divendres, 26 d’agost del 2011

La Parellada medieval i els Fortuny

                           
El 1495 hi vivien  55 famílies a la Parellada:  
    disset pagesos, onze teixidors, quatre notaris,
quatre mercaders, dos hostalers, dos blanquers,
 dos barbers, dos sastres, dos forners,
 un assaonador, un apotecari, un baster, un ferrer, un cavaller i un advocat.


El carrer de la Parellada és un dels primers carrers de la Vilafranca medieval.
Al segle XIV el nom de la Parellada a Vilafranca el tenia tres carrers: la Parellada de Guillem Sapera, la de Morell i la Parellada  sense més. El primer estava situat a l’actual Rambla de sant Francesc.Guillem Sapera va ser un descendent d’un dels primers llinatges que van viure a Vilafranca des de molt abans del segle XIII. L’any 1263 és el notari de l’escrivania del batlle i del veguer. Bonanat Sapera, fill seu, va ser batlle general de Catalunya. Valentí Sapera, germà seu, va ser batlle de Vilafranca, mercaders, rectors i cavallers Sapera es troben en la documentació notarial medieval.
La segona  Parellada era la de Morell, ubicada al tram final de l’actual carrer de la Palma i la Rambla de sant Francesc. Pere Morell era barber/cirurgià. Vivia al carrer de la Cort. Va ser l’hereu del mercader Valentí Golet i cobrava les rendes de totes les cases, horts i albergs d’aquest tram de carrer.
Al segle XIV el carrer de la Parellada actual estava dividit en dos trams: un era el que anava des de la plaça de la Constitució actual (abans Cap de Creus) fins a la cruïlla del carrer de la Font. S’anomenava carrer dels Coltellers. En aquest carrer els sabaters hi tenien la seva taula (operatori) parada al carrer i atenien directament als vilatans. També Bernat Balaguer que tenia d’ofici colteller, hi venia els seus ganivets (coltells). I el segon tram era el que anava des del carrer de la Font (o de sant Esperit) fins al portal de santa Maria, el portal de la muralla, situat al costat del la caixa del Penedès.
En el tram final hi solien haver-hi els hostals. A vegades aquesta part del carrer se l’anomena en els documents la Parellada “on es tenen els hostals”. L’hostal del Rei era un dels més coneguts. El carrer Alfondec era un dels travesser a la Parellada, el podem situar a l’actual Pou de la Pina. Els mercaders que venien a la vila o tan sols hi arribaven de passada, deixaven la seva mercaderia a l’Alfondec, on hi havia un lloc per guardar-les. El Bordell situat arran de muralla en aquest indret era un bon descans pels viatgers.
Paraires, carnissers, pintors, sabaters, picapedrers, mercaders, hostalers, advocats...eren oficis que  es podien veure a la Parellada medieval. L’any 1232 es coneix ja el primer forn de pa de la vila, situat al carrer de la Parellada. Del 1495 existeix un procés per saber qui cobrava les rendes d’aquest forn, ja que va ser derruït en temps de la guerra i fou acabat d’enderrocar i reconstruït de nou: “..tota la guerra i apres de la guerra ja mes lo dit forn no ha passat de coure pans cada dia a so sabien los seus veïns ni Gual, Blancafort, Bartomeu Llopis notari, Joan Escardó teixidor...Joan Rufet, Bernat Escardó i molts altres veïns...”. El 1500 Andreu Vendrell d’Avinyonet del Penedès és el llogater del nou forn de la Parellada.
La casa Fortuny deu tenir el seu origen en una d’aquelles cases medievals. Els Fortuny vivien a Vilafranca el segle XIV i XV. Jaume Fortuny fou sastre. El seu fill Guillem posseïa terres a diferents indrets del municipi de la vila. El prevere Pere Fortuny era beneficiari de la capella de sant Jaume de la Calçada, situada a prop del monestir dels franciscans. No sabem si van viure en aquest carrer però estaven presents en la vida social, econòmica i política de la vila medieval.
L’any 1978 fou enderrocada la casa de la Maria Nin de la Parellada en el lloc on hi va haver-hi l’antiga escola Delta; ara s’ha restaurat una de les cases del mateix carrer: la casa Fortuny situada al carrer de la Parellada. Quantes coses ha vist i veurà aquest carrer, quants canvis hi ha hagut en la seva història, però que poc s’ha sap de la seva “vida”.

