dimecres, 30 de novembre del 2016

Relacions de poder en l’època medieval: els castlans i la universitat de Vilafranca




Vilafranca del Penedès va ser vila reial i incorporada al comtat de Barcelona l’any 1300. Per aquest motiu el rei Alfons III, l’any 1328, autoritzà la Universitat de Vilafranca a través d’un privilegi a organitzar-se, i va deixar a mans del govern municipal la manera de fer-ho. Pere III més tard confirma el mateix privilegi (1359). El poder que a partir d’aquell moment va obtenir la universitat era incompatible amb el que havien tingut o encara volien tenir els castlans. I les tensions entre ambdós es veia sovint.

Entre el castlà Bartomeu de Vilafranca del castell i la universitat hi va haver un d’aquests casos. L’any 1368, en un consell de la universitat celebrat a la casa de Santes Creus de Vilafranca, Bartomeu Babau i Bartomeu Rovira, en nom de tots els consellers de la vila, van ser citats pel lloctinent del batlle general, com a representant del rei. La raó era que el castlà Bartomeu de Vilafranca i els altres que eren castlans havien demanat respostes a les següents coses a la universitat i als consellers: primerament, que com que la vila havia de fer vall i muralla i arran d’això s’havien enderrocat diferents albergs, i els que hi vivien havien de pagar sous als castlans, qui se’n feia càrrec?; seguidament els castlans es queixaven que la vila havia comprat forment al mercader Bernat Oliver i el dit forment s’havia venut sense pagar mesuratge al rei; finalment, també protestaven perquè les flequeres compraven forment i ordi i tampoc havien pagat mesuratge. El castlà Bartomeu acabava dient que li cal a la universitat, al consell, fer justícia. Era clar que la diversitat de poder, ara en mans de la universitat i abans dels castlans, portava a un frec a frec entre les dues parts.

Els representants de la universitat davant del batlle general van afirmar que com que aquest afer feia quedar malament els consellers, es farien càrrec de cobrar tot el que calgués.

El batlle/castlà Bartomeu de Vilafranca

El batlle de Vilafranca era anomenat pel rei. Aquest presidia els consells de la universitat. Els castlans segurament deurien veure malament que el batlle fos elegit directament pel rei i ells es quedessin en un segon pla. L’any 1376 el mateix castlà anomenat Bartomeu del castell es proclama, sense el consentiment del rei, batlle de Vilafranca. Aquest nomenament farà ara que sigui la universitat qui es queixi: els jurats de la universitat es presentaren dins del castell de Vilafranca i davant de la casa on vivia el castlà Bartomeu.

Amb la presència d’un notari i dos testimonis demanaven al dit Bartomeu una suposada còpia d’una carta del duc que deia que la Universitat de Vilafranca no tenia jurisdicció civil ni criminal, sinó que ambdues pertanyien al castlà. Bartomeu no els donà cap carta. Els jurats fan constar en una acta notarial la negativa del castlà Bartomeu del castell. Al cap d’uns dos mesos, en escrits notarials, consta com a batlle i castlà de Vilafranca, nomenat per designi reial. Com a batlle, doncs, convoca consell general a la sala capitular del monestir dels frares menors i s’elegeixen nous consellers de la universitat.

No va ser fàcil el seu mandat. Va haver de retenir a la presó –situada al castell– l’algutzir de Vilafranca, Gerard Bages, i s’apropià l’arma que portava contra la seva voluntat i la dels jurats de la universitat. Les persones que formaven part dels jurats de la universitat en aquest mateix any, els advocats Bartomeu Babau i Antoni Aragonès i els mercaders Valentí de Petra i Guillem Huguet, van acusar el castlà davant del rei que s’havia apropiat de jurisdiccions que repercutien a la universitat, però en un consell general celebrat al monestir dels frares menors de Vilafranca l’1 de setembre el castlà Bartomeu perdonava els jurats i la universitat per aquest afer i es confirmava que ell continuaria posseint la jurisdicció civil i criminal.

Aquesta “lluita” pel poder devia anar molt més lluny perquè també el governador de Catalunya va presentar-se a la vila per trobar una solució entre les dues parts, i Bartomeu del castell el va detenir. L’any següent, el 1377, Bartomeu ja no és batlle. El substitueix el mercader Guillem Huguet, nomenat pel rei.


