dissabte, 22 de juny del 2013

La Casa Murada (Banyeres del Penedès)


 
A l’extrem de ponent del terme de Banyeres, a la vora esquerra del torrent del Papiolet, tocant als termes de la Bisbal i de Llorenç del Penedès i prop l’autopista s’alça la casa Murada. Una masia d’origen medieval, que integra diverses dependències, és presidit per una torre construïda amb encofrat de tàpia, que podria datar, del segle XIII. És de planta quadrangular i forma troncopiramidal. A la base, conserva una volta apuntada amb dues petites trampes per les quals s’accedia, des del pis superior, al “sòl de la torre”.
 Torre de Santa Cristina (Bisbal del Penedés)
 
Aquesta torre, molt ben conservada. Guarda similituds amb la calafellenca torre de Viola i amb l’anomenada casa forta de Santa Cristina, situada dins el terme de la Bisbal del Penedès. Al costat de la torre hi ha la casa pairal també d’origen medieval i construïda, així mateix de tàpia. Consta de dues plantes i golfes, sota coberta a dues vessants. Al pis hi ha obertures gòtico-renaixentistes, i a les golfes finestretes com les de la torre. A la dreta té adossat un gran celler, d’època molt posterior, que amaga la part baixa de la torre. El conjunt, que és precedit d’un pati, és tancat per un mur o baluard que té adossada una capella de construcció recent que avui resta sense culte.
L’edificació original ha estat molt modificada i reformada en èpoques posteriors.

Entre la casa Murada i la caseria de l’Albornar es van localitzar l’any 1948 les restes d’un assentament iberomà, consistents en abundants fragments de ceràmica ibèrica pintada, ceràmica d’importació campaniana, ceràmica comuna romana i una pedra de molí giratori fragmentada. També a Banyeres del Penedès, al Mas Canyis, s’ha trobat una Necròpolis romana datada del segle VI-V a.C.

“Murada” vol dir muralla amb nom antic. Existeix la cala “Murada” a Mallorca; l’Illa “Murada” a Eivissa; la Caseria “la Murada” situat dins el municipi d’Orihuela, que centra la gran partida del camp de “la Murada” (Murcia). Hom parla de que aquest topònim té orígens morisc que vol dir cementiri amb àrab.  L’Alcover Moll ens amplia el significat dient que vol dir “els afores de la població” i que ve del llatí “murata”, femení de “muratus” que significa “guarnit de murs”. Jo m’inclino a que pot ben ser un nom d’origen àrab.
Al segle XV, concretament l’any 1499, sabem que hi vivia en aquesta casa en Guillem Huguet amb la seva muller Joana. Va ser recol·lector de les rendes al Penedès com a procurador del arquebisbat de Tarragona. Ell, com el seu pare, Bernat  i el seu avi també anomenat Guillem van ser secretaris, notaris o comissaris reials.  L’avi d’aquest Guillem, en Bernat, va ser tresorer del rei l’any el 1384. Una germana de Guillem, Constança Huguet es casà amb el cavaller i noble Marc de Puigmoltó.
El fill de Guillem, Bernat Huguet es va casar amb Eufrasina, filla d’un paraire de Vilafranca aquell any de 1499.
Més cap a nosaltres, l’any 1776 el noble Francesc Foxà de Copons (de la casa Manresana) compra la casa Murada, que en aquells moments pertanyia a Maria viuda del pagès Jaume Palau de Banyeres.
En aquell mateix any en Gregori Soler, mestre de cases del Vendrell, cobra 45 lliures per haver fet obres a la casa Murada. Consistien en arreglar les parets del baluard, construir una menjadora en l’establia, obrir dos portals, fer un sostre, posar set bigues noves, compondre el cup i arreglar les teulades de la casa. Com veiem, les obres anaven aguantant la casa. El que és curiós és que no van fer obres a la torre.
Molt probablement els senyors que ha anat tenint el poble de Banyeres i els seus voltants durant l’època medieval n’eren també els propietaris i potser hi vivien en aquesta casa forta: els Tous, els Mir Llop, els Palau (el segle XIV), els Gerard...
Actualment és un lloc adequat per enregistrar música. Jesús Rovira, baixista dels Lax’n’Busto lloga o deixa el seu estudi de gravació instal·lat en la casa “Murada” per qui ho desitgi. Es poden veure per internet diferents vídeos gravats en aquest estudi de diferents cantants i grups tan catalans, com espanyols o estrangers. Em pregunto: calia fer-ho tot tan modern? Com a mínim la torre continua allà preguntant-s´ho. Esperem que no la deixin perdre.
Adreça per qui vulgui “tafanejar” sobre l’estudi de gravació:


