de la guerra ja mes lo dit forn no ha passat de coure pans cada dia a so sabien los seus veïns ni Gual, Blancafort, Bartomeu Llopis notari, Joan Escardó teixidor...Joan Rufet, Bernat Escardó i molts altres veïns...”. El 1500 Andreu Vendrell d’Avinyonet del Penedès és el llogater del nou forn de la Parellada.
La casa Fortuny deu tenir el seu origen en una d’aquelles cases medievals. Els Fortuny vivien a Vilafranca el segle XIV i XV. Jaume Fortuny fou sastre. El seu fill Guillem posseïa terres a diferents indrets del municipi de la vila. El prevere Pere Fortuny era beneficiari de la capella de sant Jaume de la Calçada, situada a prop del monestir dels franciscans. No sabem si van viure en aquest carrer però estaven presents en la vida social, econòmica i política de la vila medieval.
L’any 1978 fou enderrocada la casa de la Maria Nin de la Parellada en el lloc on hi va haver-hi l’antiga escola Delta; ara s’ha restaurat una de les cases del mateix carrer: la casa Fortuny situada al carrer de la Parellada. Quantes coses ha vist i veurà aquest carrer, quants canvis hi ha hagut en la seva història, però que poc s’ha sap de la seva “vida”.

dissabte, 20 d’agost del 2011

Els picapedrers o mestres de cases medievals i el Penedès.

Els signes lapidaris apareixen per tot Europa amb unes característiques similars: 1 Saint-Germain-à-Tienen a Bèlgica; 2) Monestir de Sant Francesc a Praga; 3) monestir d'Alcobaça a Portugal; 4) Castell de Penyiscola a Castelló.

Aquest estiu una de les coses que més faig és llegir. Vet aquí que ha coincidit que un dels llibres porta per títol: “el alma de las piedras” de Paloma Sánchez-Garnica. És una novel·la històrica on hi ha un relat que comença el segle IX amb tres personatges: l’ermità Paio, el bisbe Teodomir i el seu ajudant Martí de Bilibiu troben una tomba amb unes restes, asseguren, pertanyen a l’apòstol Santiago. Neix així, en la fi dels mons i per major glòria de Dèu, el Iocus Sancti Jacobi. Dos segles després, la jove Mabilia acompanya al picapedrer Arno en la seva búsqueda de La inventio, on es relata la veritat del “miracle” trobat, i que el seu lloc es troba amagat darrera d’unes marques tallades a la pedra. En el seu peregrinatge, Mabilia descobrirà la construcció de ciutats, monestirs, camins i ponts, així com el costat més fosc dels picapedrers i la seva estranya feina “d’arrencar-li l’ànima a les pedres” amb la fi d’evitar l’oblit.
Avui, 20 d’agost, llegint el “Periodico” una entrevista feta a un picapedrer actual que treballa a la Sagrada Família i que diu que abans que es jubili la veurà acabada, m’ha fet pensar amb la feina dura, per una part, d’aquest ofici medieval que encara avui dia està en ús, i per l’altra, que sinó fos per ells molts dels edificis que encara veiem medievals haurien desaparegut del tot.
L’explotació de les canteres de pedra per les construccions medievals era realitzada pels picapedrers o també anomenats mestres de cases, dirigits per un mestre de cantera. Estaven associats en gremis conjuntament amb els fusters. Les canteres solien ubicar-se en un lloc pròxim a l’edifici per construir (tenim el cas del castell d’Olèrdola, per exemple). Però en determinats casos, aquelles que eren molt importants per la qualitat de la pedra l’exportaven a altres zones més o menys allunyades. Tenim referències de picapedrers de l’Arboç i de Castellví de la Marca, que portaven pedra per reconstruir la muralla de Vilafranca a final del segle XIV. També de la Pedrera de Moja es portava la majoria de pedra que construí moltes de les cases/hospicis/albergs medievals de Vilafranca i altres contrades del Penedès.
Alguns picapedrers del Penedès medieval del segle XIV/XV foren: a Vilafranca hi trobem: Tomàs Marquès (participa en la reconstrucció de la muralla de Vilafranca, vivia al carrer de sant Joan); Berenguer Brunet que vivia també al carrer de sant Joan (potser tots dos van ser picapedrers de la capella de sant Joan); Miquel Bertran, que vivia al carrer dels Ferrers (va ajudar a construir el portal de la muralla anomenat de La Granada); Maties Fontanyes amb casa al carrer del Vall del Castell (potser va ajudar a construir el castell o torre); Esteve Castellví també vivint al carrer dels Ferrers; Guillem i Antoni Martí; Tomàs Gavarrosa; Bernat Carreres; Berenguer Ferrer (també vivint al carrer de sant Joan); Joan Gostemps (constructor d’algunes de les cases/hospicis de Vilafranca); Pere Rosell; Borràs Putulull d’Olivella (va construir el portal de la muralla anomenat de Canyemàs a l’actual carrer Farran de Vilafranca);  Bernat Calossa de l’Arboç, era picapedrer de Moja, (participà en la reconstrucció de la muralla de Vilafranca);  Bartomeu Perelló de la Bisbal del Penedès (es casà amb la filla d’un teixidor de Vilafranca)...
Els picapedrers medievals penedesencs feien servir a més d’altres tipus de pedres els : Permòdols, que són unes peces de pedra que surten d’una paret, a la qual estan encastades, i que damunt son pla horitzontal sostenen un cap de biga, un balcó o altre cos sortit; el reble, que són un conjunt de trossos de pedra petits que s’usen per a omplir buits entre les pedres grosses quan es construeix un marge o una paret o per formar el paviment d’un camí; els volsòs que són unes superfícies corbades d’una pedra d’arc o de volta; els cabirons, que són bigues mitjanceres o relativament petites, especialment cada una de les que van col·locades de través damunt de les jàsseres per sostenir un sostre o teulada...
El signes lapidaris – en llatí, pedra és lapis, lapidis- són aquells que apareixen sobre les pedres. S’observen ja en altres monuments més antics, especialment en els egipcis, grecs i romans, però abunden a l’Edat Mitjana, lligats principalment a l’activitat de les associacions laborals dels picapedrers, (des del segle XI fins al XV). A partir del’Edat Moderna, són molt pocs els edificis on els podem trobar. Hom els relacionava amb associacions maçòniques, entre els que hi pertanyien picapedrers filòsofs i místics relacionats amb les ciències ocultes.
Una altra teoria els consideraven com a simples firmes dels picapedrers que construïen els edificis. Actualment també es pensa que els dibuixos dels signes foren agafats dels llenguatges de l’època: de la religió, del propi ofici de la cantera, de l’astrologia...
Desconec si el picapedrer actual de la Sagrada Família, el protagonista de l’entrevista, fa ús del seu senyal d’identificació a la pedra, posteriorment algú la interpretarà a la seva manera i vés a saber com.