dissabte, 20 d’agost del 2011

Els picapedrers o mestres de cases medievals i el Penedès.

Els signes lapidaris apareixen per tot Europa amb unes característiques similars: 1 Saint-Germain-à-Tienen a Bèlgica; 2) Monestir de Sant Francesc a Praga; 3) monestir d'Alcobaça a Portugal; 4) Castell de Penyiscola a Castelló.

Aquest estiu una de les coses que més faig és llegir. Vet aquí que ha coincidit que un dels llibres porta per títol: “el alma de las piedras” de Paloma Sánchez-Garnica. És una novel·la històrica on hi ha un relat que comença el segle IX amb tres personatges: l’ermità Paio, el bisbe Teodomir i el seu ajudant Martí de Bilibiu troben una tomba amb unes restes, asseguren, pertanyen a l’apòstol Santiago. Neix així, en la fi dels mons i per major glòria de Dèu, el Iocus Sancti Jacobi. Dos segles després, la jove Mabilia acompanya al picapedrer Arno en la seva búsqueda de La inventio, on es relata la veritat del “miracle” trobat, i que el seu lloc es troba amagat darrera d’unes marques tallades a la pedra. En el seu peregrinatge, Mabilia descobrirà la construcció de ciutats, monestirs, camins i ponts, així com el costat més fosc dels picapedrers i la seva estranya feina “d’arrencar-li l’ànima a les pedres” amb la fi d’evitar l’oblit.
Avui, 20 d’agost, llegint el “Periodico” una entrevista feta a un picapedrer actual que treballa a la Sagrada Família i que diu que abans que es jubili la veurà acabada, m’ha fet pensar amb la feina dura, per una part, d’aquest ofici medieval que encara avui dia està en ús, i per l’altra, que sinó fos per ells molts dels edificis que encara veiem medievals haurien desaparegut del tot.
L’explotació de les canteres de pedra per les construccions medievals era realitzada pels picapedrers o també anomenats mestres de cases, dirigits per un mestre de cantera. Estaven associats en gremis conjuntament amb els fusters. Les canteres solien ubicar-se en un lloc pròxim a l’edifici per construir (tenim el cas del castell d’Olèrdola, per exemple). Però en determinats casos, aquelles que eren molt importants per la qualitat de la pedra l’exportaven a altres zones més o menys allunyades. Tenim referències de picapedrers de l’Arboç i de Castellví de la Marca, que portaven pedra per reconstruir la muralla de Vilafranca a final del segle XIV. També de la Pedrera de Moja es portava la majoria de pedra que construí moltes de les cases/hospicis/albergs medievals de Vilafranca i altres contrades del Penedès.
Alguns picapedrers del Penedès medieval del segle XIV/XV foren: a Vilafranca hi trobem: Tomàs Marquès (participa en la reconstrucció de la muralla de Vilafranca, vivia al carrer de sant Joan); Berenguer Brunet que vivia també al carrer de sant Joan (potser tots dos van ser picapedrers de la capella de sant Joan); Miquel Bertran, que vivia al carrer dels Ferrers (va ajudar a construir el portal de la muralla anomenat de La Granada); Maties Fontanyes amb casa al carrer del Vall del Castell (potser va ajudar a construir el castell o torre); Esteve Castellví també vivint al carrer dels Ferrers; Guillem i Antoni Martí; Tomàs Gavarrosa; Bernat Carreres; Berenguer Ferrer (també vivint al carrer de sant Joan); Joan Gostemps (constructor d’algunes de les cases/hospicis de Vilafranca); Pere Rosell; Borràs Putulull d’Olivella (va construir el portal de la muralla anomenat de Canyemàs a l’actual carrer Farran de Vilafranca);  Bernat Calossa de l’Arboç, era picapedrer de Moja, (participà en la reconstrucció de la muralla de Vilafranca);  Bartomeu Perelló de la Bisbal del Penedès (es casà amb la filla d’un teixidor de Vilafranca)...
Els picapedrers medievals penedesencs feien servir a més d’altres tipus de pedres els : Permòdols, que són unes peces de pedra que surten d’una paret, a la qual estan encastades, i que damunt son pla horitzontal sostenen un cap de biga, un balcó o altre cos sortit; el reble, que són un conjunt de trossos de pedra petits que s’usen per a omplir buits entre les pedres grosses quan es construeix un marge o una paret o per formar el paviment d’un camí; els volsòs que són unes superfícies corbades d’una pedra d’arc o de volta; els cabirons, que són bigues mitjanceres o relativament petites, especialment cada una de les que van col·locades de través damunt de les jàsseres per sostenir un sostre o teulada...
El signes lapidaris – en llatí, pedra és lapis, lapidis- són aquells que apareixen sobre les pedres. S’observen ja en altres monuments més antics, especialment en els egipcis, grecs i romans, però abunden a l’Edat Mitjana, lligats principalment a l’activitat de les associacions laborals dels picapedrers, (des del segle XI fins al XV). A partir del’Edat Moderna, són molt pocs els edificis on els podem trobar. Hom els relacionava amb associacions maçòniques, entre els que hi pertanyien picapedrers filòsofs i místics relacionats amb les ciències ocultes.
Una altra teoria els consideraven com a simples firmes dels picapedrers que construïen els edificis. Actualment també es pensa que els dibuixos dels signes foren agafats dels llenguatges de l’època: de la religió, del propi ofici de la cantera, de l’astrologia...
Desconec si el picapedrer actual de la Sagrada Família, el protagonista de l’entrevista, fa ús del seu senyal d’identificació a la pedra, posteriorment algú la interpretarà a la seva manera i vés a saber com.