 Val la pena veure aquest video, per la cançó i el lloc on es va gravar:


 

dissabte, 15 de juny del 2013

Els cavallers Fontrúbia, senyors del Mas Fumet i de la Rovira Roja (Sant Martí Sarroca)


 


Fontrúbia és el nom actual de l’escola de Guardiola de Fontrubí. Fontrúbia era el nom medieval en què es coneixia aquesta contrada. L’origen ve sobretot del segle XIV.
L’any 1358 ja trobem un Bernat de Fontrúbia, vivint a Vilafranca, que treballava de sabater. Molt probablement havia estat jueu i al batejar-se i convertir-se en cristià agafà el cognom del seu padrí: el cavaller i noble Bernat de Fontrúbia coetani seu.
El 1378 existeix un procés d’adulteri on Blanca, muller del mercader vilafranquí Valentí Golet filla del cavaller Bernat de Fontrúbia, queda prenyada d’un altre home que treballava amb el seu pare. La dona en qüestió és declarada culpable d’adulteri, amn la intervenció de diferents testimonis que l’acusen de tenir una vida massa “alegre”.
El 1388 un Marc de Fontrúbia viu al poble actualment abandonat de Selma (prop de Pontons). Més endavant, el 1399 un Marc de Fontrúbia és carnisser i viu a Vilafranca. Podria ser el mateix o potser fou un altre jueu convers que l’apadrinà aquest altre Marc que vivia a Selma. També més enllà, el 1411, un altre Marc de Fontrúbia és mulater i també viu a Vilafranca. No sembla ser família dels anteriors, però sembla que van ser molt coetanis tots plegats. Tres conversos o dos? Qui ho sap.
És en aquest any quan comencem a trobar en la documentació notarial l’Asbert de Fontrúbia, que ja és difunt, però fou noble i cavaller vivint al terme de Sant Martí Sarroca. Es casà amb Clara, filla d’un altre noble: Umbert de Bellstar de la parròquia de Santa Margarida al Penedès. Al morir el seu marit Asbert, es casà en segones núpcies amb Pere de Vilafranca, fill del senyor de la baronia de RiudeFoix, també situada al terme de Sant Martí Sarroca i familiar dels castlans del castell de Vilafranca.
El germà d’Asbert, en Bernat de Fontrúbia és que heretà els seus béns, en aquests hi constava el Mas Fumet (compartint les rendes i la senyoria amb els cavallers Lloret, antics propietaris del Mas) i el Mas de la Rovira Roja situats al terme de Sant Martí Sarroca i un feu de l’actual Fontrubí.
El fill d’aquest Bernat, un altre Bernat de Fontrúbia, el 1397 es casà amb Elvira, filla del també cavaller i noble Guillem de Savall (del mas Savall de Subirats, al Penedès). Deuria ser molt jove quant es casà, perquè ell mateix l’any 1431 es tornà a casar amb segones núpcies amb Caterina.
Durant el segle XV aquest Bernat de Fontrúbia amplia el seu patrimoni o el seu poder feudal comprant el 1404 un feu que posseïa el llinatge Pellisser de Vilafranca, que en aquells moments molts d’ells formaven part de la Universitat de la Vila. El dit feu es deia Vallvert i estava situat al terme de Sant Martí Sarroca.
A la mort de Bernat, el succeí el seu fill Bernat Roger de Fontrúbia, també senyor de la Rovira Roja. Es casà amb isabel, filla d’un noble de la ciutat de Balaguer.
El Mas Fumet ja no formà part durant el segle XV del patrimoni dels Fontrúbia, ja que aquest mas passà a mans del llinatge, també cavaller Montagut.
Els nobles/senyors feudals que existien en aquests espais del Penedès, durant el segle XIV i XV, es disputaven molt sovint el territori en què ells cobraven les seves rendes als pagesos i era el “pa de cada dia” participà en processos contra el senyor de la Bleda: Eimeric d’Espitlles, el senyor de la Rovira Roja: Bernat Roger de Fontrúbia, el senyor de Castellví de la Marca: en Joan de Barberà, Avinyonet del Penedès: en Joan Avinyó...
Al final de la guerra civil que hi hagué durant els anys 1462/72, entre el rei Joan II i la Generalitat, al Penedès es van substituir molts d’aquests senyors feudals, que fins en aquell moment s’aprofitaven del nostre territori pel seu propi benefici, per uns altres més afins al rei Joan II, que fou qui guanyà l’envestida: tots els béns dels Fontrúbia passaren a mans dels Terra (nobles i escrivans del rei) i després als Llorens (cavallers de Barcelona). La Rovira Roja passà a Lluc d’Avinyó, molt lleial al rei Joan II. En Roger Bernat de Fontrúbia és declarat rebel a la causa reial. Posteriorment la casa passà a mans dels Vilafranca, familiars dels Avinyó.
En el segle XVI tant el Mas Fumet com el Mas de la Rovira Roja n’eren els senyors els cavallers Montbui, també senyors feudals d’altres espais del Penedès medieval.