Imatges de la Pedrera medieval de Moja (Olèrdola)


divendres, 19 d’agost del 2011

El Mas Abadal de Santa Margarida

Aquest mas d’origen medieval situat sota mateix del “castell” de Penyafort, al terme de santa Margarida i els Monjos, és un dels més ben conservats del Penedès. La parròquia de santa Margarida va ser un dels primers nuclis habitats del Penedès. Molts són els llinatges sorgits en una o altra masia d’aquest lloc.
Tenim notícies del mas o casa Abadal a partir del segle XIV, tot i que, probablement és molt més antic. El 1347 són senyors feudals de la casa els cavallers Tallada. Joan Tallada fill i hereu de Berenguer Tallada és el posseïdor. Els Tallada al mateix temps eren els propietaris del castell de la Tallada situada a l’anomenada quadra de Fontallada, dins el terme d’Olèrdola, a prop de la capella del Sant Sepulcre, edifici romànic de planta rodona únic quasi al Principat.
Posteriorment, el 1362, el cavaller Berenguer Gatell de Castellet són els següents propietaris de l’Abadal que el van posseïr fins a finals de segle. També el llinatge Gatell eren els senyors feudals de la quadra de Gatell, situada al terme de Sant Jaume dels Domenys.
Durant el segle XV els afortunats propietaris són els Brunet, mercaders de Barcelona.
El 1495 Pere Joan Brunet, senyor de l’Abadal, es casà amb Aldonça filla del conegut cavaller de Barcelona Guillem de Santcliment.
Al segle XVI un altre cavaller Jaume d’Aguilar de Barcelona i senyor del terme de Castellet estableix la masia al mercader de Vilafranca Pere Riu.
Un molí fariner de la masia en tenim ja notícies l’any 1456. El riu Foix passa per sota mateix de la casa.
L’Abadal conserva els trets fonamentals d’una construcció de l’època medieval: “...gran ràfec de coberta construït amb bigues i llates de fusta, finestres geminades de pedra, grans finestrals amb brancals, llindes i ampits de pedra, obertures de diverses i reduïdes dimensions disposades sense compondre, cantoneres amb carreus de pedra, contraforts de pedra que recolzen la paret,...(Santa Margarida i els Monjos: el nostre patrimoni arquitectònic, quaderns de Divulgació Local, núm.9. Editat per l’Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos. Any 2003).