Els castlans i els nobles del Penedès

Els castlans també s’aliaren amb altres nobles de la vila per fer-se valer. L’any 1386 l’escuder Nicolau Escolà –procurador de Bartomeu, del castell de Pacs– actua en contra de la universitat conjuntament amb els cavallers Guillem des Piules, Berenguer Pujades i Marc de Puigmoltó. Tots tres nobles formaven part d’una branca familiar dels castlans de Vilafranca. Van presentar una carta del rei Pere III en la qual es dicta sentència respecte al conflicte succeït a Vilafranca del Penedès, entre cavallers i homes de paratge d’una banda, i els homes de la universitat de l’altra. En la sentència es condemna la universitat a pagar 779 sous de moneda de tern Barcelona.

També l’any 1398 els castlans Bartomeu de Vilafranca, Bernat Febrer i Elisenda, muller de Galcerà de Barberà, estan en desacord amb els prohoms de la universitat, perquè aquests últims volien que la seva participació econòmica en la reparació de la muralla i la vall de Vilafranca fos més amplia, tenint en compte el cobrament dels censos de cases dins de la vila.

A la Universitat de Vilafranca durant el segle XV li són confirmats els privilegis pels diferents reis que s’anaven succeint durant aquests anys. L’autoritzaven a continuar organitzant el règim municipal. Els consellers i el govern de la vila cada vegada més s’assentaren en el poder sense intervencions dels castlans. A causa de la crisi de la baixa edat mitjana l’antic ajuntament necessitava demanar crèdits, els censals morts, a nobles de la vila. Això farà que la universitat quedi endeutada, com moltes altres de Catalunya.

La xarxa de poder de la universitat

L’organització municipal va ser una xarxa de poder entre llinatges de la classe benestant de la vila que anava passant de pares a fills, ja des del principi. Els castlans deixaven cada vegada més el seu poder en mans dels consellers de la universitat i les seves branques familiars anaven més cap a Barcelona o altres indrets. L’engranatge del poder municipal quedava en mans d’uns pocs, els de la classe acomodada, alguns, relacionats familiarment amb els castlans, altres amb nobles feudals de la vila.


Els consells de la universitat

El consell de la universitat era l’òrgan que expressava la voluntat del municipi. El consell municipal apareix plenament organitzat en el decurs del segle XIV. Originàriament el consell general estava integrat pels caps de família, que progressivament, per raons d’índole política i a conseqüència dels problemes d’ordre que això ocasionava, va esdevenir un òrgan restringit substituït aviat per un nombre fix de prohoms, consellers o jurats de les diverses mans o estaments i que es reunia per resoldre temes especialment importants. Això era la tònica general, però a Vilafranca es concentrava sovint per decidir temes de tota mena.

Paral·lelament, un altre consell, el particular, era un òrgan configurat per poques persones, auxiliades per un nombre major de consellers o prohoms.

A més dels magistrats amb atribucions de caràcter polític o governatiu, en els consells hi trobem càrrecs municipals de gestió administrativa i assessorament tècnic, com el batlle. Aquest, com hem dit, era el representant del monarca i, nomenat directament per ell, presidia el consell municipal i aplicava les ordenacions generals i locals, mitjançant crides i bans. El batlle, per tal d’administrar justícia, era assistit per una cort o cúria, que era integrada per un substitut (lloctinent, en el cas de Vilafranca), el notari i el procurador fiscal.

Entre les atribucions del consell, tenien un relleu especial l’administració de justícia i tot allò referent a hisenda i fiscalitat.

Sabem que l’augment de la població i l’organització municipal al segle XIII va permetre a Vilafranca tenir l’any 1283 dos jurats diputats a les corts de Catalunya i el 1289 quatre jurats i seixanta consellers.

Els jurats al segle XIII ja formen part dels consells de la Universitat de Vilafranca del Penedès, però no és fins al segle XIV que s’escampen arreu del Principat. Era el nom que tenien els magistrats municipals i en nombre reduït –a Vilafranca eren a vegades tres o quatre– constituïen l’òrgan directiu del consell.

Les eleccions, tant pels consellers com pels jurats, eren anuals i regulades per privilegis reials que en algunes ocasions podien necessitar altres normes d’organització interna.

Com a vila reial que era Vilafranca i incorporada al comtat de Barcelona –com ja hem dit–, l’any 1328 el rei Alfons III, a través d’un privilegi, autoritza la Universitat de Vilafranca per organitzar el seu règim municipal, sense indicar de quina manera ho havia de fer. Pere III (1359) confirma el mateix privilegi, sense aportar res de nou. Deixen, per tant, que sigui la mateixa universitat qui elabori la seva organització.