 El Mas Fumet
 

 


dimarts, 11 de juny del 2013


QUALSEVOL  ACTIVITAT HISTÒRICA RELACIONADA AMB ASPECTES MEDIEVALS SIGUI FIRES MEDIEVALS, CONFERÈNCIES, SOPARS, MÚSICS, BUSCAR L’ORIGEN MEDIEVAL DE POBLES, VILES, CIUTATS, FAMÍLIES, PERSONES….EN RESUM, QUALSEVOL FET QUE NECESSITEU OBTENIR DADES O INVESTIGACIONS MEDIEVALS NO DUBTEU EN ENVIAR-ME UN EMAIL. ESTIC A LA VOSTRA DISPOSICIÓ PER UN PREU MOLT ASSEQUIBLE.


 
 

 

dijous, 6 de juny del 2013

Quadra de Cantallops/Cantacorbs



Cantallops és un poble de l'Alt Penedès repartit entre els municipis d'Avinyonet del Penedès i Subirats a 290 m d'alçada.
La primera referència documental al lloc anomenat "Campo de Lupis" molt presumiblement Cantallops, es remunta a l'any 991. Tot i així, es possible l’ús d'aquest topònim en dates anteriors sota la forma villa de Lobos. En concret, un document (datat el 15 de gener de l'any 976) que delimita una propietat i diu "(...) in termine de Olerdula i delimitada de orientis in ipsos gorgos, de miridie in villa de Lobos (probablement Cantallops), de occiduo in termine de S. Stefani, de circi in termine de Subiratus".
Un un document de l’any 1035, ens situa en el terme d’Avinyonet un riu anomenat Cantallops:  Fols, levita del difunt Geribert, amb els seus germans Mir i Seniol fan donació al monestir de Sant Sebastià dels Gorgs d’un alou situat al comtat de Barcelona, al Penedès, a Vidrà i als Gorgs, i d’un altre situat a la parroquia de Sant Boi, sobre el riu Llobregat, que tenen per la marmessoria de la difunta Ermengarda, filla del difunt comte Borgell, obligats per la voluntat testamentària d’Ermengarda i per decició judicial. Un dels límits de l’alou dels Gorgs diu: “…domibus vel curtis qui infra sunt, de partis aquilonis in rio qui discurrit de Canta Lupis…”
D’altra banda, en un establiment datat el 26 de juliol de 1176, apareix com el nom d'un mas. En aquest document consta que "in termine Olerdole, sive in parrochia s. Petri de Avinione" hi ha "ipso manso de Ficulnea, sive ipso manso de Campo de Lupis" (Cartulari de Sant Cugat del Vallès, núm. 1110). En temps del rei Pere III el Cerimoniós (1319 - 1387) el lloc de Cantallops es citat com a possessió de Sant Pau d'Ordal, parròquia que depenia de Sant Sebastià dels Gorgs. La devoció a Santa Margarida, a qui es troba dedicada la església actual del Cap de Grill, i encara una d’anterior, situada a la carretera, fou força present en temps medievals. Geogràficament proper es troba l'antecedent d'aquesta advocació a Santa Maria de Llinda, en la capella enrunada del segle X, amb posterioritat, capella de la Mare de Deu de Llinda . Resulta interessant la casualitat històrica de l’existència, en documentació del segle XI, de un Llop Sanç, afincat en les proximitats de Llinda en terres que inclouen el “Campo de Lupo” (Cantallops?), encomanat l’any 1176 a Bertran de Solario, l’amo de Mas Bertran, pel monestir de Sant Cugat .