dimecres, 10 d’agost del 2011

La Capella de Santa Maria dels Horts





Quanta gent amunt i avall. Estem de vacances i la gent passeja pels voltants d'on viu. Des de Vilafranca es pot caminar a diferents llocs. A més, el Penedès disposa de tot un sender de camins enllaçats entre ells que ens ajuda a fer esport o conèixer parts del nostre entorn que potser fa temps que no hi hem anat.
En una d’aquestes caminades vaig fer el que la majoria: agafar el camí de Melió, veure les obres de la C-15, que s’ha fet malbé, que en queda...i vés per on? queda en peu encara la capella de Santa Maria dels Horts. Però ai! no crec que li falti gaire per desaparèixer del tot. Més difícil arribar-hi.
La capella de Santa Maria dels Horts és l’única que queda de totes aquelles capelles que es formaren en l’edat mitjana als voltants del municipi de Vilafranca: la de Santa Maria Magdalena, la de Sant Salvador de la Calçada, la de Sant Jaume de Castellmós i la de Santa Digna.
L’ermita o capella de Santa Maria dels Horts fou fundada abans del segle X per Guillem de Melió. Fou una capella sufragaria de la d’Olèrdola. D’aquest lloc se’n deia la quadra de Santa Maria dels Horts, quadra de Melió, quadra de Celom o Horta de Santa Maria. Jaume de Melió (1257) i Jordà de Melió (1273) van ser alguns dels senyors feudals existents en aquella contrada hereus del primer Guillem de Melió. Un altre Guillem de Melió l’any 1327 deix 1.000 sous perquè s’hi fessin misses. Durant el segle XIV i XV moltes són les deixes a aquesta capella.
El mas Rabassa que forma part del terme d’Olèrdola en va ser el propietari durant quasi tota l’època medieval. El 1408 Jaume Rabassa decideix ser enterrat al cementiri de l’església de Santa Maria dels Horts, fent moltes deixes a la dita capella. Els Rabassa eren els senyors feudals de tot l’entorn. Les vinyes i els camps que posseïen molts vilafranquins en l’indret pagaven rendes als Rabassa.
Coneguda era la capella en altres indrets del Penedès: l’any 1331 Guillem Jané rector de l’església de Ribes deix 12 diners a Santa Maria dels Horts. Des d’aquest lloc sortien diferents camins: el que anava a Sant Pere Molanta, al castell de Font Tallada, al Sepulcre, a Puigroig i a Magrinyà.
Aquesta capella és una de les oblidades del nostre romànic proper. Mossen Manuel Trens creia que per sota de la capa de guix i calç podria haver-hi pintures. Ningú mai ha fet cap intervenció en aquest sentit.
Les fotografies que encapçalen aquest escrit arriba a demostrar-nos en quin estat actual té aquesta capella romànica, única que ens queda en el terme de Vilafranca. És petita, no és com l’església de Santa Maria, però li cal també respecte i hom s’hauria de fer càrrec de donar-li un cop de mà i fer-la conèixer molt més i conservar-la. Ah! això si, la masia de Santa Maria dels Horts es conserva perquè hi viuen.

 Josep Bosch Planas







divendres, 29 de juliol del 2011

El Mas Granell i els Granell del segle XV.

El Mas Granell (Olèrdola)

L’any 1971 s’aprovà en un Consell de Ministres el Polígon Industrial de Vilafranca. La ubicació definitiva però, va tenir diversos contratemps. El primer lloc que va assenyalar l’Ajuntament d’aquell temps, com a zona ideal per aquesta funció agafava els municipis d’Olèrdola, Monjos i Vilafranca, a l’indret conegut per Mas Granell. Aquest enclavament proposat però, va ser desestimat pel Ministeri de la Vivenda al no considerar-lo apte, sobretot per estar situat en una zona de difícils accessos a les vies de comunicació (Tothom núm. 278, 8/6/1974).
Sort – diria jo- es va tenir de la resposta d’aquell “Ministerio”, –avui dia podríem estar en desacord en més d’una ubicació dels diferents polígons industrials que tenim en el nostre entorn i han fet desaparèixer molts paisatges, construccions i aspectes d’èpoques passades - el Mas Granell contínua existint a més de tot el seu entorn natural i tranquil·litat que l’envolta. Fou aquest mas, un d’aquells, de tants, en què el seu origen segurament era medieval. Trobem dades posteriors: l’any 1567 Jaume Tort és pagès del Mas de Granell. Però molt probablement el mas formà part del patrimoni dels Granell, família que tot i no ser originaria del Penedès, va aposentar-se en aquells poders feudals: de prestigi social, econòmic i polític.
La creu de terme amb el nom de “la Creu de Granell” va format part de l’entorn de Vilafranca a partir de mitjans segle XV. Situada a prop del portal de la muralla, anomenat portal d’en Coloma, al carrer de sant Pau actual. També fou anomenada en diferents moments, la creu de Vallmoll, de les Clotes, la Creueta, de la casa d’Andraix, Moragues i Pelegrina. Actualment la trobem desplaçada del seu lloc d’origen en direcció al mercat de la Pelegrina. Des de la creu sortíen els camins cap a la Granada, a les Cabanyes i a l’església de sant Hilari. Davant hi havia “l’era de Granell”, on es batia part del blat que necessitava la vila.
Els Granell els trobem pel Penedès a partir de l’any 1254: el primer és en Ramon Granell, comanador de la casa de sant Joan de Jerusalem a sant Valentí de les Cabanyes. Probablement són originaris d’Igualada, perquè molts Granell els trobem anotats en els documents notarials d’aquesta població. Alguns Granell vivien a la Llacuna.
L’hostaler de Vilafranca, Berenguer Granell, va ser un dels més assidus com a propietari de diferents terres, cases (hospicis i pallisses) a Vilafranca en uns anys del segle XV: vinyes situades a la muntanya de sant Jaume, a Moja,  cases al carrer Graupere, sant Esperit (l’actual de a Font), a Puigciuró... Blanca fou la seva muller, filla dels mercaders vilafranquins Peralba. El seu fill Pere, també fou hostaler. Un altre fill, Antoni, fou advocat. Es va casar amb Violant, filla dels Torrella, que foren també advocats. Un altre Berenguer Granell era “estudiant de les arts” a Barcelona l’any 1441. Antoni Granell fou prevere de l’església de santa Maria de Vilafranca.
El 1480 Pere Granell, mercader, fou lloctinent del batlle General de Catalunya i veguer de Vilafranca. El 1488 ell mateix, fou batlle de la vila. Es va casar amb Caterina Malet, filla de Joan Malet advocat, que també fou batlle General de Catalunya en diferents anys del segle XV.
Com veiem, el que encara queda a les nostres contrades es pot arribar a conèixer molt més si anem a les fonts documentals medievals