Imatges de la Pedrera medieval de Moja (Olèrdola)


divendres, 19 d’agost del 2011

El Mas Abadal de Santa Margarida

Aquest mas d’origen medieval situat sota mateix del “castell” de Penyafort, al terme de santa Margarida i els Monjos, és un dels més ben conservats del Penedès. La parròquia de santa Margarida va ser un dels primers nuclis habitats del Penedès. Molts són els llinatges sorgits en una o altra masia d’aquest lloc.
Tenim notícies del mas o casa Abadal a partir del segle XIV, tot i que, probablement és molt més antic. El 1347 són senyors feudals de la casa els cavallers Tallada. Joan Tallada fill i hereu de Berenguer Tallada és el posseïdor. Els Tallada al mateix temps eren els propietaris del castell de la Tallada situada a l’anomenada quadra de Fontallada, dins el terme d’Olèrdola, a prop de la capella del Sant Sepulcre, edifici romànic de planta rodona únic quasi al Principat.
Posteriorment, el 1362, el cavaller Berenguer Gatell de Castellet són els següents propietaris de l’Abadal que el van posseïr fins a finals de segle. També el llinatge Gatell eren els senyors feudals de la quadra de Gatell, situada al terme de Sant Jaume dels Domenys.
Durant el segle XV els afortunats propietaris són els Brunet, mercaders de Barcelona.
El 1495 Pere Joan Brunet, senyor de l’Abadal, es casà amb Aldonça filla del conegut cavaller de Barcelona Guillem de Santcliment.
Al segle XVI un altre cavaller Jaume d’Aguilar de Barcelona i senyor del terme de Castellet estableix la masia al mercader de Vilafranca Pere Riu.
Un molí fariner de la masia en tenim ja notícies l’any 1456. El riu Foix passa per sota mateix de la casa.
L’Abadal conserva els trets fonamentals d’una construcció de l’època medieval: “...gran ràfec de coberta construït amb bigues i llates de fusta, finestres geminades de pedra, grans finestrals amb brancals, llindes i ampits de pedra, obertures de diverses i reduïdes dimensions disposades sense compondre, cantoneres amb carreus de pedra, contraforts de pedra que recolzen la paret,...(Santa Margarida i els Monjos: el nostre patrimoni arquitectònic, quaderns de Divulgació Local, núm.9. Editat per l’Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos. Any 2003).