El 1447 es constituí el municipi d’Avinyonet i tornar formar part de la senyoria del rei, després d’haver estat formant part de la senyoria del noble Guerau de Cervelló: “Los homes e universitats del castell d’Avinyonet, dels llocs de Sant Sebastià dels Gorgs, de Monistrol de Noia, de les Gunyoles, de la quadra de Cantallops del Guarner, de l’Arboçar, de cases blanques, dels masos de Torrebeces e de la casa den Clariana e termes e parroquies d’aquells situats en Penedès qui en temps passat son estats separats de la corona reial desijans e afectants tornar a la senyoria del molt alt senyor rei e vostra e oferen per lluició e quitament de les jurisdiccions dels dits castell, lloc, quadres, masos e casa, termes e parroquies d’aquelles pagar aquells 2000 florins qui son preu de llur rehemeoe encara los messions necessaries així em peró e no en altra manera que vos senyora com a lloctinent general que sots del molt alt senyor rei si a vostra merce sera en nom del dit senyor rei e vostre atorgues façats…”
Al segle XIV hi trobem gent de Vilafranca que cobren rendes a pagesos que viuen a Cantallops que abans eren de nobles: 1347: Bernat Samar, la seva muller Elisenda i el fill Guillem del castell de Ribes venen a Guillem Pujades sastre, el domini d’una vinya que té Raimon Calçada a Cantallops.
Albareda, Sibilia, Calçada, Sabanell, Girona, Saguals, Escofet, Vendrell, Anglès, Pastor, Muntagut, Gual, Ripoll, Rovira, Ballester, Solanes, Brugal, Morató, Piquer, són alguns dels cognoms que trobem a Cantallops en el segle XIV i XV.
   
Quadra de Cantacorps (Cantacorbs):

Cantacorps és l’altre topònim en què es coneixia aquest espai territorial i senyorial del Penedès durant els segles XIV i XV, tot i que a vegades es confon amb un altre semblant que hi ha al terme de Sant Martí Sarroca.
 Si més amunt hem parlat d’un Llop Sanç al segle XI afincat a Cantallops, en aquests anys hi trobem els Ripoll, que degut a tenir propietats en aquest lloc, obtenien l’alies d’en Llop: 1357: ...rep censal de Pere Ripoll alies Llop i la seva muller Ferrerona una quartera d’ordi per terra dotal de Ferrerona a Cantacorps...”
Altres documents ens parlen de Cantacorbs: 1385: Miquel Jofreny, de Vilafranca, com administrador del seu fill Berengueró Jofreny, ven a Pere Ponç, Berenguer Oller, Pere Marc, notari, tots terratinents del terme de Cantacorbs, la servitud de pas en una terra situada a l’horta de Morató....”
 
El segle XV hi surt el mas de Cantacorps: 1485: ...dues parts amb honors den Bosch de les Pallisses et ex alia parte amb honors mas den Llorens de l’Alzina et ex alia parte amb honors mas de Cantacorps et alia parte amb honors mas ...”