dimecres, 27 de juliol del 2011

La Pia Almoina de Vilafranca


Fragment del document de la Pia Almoina de Vilafranca del Penedès (any 1492).(AHCV)

La Pia Almoina de Vilafranca estava situada a l'actual plaça de santa Maria fent cantonada amb el carrer de sant Bernat. Per un document datat el 1492 sabem que estava regida per un majordom i un fadrí que l'ajudava. També quins eren els drets i deures que tenia en Lluís Tintorer com a majordom. El majordom i el seu ajudant menjaven i bevien del menjar de la Pia Almoina. El majordom estava obligat a fer inventari de tots els objectes, rendes i despeses que tindrà en l'administració de la Pia Almoina. Assenyala el mateix document com s'han de tractar els pobres que venen a menjar: en primer lloc ha de parar les taules (amb els seus cavallets). Després fa resar als pobres per als que donen les almoines i fan caritat a la Pia Almoina. Quan tot els pobres són a taula se'ls dona les racions establertes de pa, vi i carn (aquesta podia ser substituïda per llegums en temps de Quaresma). Abans de menjar, el majordom havia de beneir la taula.Un cop acabat l'àpat el majordom havia de fer fora els pobres. Per últim el majordom no podia donar l'almoina a qui no es personi o a qui vingui de part d'un altre pobre. 