dimecres, 10 d’agost del 2011

La Capella de Santa Maria dels Horts





Quanta gent amunt i avall. Estem de vacances i la gent passeja pels voltants d'on viu. Des de Vilafranca es pot caminar a diferents llocs. A més, el Penedès disposa de tot un sender de camins enllaçats entre ells que ens ajuda a fer esport o conèixer parts del nostre entorn que potser fa temps que no hi hem anat.
En una d’aquestes caminades vaig fer el que la majoria: agafar el camí de Melió, veure les obres de la C-15, que s’ha fet malbé, que en queda...i vés per on? queda en peu encara la capella de Santa Maria dels Horts. Però ai! no crec que li falti gaire per desaparèixer del tot. Més difícil arribar-hi.
La capella de Santa Maria dels Horts és l’única que queda de totes aquelles capelles que es formaren en l’edat mitjana als voltants del municipi de Vilafranca: la de Santa Maria Magdalena, la de Sant Salvador de la Calçada, la de Sant Jaume de Castellmós i la de Santa Digna.
L’ermita o capella de Santa Maria dels Horts fou fundada abans del segle X per Guillem de Melió. Fou una capella sufragaria de la d’Olèrdola. D’aquest lloc se’n deia la quadra de Santa Maria dels Horts, quadra de Melió, quadra de Celom o Horta de Santa Maria. Jaume de Melió (1257) i Jordà de Melió (1273) van ser alguns dels senyors feudals existents en aquella contrada hereus del primer Guillem de Melió. Un altre Guillem de Melió l’any 1327 deix 1.000 sous perquè s’hi fessin misses. Durant el segle XIV i XV moltes són les deixes a aquesta capella.
El mas Rabassa que forma part del terme d’Olèrdola en va ser el propietari durant quasi tota l’època medieval. El 1408 Jaume Rabassa decideix ser enterrat al cementiri de l’església de Santa Maria dels Horts, fent moltes deixes a la dita capella. Els Rabassa eren els senyors feudals de tot l’entorn. Les vinyes i els camps que posseïen molts vilafranquins en l’indret pagaven rendes als Rabassa.
Coneguda era la capella en altres indrets del Penedès: l’any 1331 Guillem Jané rector de l’església de Ribes deix 12 diners a Santa Maria dels Horts. Des d’aquest lloc sortien diferents camins: el que anava a Sant Pere Molanta, al castell de Font Tallada, al Sepulcre, a Puigroig i a Magrinyà.
Aquesta capella és una de les oblidades del nostre romànic proper. Mossen Manuel Trens creia que per sota de la capa de guix i calç podria haver-hi pintures. Ningú mai ha fet cap intervenció en aquest sentit.
Les fotografies que encapçalen aquest escrit arriba a demostrar-nos en quin estat actual té aquesta capella romànica, única que ens queda en el terme de Vilafranca. És petita, no és com l’església de Santa Maria, però li cal també respecte i hom s’hauria de fer càrrec de donar-li un cop de mà i fer-la conèixer molt més i conservar-la. Ah! això si, la masia de Santa Maria dels Horts es conserva perquè hi viuen.

 Josep Bosch Planas