Els llocs de reunió dels consells (general o particular) majoritàriament es feien a la sala capitular del monestir dels frares menors, al carrer de Sant Pere. El lloc que estava situat al costat del claustre actual, on es van celebrar també Corts de Catalunya els anys 1353, 1367 i 1451.

Un altre dels espais utilitzats era el Palau Reial, on ara hi ha el Vinseum, dit la casa del monestir de Santes Creus, ja que a partir de l’any 1308 aquest monestir comprà una part i el cobrador de les rendes de Santes Creus i s’hi instal·lava quan calia. L’església de Santa Maria era un altre dels llocs de reunió del consell. A vegades les trobades es feien davant del castell dels castlans, d’una casa d’un notari o d’un cavaller important de la vila o excepcionalment a sota d’uns ametllers, com aquella que es convocà a Sant Cugat Sesgarrigues: “[...] ab veu de crida públicament en lo loch de Sent Cugat, que tota persona de qualque condició fos qui fos, de Vilafrancha, fos de consell general, sots certa pena, al qual consell, tots del dit host qui venir hi volgueren hi foren. E com, fossen instats la major partida del dit host, en lo dit camp [del Raspall], sot uns ametllers [...]”


diumenge, 30 d’octubre del 2016

El feu de l’escrivania de Vilafranca del Penedès (segles XII-XV)


El notari escrivint un testament


El notari exercia d’escrivà de la cort i custodiava els documents. La immensa majoria de parròquies de Catalunya comptaven en un principi amb l’activitat del sacerdot com a notari. Des de l’any 1187 ja existia una escrivania notarial per tot el terme d’Olèrdola, i Bernat Clergue (del llinatge dels castlans de Vilafranca), frare franciscà, prevere de l’església de Santa Maria i gran terratinent, en fou el primer notari conegut. L’església de Vilafranca era qui posseïa l’escrivania, per concessió reial. Posteriorment l’escrivania passà de mans de Bernat al clergue Ramon de Puig (1209). L’any 1263 el rei concedeix l’escrivania del batlle i del veguer de Vilafranca al prevere Guillem Pere. El rei fa la donació a canvi del pagament d’un censal d’una moneda d’or a l’any. Totes dues escrivanies, per tant, passen a ser controlades per l’església de Santa Maria.

Posteriorment passà l’escrivania de la vila i tot el seu terme al rector de la mateixa església, Pere de Torruella, que al mateix temps era canonge de la catedral de Barcelona (1315). Torruella fa el reconeixement al rei Jaume II fent-li homenatge. Aquest mateix any l’escrivania passa a elaborar documents del terme tan sols de Vilafranca.

Pere Martí va ser el primer notari que no formava part de l’església de Santa Maria (1328) tot i que Berenguer Papiol, ardiaca del Penedès i canonge de la catedral de Barcelona, era qui va obtenir el feu i que el rei li donà la investidura. Bernat, el pare de Pere Martí, va ser veguer de Vilafranca l’any 1280. Posteriorment altres Martí formaran part de l’escrivania: Duran Martí (1344), Bartomeu Martí (1348-1355) i Pere Martí (1376). Durant els anys del segle XV, Francesc Martí, notari de l’Arboç (1464) i a Vilafranca (1473).

El feu de l’escrivania passà després al germà de Berenguer Papiol, Raimon. Aquest era cavaller, senyor d’una quadra de l’Arboç del Penedès. Raimon compareix davant del rei Pere d’Aragó per prestar-li el plet i homenatge corresponent (1336).

Els Papiol al Penedès eren senyors feudals d’una quadra al terme de l’Arboç i alguns van ser frares franciscans del monestir de Vilafranca durant els anys dels segles XIV i XV. Posseïen masos al terme de Castellet i la Gornal, però vivien a Vilafranca. El teixidor Jaume Papiol va ser persona influent a la vila pel fet de tenir un germà com a guardià del monestir dels franciscans i cobrar rendes per cases i horts de la vila.