dilluns, 25 de juliol del 2011

LA RESTAURACIÓ DELS CAMPANARS DE L'ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE VILAFRANCA I ALTRES

Buscar els diners necessaris per la rehabilitació d’algun edifici o parts d’aquest d’origen medieval com el que s’està fent amb l’església de Santa Maria de Vilafranca, em porta a escriure aquestes ratlles.
Com s’ho devien fer en l’època medieval per reconstruir aquesta i altres esglésies en aquella època i sobretot en temps de crisi, com aquella crisi que va existir i que va durar des de finals del segle XIV fins a finals del XV?.
Segons Mn.Planas (Antics convents, esglésies i capelles de Vilafranca-1948) la primitiva església romànica era del segle XII, la seva llargada venia a ser l’amplada actual...el portal anomenat de Santa Maria era la porta d’entrar i la capella de sant Josep era el lloc de l’absis. Aquest portal, però és posterior al segle XIII. Ens diu que s’engrandí en diferents èpoques, fins a esborrar gairebé per complert la primitiva església romànica.
L’any 1285, es col·loca la primera pedra de l’església de santa Maria, en recordança de la represa de l’obra de l’església segons l’estil francès. Aspecte aquest, que ens fa pensar, doncs en que abans hi havia la dita església romànica. L’actual església fou consagrada el 1484.
Al segle XIV sobretot hi ha forces advocacions a santa Maria. S’inicia la construcció dels dos primers trams de la nau i l’absis.
El 1319 s’acaba la construcció de l’altar major. Molt preveres de famílies benestants deixen llegats per ornaments al dit altar.
El 1384 la volta ja està construïda, perquè en ella es trasllada el cor de l’església. (ACP: 378/55/D).
Molts són els beneficis durant el segle XIV per ajudar a la construcció o ampliació de l’església. Però aquests, són sempre de gent amb moltes rendes, vingudes de diferents llocs del Penedès o de fora d’aquí. Es feien donacions per crear capellanies, que normalment anaven acompanyades d’un altar. Les famílies més importants de la vila solien tenir-ne i era on es feien enterrar.
Fins i tot el rei ajuda a la construcció de l’església: el 1313, el rei renuncia a cobrar el lluïsme que li correspon per la venda d’unes cases contigües a l’església i que s’han hagut de comprar per raó de l’obra, és a dir a l’ampliació de l’església (tornem a recordar que estem en temps de crisi en aquella època).
Comencen en aquest moment a sorgir els gremis i les confraries. Ambdues institucions organitzaven la vida laboral, política, social i sobretot religiosa de la gent que exercia un altre ofici. Tot això va a ajudar també a que hi entrés moltes donacions per l’església.
A mitjans del segle XV, sembla que l’ampliació de l’església era ja prou gran. En aquesta, es celebraven les reunions del consell de la Universitat de la vila alternativament amb altres indrets de la vila, com la sala capitular del monestir dels frares menors o la casa de la Pia Almoina.
El 1368 el consell de la Universitat aconsella fer una recaptació per la vila per poder acabar el retaule de santa Maria, ja que sinó es fa, el pintor que l’ha d’acabar se’n vol anar i no pot comprar ni l’or ni els colors que li falten. És la primera vegada que els jurats i prohoms de la Universitat pensen en la recol·lecta per alguna cosa religiosa. No sembla que això hagi de ser una bona idea, ja que en una propera reunió del consell, aproven agafar 100 lliures dels impostos que els hi dóna la carnisseria per acabar el dit retaule.
En el segle XIV només s’efectuaren petits canvis dedicats a envellir l’església i a preparar-la per a la consagració. La comunitat de preveres signà un contracte amb Maties Bonafès de Barcelona perquè fes les cadires del cor. Es preveia que l’obra s’acabaria el 1457. L’antiga façana principal de santa Maria fou començada el segle XV però, per falta de recursos se suspengueren les obres, després d’haver-se col·locat l’arc del portal amb els dosserets de les capelletes dels sants que flanquejaven l’entrada. Més tard abandonaren l’estil gòtic i adaptaren el Renaixement.
El 1296, amb una “assemblea” multitudinària congregada a les portes de l’església on hi havia nobles i gent que governava la vila en aquells moments, acorden construir els seients, bancs i algunes capelles a dins de santa Maria (AHC: 238/40/D). En la llista dels personatges que assisteixen tots formen part del poder “municipal” eclesiàstic o reial.
Segons un article del setmanari Tothom (núm.545, 8/9/1979), explica que el campanar va tenir tres nivells de creixença. El més baix és el del rodador, l’altre el de la torre més estreta i curta, la de les campanes de les hores, i el tercer, el de la cúpula cònica...la part primitiva arribava fins el rodador (segle XIV); la primera creixença arribà fins la teulada de la torre de les hores, finalment la cúpula (segle XVI)...la campana “Seny Major” va ser hissada per primera vegada l’any 1402.
També segons el Tothom (núm.214,  17/3/1973), al portal primitiu de Santa Maria es dibuixen unes pintures murals on hi ha unes arcuacions que poden pertànyer al segle XIII  imatge de la Verge i els reis adorant. Sembla que els reis porten una túnica fins el genoll, el que és propi del romànic, a l’esquerra es dibuixa una composició més complexa. Sota tres arcades sembla haver-hi un personatge dret en actitud de parlar i amb l’aurèola de sant, un gran personatge assegut amb els plecs del vestit simètricament a ambdós genolls i uns quants caps en actitud d’escoltar. Finalment en la tercera arcada un que sembla soldat amb un fons de ciutat medieval. A més, en la dovella central hi ha la crucifixió (segons sembla d’època posterior, al segle XIV). També Mn. Trens ens parlà d’aquestes pintures.
Com veiem, és durant els segles de l’època medieval quan l’església es va anar construint formant el que avui dia coneixem. Deixant a part les moltes restauracions que hi ha hagut a partir d’aquestes dades, ens fixarem en aquestes anys, com van poder fer tantes obres? D’on sortia l’economia necessària?
Uns exemples que ens poden demostrar el seu origen : l’any 1187 Pere de Vilafranca, castlà de la vila, deixà a l’església de Santa Maria moltes de les seves propietats. Aquest cavaller, a part de tenir totes les rendes dels forns existents a la Vila durant aquells anys (n’eren 4) i altres rendes de fora de la vila, era el representant del rei i que cobrava en béns mobles o immobles el seu servei conjuntament amb altres castlans. Va tenir set fills, uns van ser castlans o senyors del castell de Vallirana, altres a Monblanc. Més d’una de les seves filles les va obligar a fer-se monges (això volia dir també fer donacions als diferents monestirs). Altres castlans o mullers d’aquests van deixar rendes a la dita església: Geralda, muller de Ferrer de Vilafranca (1285); Bernat de Vilafranca (1294);
L’any següent, el 1188, el rei Alfons I fa donació a l’església de Santa Maria de les notaries del territori i atorgà el privilegi de tenir notari públic. (ACA. Reg.287, fol.78) Aspecte aquest molt comú en aquella època ja que no hi havia notaris coma tals i eren els preveres o rectors els encarregats de redactar i signar els documents (calia saber llatí o escriure bé). El primer notari conegut va ser Bernat Clergue (germà del castlà Pere de Vilafranca). Aquest mateix notari, en el seu testament, l’any 1204, deix diferents rendes a santa Maria, algunes fins i tot que tenia a Lleida. Jaume de Vilafranca, rector de santa Maria del Mar de Barcelona (familiar dels castlans Vilafranca) el 1311, dóna rendes per la construcció de l’altar de Corpus Cristi. El 1366 Alamanda muller de Ferrer de Vilafranca també fa donació a l’església de moltes rendes com de 5000 sous. Tots els castlans i familiars en els seus testaments volen ser enterrats a santa Maria, sobretot en la capellania del cost de Crist. Galcerà de Vilafranca a la capella de sant Tomàs (1420) vol ser enterrat.
El 1285, era rector de santa Maria, Jeroni Montoliu, fou canonge de la catedral de Girona (1288) i el 1302 de la catedral de Barcelona. Posteriorment fou rector de santa Maria, el seu germà Romeu de Montoliu  durant segle XIV). El cavaller Jaume de Montoliu (casat amb una Elisenda, filla d’un castlà de Vilafranca), fou un dels primers beneficiaris de l’altar major de santa Maria (el benefici eclesiàstic era un ens jurídic erigit per l’autoritat eclesiàstica a títol vitalici. Estava retribuït amb les rendes i els fruits que hi eren adscrits). Els Montoliu els tenim actuant al Penedès i aconseguint ampliar el seu patrimoni, des de posseir diferents castells al terme del Gaià o l’Anoia fins a ser senyors de Subirats, Mediona, Vilafranca, Calafell...
El 1299, el rector de santa Maria era Pons de Gualbes que a la vegada era ardiaca de la catedral de Barcelona. També el seu germà. Gerard de Gualbes va ser rector. El llinatge Gualbes va ser molt poderós durant els segles XIII, XIV i XV. Alguns diputat general de Catalunya (1379); mercaders a Barcelona i administradors de l’hospital del sant Esperit a Vilafranca (1385); comenador de la casa de sant Joan de Jerusalem a Vilafranca (1397);  preceptor de Vilafranca i Aiguaviva (1413); cavallers (segle XV)...
Durant el segle XIV van ser vicaris de santa Maria: Guillem Castellvell (familiar dels senyors de Castellví de la Marca); Bernat Canyelles, Berenguer Canyelles (familiars dels castlans de Vilafranca);  Bernat Vallmoll (familiar de veguers del Penedès, senyors del castell de Vallmoll); Ferrer de Lillet (familiars de veguer de Vilafranca o del batlle general de Catalunya)...
El 1292, Bernat Torrelles dóna rendes per la construcció de l’altar de santa Llúcia. Els Torrelles eren un llinatge d’advocats, notaris i rectors de diferents esglésies del Penedès o de la vegueria: Piera (1360); sant Pere d’Avinyó (1388)...El cavaller Pere Torrelles, formava part el 1407 de la casa reial a Vilafranca.
1304: Sibil·lia muller del cavaller Pere d’Olorda ordena la construcció d’una capella, la de santa Apol·lonia. Els Olorda van ser senyors de Pacs del Penedès i de la Granada l’any 1290 i van ser enterrats en aquesta capella.
El 1310, Arnau de Montbrú dóna diferents rendes a santa Maria. Va donar 20.000 lliures (molts diners per aquella època i en temps de crisi) per la construcció de dos altars, el de sant Jordi i un altre de santa Maria. Els Montbrú va ser un llinatge amb un patrimoni també molt extens tant pel Penedès com per altres contrades de Catalunya: familiars dels castans de Vilafranca; també dels senyors del castell de sant Boi del Llobregat; senyors del castell de Castellví de la Marca....
Altres llinatges de cavallers que durant el segle XIV i XV van fer donacions per la construcció: els cavallers Ribalta, senyors del castell de Lavit (1327); els Barbera (senyors de Castellvi, Subirats, Mediona...-segle XIV, XV); els Recasens (senyors d’Altafulla, batlle general de Catalunya, segle XV); els Saifores (notaris, advocats, senyors de Castellbisbal .segles XIV,XV); els Coll (veguers de Vilafranca, cavallers, senyors del castell de Torrelles de Foix, -segles XIV,XV); els Espitlles (senyors del castell de la Bleda, s. XIV,XV); els Talamanca (cavallers de Manresa, familiars dels Barberà...s. XIV,XV); els Bisbal (senyors de Cunit, s. XV)...
És un llàstima que no visquin llinatges com els que aquí hem anomenat que es van anar enriquint ampliant el seu patrimoni gràcies a cobrar exaccions als seus vassalls i aconseguint un prestigi social, econòmic i polític, i que el feien servir per reforçar aquell altre poder, el religiós, que va acompanyar-los durant tota l’època medieval.
Però les ments obertes que puguin llegir aquest escrit poden trobar-hi moltes semblances. Tenim un poder polític, econòmic i social, que ve podrien ser els protagonistes en les reconstruccions de les obres dels monuments religiosos, que abunden en el nostre país, i que estan abandonats o enrunats pel pas del temps. Haurien de pensar que ells són originaris d’aquelles poders medievals.
Josep Bosch Planas