Els límits de l’escrivania i el litigi del segle XIV

L’any 1344 sorgeixen una sèrie d’acusacions contra els rectors que fins aquell moment havien tingut el feu de l’escrivania perquè no havien actuat correctament quant als límits del territori de la batllia i la vegueria de la vila. La causa principal era que els rectors de l’església d’Olèrdola, que vivien al carrer de la Parellada de Vilafranca, també disposaven del feu d’una escrivania i els seus límits d’actuació es barrejaven amb els dels notaris de la vila. Els advocats vilafranquins Berenguer de Secabechs i Bartomeu Plana actuen com a àrbitres en un procés davant dels procuradors de l’ardiaca Berenguer de Papiol. No volem comentar els problemes que surten anotats en aquest llarg procés pel que fa als límits amb què haurien d’haver actuat els notaris-preveres i no van fer. Ens aturarem més en quins eren els notaris que surten treballant en l’escrivania de Vilafranca i d’Olèrdola i quins van ser els testimonis que van actuar-hi. El procés fa una història de les dues escrivanies. Fem ara una llista dels diferents testimonis que expliquen qui tenia el feu de l’escrivania i quin notaris la van exercir. 



Els testimonis:
Francesc Cabreny (notari), Arnau Figols (notari), Pere Marc (notari), Bartomeu Juncosa (notari),
Romeu Escofet (notari), Berenguer Bramon (notari), el seu fill Pere fou advocat i comissari reial a Vilafranca. Bernat Pellisser (notari), Pere Miró (notari), Bernat Vendrell (notari), veí de Molins de Rei. Gerard de Trilla (batlle de Vilafranca), Guillem Maiol (notari de la cort del degà del Penedès),
Guillem Llotger (advocat), Marc Joan (notari), Berenguer Marquès (notari), Berenguer de Secabechs (advocat), Bartomeu Plana (advocat), Bernat Martí (notari), Guillem Pellisser (notari), Pere Gerard (advocat), Miró de Saifores (senyor del castell de Saifores, Baix Penedès), Guillem Cavaller (prevere)

Caldria destacar els tres testimonis del llinatge Pellisser (dos Bernat i Guillem), que contesten i afirmen que l’única escrivania que existeix des de l’any 1188 és la de Vilafranca. Els Pellisser eren qui arrendaven un dels edificis (actualment hi ha la casa de la vila) perquè l’escrivania hi tingués l’espai necessari per fer les escriptures durant els anys del segle XIV i part del XV. Molts Pellisser van ser notaris a la vila i fora d’ella: Pere Pellisser, notari de Santa Coloma de Queralt (1398), Pere Pellisser, notari de Barcelona (1402-1412), Joan Pellisser, notari de Vilafranca (1485). I fins i tot més enllà del segle XV: Rafael Pellisser, notari de Barcelona (1614).

També podem dir que els testimonis, quasi tots, són notaris. Pocs són els preveres de l’església de Santa Maria que podrien haver donat més informació de com escripturaven els preveres-notaris. Els únics que surten en el procés que formen part de l’escrivania d’Olèrdola són Bernat i Guillem Pere. El rector de la dita església era en el moment d’aquests notaris Bartomeu Guarner.

Finalment el procés reafirma que l’escrivania sempre ha estat en poder del rector de l’església de Santa Maria. Els límits d’aquesta havien de ser de tota la vegueria i el terme de Vilafranca. La d’Olèrdola va sorgir posteriorment i sense donació de cap rei, i no es va prestar a ningú cap lleialtat o homenatge. Sembla que els notaris Pere van ser els causants d’aquest litigi.

Els Pere, Bernat i Guillem, actuaven igual que altres notaris, exercint les mateixes funcions a Vilafranca. Posteriorment Valentí i Pere de Pere van ser notaris de l’escrivania de Vilafranca. De fet, ja hem comentat que el prevere-notari Guillem Pere va ser qui va obtenir l’escrivania del batlle i del veguer l’any 1263. Guillem era també rector de l’església d’Olèrdola. Bernat de Pere va ser notari reial (1332) i signà molts documents reials de la primera meitat del segle XIV.

El causant de tot, doncs, era clar: el rei i el rector/preveres de l’església de Santa Maria s’enfrontaren per veure qui posseïa realment el feu de l’escrivania i tenia més poder a l’hora de limitar les actuacions dels notaris. En el procés es va seguint si s’havia d’actuar escripturant més fora de la muralla de la vila (les parròquies de Sant Salvador, Santa Magdalena, Santa Digna, Sant Jaume, el monestir dels Franciscans) o dins de la ciutat. Fora de la població el poder el tenia l’església de Santa Maria amb la seva comunitat de preveres, i a dintre el rei conjuntament amb els castlans eren més amos i senyors.