 Església romànica de sant Vicens del Morrocurt (Fontrubí) que actualment s'està rehabilitant.

divendres, 15 de juliol del 2011

Imatge 6: La casa de la Pia Almoina del segle XV


Tant l'esglesia com els poders laics en època medieval es van preocupar de l'assistència als pobres. Les pies almoines eren institucions de caritat que van proliferar al llarg de la baixa edat mitjana. Estaven repartides per tot Catalunya. Aquestes institucions funcionaven de manera indepedent dels poders laics i tenien rendes pròpies. A Vilafranca també hi havia la Pia Almoina, situada en un lloc privilegiat de la vila. Va ser fundada pel frare franciscà Marc d'Avinyó l'any 1401. Encara existeix una placa que ho conmemora en el mateix edifici, que no es pot llegir i ningú ha intentat restaurar. En el seu lloc hi ha actualment una bodega de vins i caves. Abans que desapareixi del tot, potser caldria fer-ne un bon ús divulgatiu. 

diumenge, 8 de maig del 2011

Fragment de la Torregrossa de Vilafranca del Penedès.

Part d'un fragment que es va recuperar d'una torra històrica en l'època medieval del Penedès i més concretament a Vilafranca del Penedès. El públic la pot veure "in situ" però cal dir que continua essent una part o parts d'una gran torra que tenia una importància cabdal en les lluites d'aquell temps. Vilafranca tenia un carrer anomenat de la Torregrossa. Surt en els documents notarials des de finals del segle XIV. Això fa suposar que es va construir conjuntament amb l'ampliació de la muralla feta en aquest mateix temps. En temps de la guerra civil dels anys 1462/72 va ser custodiada per soldats francesos, aquells que van a ajudar al rei Joan II amb la seva conquesta del Principat,concretament l'any 1464 quan les tropes castellanes van fer molt de mal a la vila i s'hi van quedar degut a la traïció de Joan de Beaumount que es va passar a les tropes de Joan II. Aquesta torre devia ser gran, ja que en els documents hi consten que hi feien estada fins a 12 soldats.
Un fragment està a la vista en l'aparcament de la rambla de sant Francesc de Vilafranca. Altres fragments deuen estar encara sota la carretera general o molt a prop.

EL MOLI DEL COLL (SANT MIQUEL D'OLERDOLA)



El molí del Coll està situat entre els termes de sant Miquel d’Olèrdola i Vilafranca del Penedès.
De molins medievals n’hi havia al Penedès. Podem saber el cabal que duia la riera de santa Digna, l’aigua que era aprofitada pel molí del Coll, visualitzant les restes dels molins que encara es poden veure, com el del Coll, i la distància que hi ha respecte al llit de la riera actual, que està totalment seca.
Jaume Coll va ser en alguns anys del segle XIV, el moliner que feia moldre el blat per la gent de Vilafranca o voltants, d’ell ve el seu nom. Posteriorment, a principis del segle XV, el moliner va ser Antoni Cirera, més endavant Jaume Rosselló n’era el moliner.
La bassa, el rec, la resclosa eren parts dels molins. Els arrendaments dels molins a vegades eren senyors nobles o el monestir de Santes Creus que els arrendaven a moliners.
Pere Palau va ser el moliner del molí dels Monjos a l’any 1391.
El 1393, Saurina, muller del castlà de Vilafranca, Bernat, ven al noble Joan Espitlles, senyor de sant Martí Sarroca, el molí que tenien en aquell terme, aquest seria el molí de la Bleda. Joan va ser el senyor del molí i que posseïa la facultat d’arrendar-lo a qui volgués.
L’hospital de sant Joan de Vilafranca l’any 1338, tenia el seu propi molí al terme de Puigdecet (als Monjos) aprofitant l’aigua de la riera de la Bleda. El molí de Morató, recollint també aigua de la riera de Llitrà o de la Bleda, els anys dels segle XIV també n’era un dels més profitosos per la gent de Vilafranca i voltants.
Altres molins eren: el de cal Morgades al segle XV. (riera de la Bleda)
Molí del pestell (Vilafranca, riera de Llitrà)
Moli de Ramon Martí (riera de la Bleda o Llitrà)
Molí de la Bleda : Estava situat a prop del mas de la Riba actual, als Monjos. El segle XVIII està en estat ruïnós i abandonat. El que havia estat la bassa era sembrat de ceps. Els Pons i els Gual eren els que l’arrendaven en els anys del XIV i XV.
Molí de les Clotes: situat al terme de Pacs del Penedès. El nom li ve de Bartolomé Clotes, l’arrendador i propietari del mas de les Clotes al segle XIV.
Molí dels Monjos: forma part del senyoriu de Santes Creus en el segle XIV i XV. El moliner Antoni Casanoves l’any 1422 hi viu i hi treballa. En l’arrendament que se li va fer, com altres coses, es diu que pot fer servir el trull d’olives que està a prop del rec i la bassa del dit molí. Posteriorment són familiars del dit Antoni Casanoves els moliners que viuen i treballen en aquest molí.
Podríem parlar molt més de molins medievals. Però sigui aquest, un petit recull d’alguns. Cal conservar les restes per poder arribar a fer un estudi de cada un d’ellls i saber més de la vida d’aquella època medieval tant nostra.



dissabte, 30 d’abril del 2011

FAMÍLIES MEDIEVALS PENEDESENQUES

                        Església de sant Pere de Subirats
1-   ABEYA / ABEYAR / ABEYÀ / ABELLAR /ABELLÓ

S’han trobat dades d’aquesta família a partir de l’any 1323. Originaris de la parròquia de sant Pere de Subirats i també de la de Santa Margarida (als Monjos). Dos masos podrien ser de propietat seva durant el segle XIV o abans: el mas de Savall (Abelló Savall (Subirats) i el mas Brugalet ( Santa Margarida).
Els oficis d’aquesta família van ser pagesos, notaris i ballesters.
Bertran d’Avellà fou procurador reial i governador de Barcelona l’any 1346.
Raimon Abeyar, ballester, viu el 1357 al carrer del Pont Nou (actual carrer de sant Bernat ) de Vilafranca del Penedès.  Ell mateix també disposa d’un alberg al carrer dels Pintors (actual carrer de la Palma) també de Vilafranca.
Bartomeua, filla de Raimon, demana l’any 1396 ser enterrat a l’església de santa Maria del Mar de Barcelona, ciutat on vivia. La germana, Eulàlia es casà amb Bertran Roig, també d’ofici ballester de Vilafranca.
El prevere Arnau Abeya fou administrador de l’hospital del sant Esperit de Vilafranca (hospital medieval que estava situat a l’actual carrer de la Font), durant els primers anys del segle XIV.
L’any 1448, el prevere de l’església de santa Maria del Mar de Barcelona, Gabriel Avella, signa com testimoni en un afer al castell de sant Martí Sarroca.

1323: Raimon Abeyar =
          Subirats              Fill: Raimon Abellar = Saurina
                                             Subirats

1326: Gerald Abeyà = Maria
          santa Margarida
          + 1338

1386: Bernat Abellar = Francesca Forner
          Vilafranca
           + 1386

1396: Raimon Abeyar = Margarita
          Vilafranca
           +1408                Filles: Bartolomeua = Bernat Olesa
                                                                           Barcelona
                                                Eulàlia = Bertran Roig
                                                                 Vilafranca

divendres, 22 d’abril del 2011

CONCURS SOBRE EL PATRIMONI MEDIEVAL AL PENEDÈS I AL GARRAF


Imatge 4:

En aquesta imatge hi tenim restes d'un molí medieval. El seu estat és lamentable com altres aspectes d'aquesta  època que encara es poden trobar per les nostres contrades.
Els molins medievals al Penedès eren situats prop dels rius importants de la comarca. El Foix era el més principal.
Els arrendaments dels molins eren fets per nobles feudals als moliners. El monestir de Santes Creus com a formant part d’aquell domini feudal n’era també propietari de més d’un. Tenim per exemple el cas del Moli del Foix situat als Monjos, on s’ha pogut recuperar i forma part d’un espai pedagògic interessant per tot aquell que el vulgui visitar. Tot i els meus dubtes en quant a la seva explicació històrica que fan i que no entraré a discutir.
El molí en qüestió que ens ha d’interessar (a la imatge) hi ha constància abans del segle XIII. Va funcionar pel que sembla fins el segle XVIII. Continuarem parlant dels molins i els seus moliners i la seva utilitat a la resposta propera.




Aquestes restes corresponen a la masia de Bellstar. Està situada en la parròquia de santa Margarita als Monjos. Moltes de les masies d'origen medieval que pertanyien en aquest terme estan abandonades i a punt de desaparèixer del tot.
El noble i cavaller Raimon de Miravalls, era el senyor de la dita casa l’any 1362. Alamanda era la seva muller. Aquest noble formava part del moviment dirigent de l’Arboç del Penedès i del de Vilafranca del Penedès en aquella època. Castellet i Sant Sadurní de Clariana són altres indrets on hi cobrava rendes o obtenia domini com a senyor feudal.
Beatriu de Bellstar l’any 1388 va ser monja de les clarisses a Vilafranca.
Clara, filla d’Umbert de Bellstar, fou muller d’Asbert de Fontrúbia i es casà després amb el castlà Pere de Vilafranca aquest mateix any.
Marc de Miravalls va ser el seu successor. Continuava regint la casa l’any 1404. Margarita va ser la seva muller. Marc va representar als homes de palau en les Corts de Montsó l’any 1414.
Els Clariana, els Castellbisbal, els Vilafranca, els Montbrú, els Fontrúbia... es van relacionar familiarment amb aquest llinatge dels Miravalls.
Cal recuperar la història física de totes aquestes masies i la vida dels habitants d’aquella època medieval.