Notaris de l’escrivania del batlle i del veguer (segle XIV) segons el procés de l’any 1344:

Bernat Clergue (frare i rector de Santa Maria), Pere Miró (notari), Joan de Beers (notari) procedia d’un llinatge de jueus residents a Vilafranca. Pere Martí (notari), Dalmau Oller (notari),

Romeu de Montoliu (rector de Santa Maria), Marc Joan (notari), Ferrer Gilabert (notari),

Valentí de Pere (notari), Pere Miró (notari), Bernat Pons (notari), Pere de Pere (notari),

L’any 1395 el feu de l’escrivania de la cort del batlle és propietat de Ramon Vilafranca i dels notaris Francesc Jover i Joan Pellisser. Paguen de cens al rei 15 sous i 10 diners. Els rectors de l’església de Santa Maria ja no disposen del poder d’escripturar i “controlar” documents privats o públics. A partir d’ara seran els castlans o persones relacionades amb la universitat de la vila qui aconseguiran el feu.

Al segle XV el rei continua cobrant cens. L’escrivania de la cort del veguer i la del batlle s’arrenden de quatre en quatre anys. Els cavallers, els senyors feudals i gent benestant que actuaven com a senyors feudals a la vila eren els que la compraven. Pagaven un cens d’uns 40 sous o un paó del mateix valor al rei. Vegem quins eren els que tenien el poder en el feu de l’escrivania durant el segle XV.

Titulars del feu de l’escrivania de la cort del batlle i del veguer

Segle XV:

1400: Els hereus de Ramon de Vilafranca (ACA. Mestre Rac. 1023).

1401: Els hereus de Ramon de Vilafranca (ACA. Mestre Rac. 1024) i el notari Pere Pons.

1404: Els hereus de Ramon de Vilafranca (ACA. Mestre Rac.1404).

1405: Els hereus de Ramon de Vilafranca (ACA. Mestre Rac. 1027).

1406: Els hereus de Ramon de Vilafranca (ACA. Mestre Rac. 1028).

1416: Joan Boixadors, donzell, com a hereu de Ramon de Vilafranca  i el notari Pere Pons (escrivania del batlle) (ACA. Mestre Rac. 1036).

1413: Joan Boixadors, donzell, i Caterina Gual (ACA. Batllia general 1111).

1485: Joan Boixadors, donzell, i l’advocat Joan Busquets (escrivania del batlle)-(ACA. Mestre Rac. 1109).

1499: Francesc Pons, notari (el lloguer ara és de 60 sous de cens al rei, cada any).

L’any 1346, dos anys després del procés sobre els límits amb què havia d’actuar l’escrivania, el rei Pere el Cerimoniós concedeix a Ramon de Vilafranca, cambrer major de la reina Maria, pel temps de la vida del dit Ramon i d’un primer hereu seu, l’escrivania de la vegueria i batllia de Vilafranca del Penedès, en compensació dels diversos deutes que Jaume II i Alfons el Liberal havien contret amb el dit Ramon, i que ascendien a un total de 21.209 sous. Aquest Ramon de Vilafranca formà part del llinatge dels Bartomeu de Vilafranca del carrer dels Pellissers. La seva filla Maria es casà amb Joan Boixadors, l’hereu de Ramon. El notari de Vilafranca Francesc Claver regeix l’escrivania del batlle l’any 1366. Els anys següents no varia gaire la propietat del feu. Cal destacar la venda de l’escrivania de la vegueria i del batlle que fa l’hereu de Ramon, Joan Boixadors, a la vídua de Guillem Gual del mas de la Riba, Caterina, durant un any, pel preu de 11.000 sous.

Resumirem dient que primerament l’escrivania pertanyia al poder de l’església, a l’església de Santa Maria. Posteriorment, i a partir probablement del fet de no poder controlar el rei les escriptures i tot el que feien els notaris/preveres, va passar a mans de gent molt més a prop de la casa reial. El poder reial conjuntament amb persones influents de Vilafranca exercien el poder en els documents que manava fer el batlle i el veguer de la vila.


dilluns, 26 de setembre del 2016

La carta de confirmació de drets sobre els castlans a Vilafranca del Penedès (1191) i els hereus d'aquests


Alfons I



L'any 1191, Berenguer de Vilafranca, Pere de Vilafranca, Dalmau de Canyelles i Vidià de Rafaguera, van rebre com a castlans de Vilafranca la confirmació dels seus anteriors drets sobre la vila i els seus habitants, per part del rei Alfons I, i es va reiterar la possessió alodial dels seus antecessors i les respectives participacions amb els censos, rendes i drets de tota classe que corresponien al monarca.

A partir de la seva lectura es veu l'existència d'una progressió urbana, amb el seu mercat i fira, els seus obradors... Aquest aspecte ens indica que ja feia un temps que Vilafranca existia tant socialment com econòmicament.

Tres dades ens ho demostren encara més. La primera, la d’un document inèdit de l’any 1055 que recull la venda que fa una tal Ermengarda al seu fill Albert de totes les cases, corts, prats, terres i vinyes que posseeix al territori de la torre Dela, origen de Vilafranca, dins el terme del castell d’Olèrdola, on es corrobora que l’entorn urbà ja existia, tot i que sembla que no organitzat políticament.

La segona dada, de l’any 1065, també ens ho confirma. Una escriptura que conté la venda i permuta que un tal Armengol Ebri i la seva muller Bellordis fan al comte Ramon Berenguer de l’alou que tenien dins el terme del castell d’Olèrdola, en el lloc anomenat torre Dela, amb els seus drets i pertinences, per altres alous, que Ramon Berenguer i la comtessa Almodís tenien per 770 mancusos d’or.

L’última és una escriptura del mateix any en què Esteve Mir, Edelvira i Guisla venen al comte Ramon Berenguer el que posseïen en el comtat de Barcelona, al terme d’Olèrdola, l’alou de la torre Dela, per 17 mancusos.

Hem de dir que el rei els concedeix el domini senyorial de la vila, però amb la condició que la tinguin per ell –ut per me habeatis–. Els ho confirma perquè la posseeixin perpetualment, com la van tenir els seus pares, per donació del comte. Ens confirma, per tant, que la Vilafranca d’aquella època posseïa béns que eren reials.

Els noms dels castlans anomenats en la confirmació de l’any 1191 són Berenguer, fill de Pere Berenguer, el batlle comtal de la vila l’any 1151; el seu fill Pere; Vidià, que fou fill d’Oller –el seu patronímic de Rafaguera era degut al fet que el seu pare posseïa aquest mas i ell en va ser l’hereu–; Dalmau de Canyelles, adoptant el cognom de la veïna vila penedesenca, lloc aleshores també del terme d’Olèrdola i del qual es tenen notícies des de l’any 992. Els patronímics Bertran i Dalmau foren normals en els senyors de Canyelles durant els segles XII i posteriors.

Hi ha una data l’any 1170 en què Berenguer de Vilafranca, Pere de Vilafranca i Vidià Rafaguera no consten com a castlans, però sí com a personatges que viuen a Vilafranca.

De Pere de Vilafranca trobem un document en què participava conjuntament amb Oller i el seu fill Vidià i Berenguer amb els drets sobre un forn de Vilafranca l’any 1171. El trobem casat amb Guillema. L’any 1206 encara es viu. En un document d’aquest any, conjuntament amb la seva muller i els seus fills i filles, dóna a Bernat d’Àger com a abat de Santa Maria del monestir de Santes Creus una mitgera de blat del mas que posseeix a Centcelles, al camp de Tarragona, per la salvació de la seva ànima i la dels seus pares. La seva relació amb el repoblament del camp de Tarragona també és clara. Els tornem a veure signant un document de venda, l’any 1210, d’unes cases de Vilafranca per part de Bernat de Moià a Pere Mulet.
Document any 1055 on s'insinua una Vilafranca urbana


Els hereus del castlà Pere de Vilafranca i Guillema

L’any 1171 el castlà Pere de Vilafranca rep per part d’Oller de Rafaguera i el seu fill Vidià els drets sobre un forn a Vilafranca. L’any 1187 dicta testament.

El Testament de Pere de Vilafranca

Designa marmessors el seu fill Bernat, anomenat clergue de Vilafranca, i Guillem Puig, germà de la seva muller; fa hereu el seu fill Pere donant-li el mas de Cortei ( La Granada – Alt Penedès), terres i masies a Sant Quintí de Mediona, terres a la Geltrú, el feu de Pacs del Penedès, el mas de l’Om (Sant Cugat Sesgarrigues), mas de la Riba amb el seu molí (Olèrdola), el mas de Vallirana, que va fundar el seu altre fill Berenguer; a la seva filla Elisenda li dóna un molí que hi ha a Subirats (Penedès), diferents terres a prop del mas d’Espitlles (Santa Margarida, Penedès) i del mas de l’Om; a la seva filla Saurina i als seus fills Bernat, Guillem i Raimon, els honors que té al camp de Tarragona; al seu fill Berenguer li deixa el cobrament de diferents censos de terres i freginals (terrenys de farratge); a la seva filla Ermessenda, un camp de Sant Salvador i un altre de Santa Digna (tots dos a prop de Vilafranca); al seu cavaller Francesc li dóna vaques i ovelles i altres animals i robes.

En aquest resum del testament podem veure, a part de ser castlà de Vilafranca, tot el que posseïa pel voltant de la vila. El 1190 Pere rep també els drets sobre un altre forn vell a Vilafranca, el qual fou transformat en habitatge, per part de Berenguer de Vilafranca. Ja hem anotat tres dels fills que van tenir Pere i Guillema. Guillem va viure i era el propietari de terres i masos a Vallirana; Pere, com a hereu de Guillem, tenia terres fora de la vila l’any 1279 fins ben bé l’any 1319.  Pere és qui va exercir la castlania a Vilafranca.

Altres fills de Pere i Guillema són Elisenda, Saurina, Ermessenda, Ramon i Berenguer. Alguns d’aquests van viure i exercir el seu poder en la vila de Montblanc. La vila de Montblanc des del seu origen formava part de la xarxa de poder dels Vilafranca. En un document de l’any 1246 signat a Montblanc, no és clar que sigui Berenguer el castlà, però sí que forma part de la universitat d’aquesta vila. L’any 1424 encara tenim un Bertran de Vilafranca que surt en la documentació com a cavaller i formant part de la mateixa universitat. L’any 1470 ja només hi trobem un Joan de Vilafranca com a capità o castellà del castell de Montblanc. A partir d’aquesta data els Vilafranca no tenen a Montblanc un pes específic, ja que no es troben en la documentació posterior.

Bernat de Vilafranca, clergue de Vilafranca

L’herència de la castlania a Vilafranca, com dèiem, passà a mans de Pere, que es casà amb Ferrera. Un altre germà i fill de Pere i Guillema era Bernat, anomenat en la documentació clergue de Vilafranca. Va ser el precursor de l’hospital dels pobres de Vilafranca, abans de l’any 1200. També en aquest any posseïa el mas de Vallmoll, el que tenien els primers Bonfill. L’any 1201 dóna al monestir de Santes Creus el dit mas de Vallmoll. L’any 1204 fa testament. A partir d’aquest, podem saber que té terres i cases a Lleida i que les dóna al monestir de Santes Creus; esclaus sarraïns que reparteix entre la seva família i amics; i sobretot parla del seu nebot que es diu Bernat de Vilafranca, fill d’un germà seu, a qui dóna un mas (casa) a la plaça de Vilafranca; al seu germà Pere de Vilafranca li dóna un esclau sarraí, de nom Almassor (àrab). A més, disposa que el seu cos sigui enterrat al monestir de Santes Creus.
Plànol de la Vilafranca medieval


Els hereus del castlà Guillem de Vilafranca i Elisenda

Guillem era fill del Berenguer castlà de Montblanc i Arsenda. Ell va ser qui va rebre la castlania després del seu pare. Va ser castlà des del 1204 fins mes enllà del 1246.

Disposem del testament del cavaller i castlà Bernat de Vilafranca amb data de l’any 1281.

Testament del castlà Bernat de Vilafranca

És el 1269 quan li donen la castlania els seus pares Guillem i Elisenda. D’aquest mateix any consta una escriptura on hi ha la donació per núpcies que fan Guillem de Vilafranca i la seva muller Elisenda, a favor del seu fill Bernat, de la castlania i domini que tenien a la quadra de Vilafranca. Aquesta escriptura ens informa que el casament de Bernat es deuria produir en aquesta data.

Els pares del citat Bernat, li cedeixen tots els drets de la castlania que tenen pel rei. Posteriorment, Bernat va prestar sagrament i homenatge al rei per la castlania el 3 d’agost de 1281, l’any en què redacta el seu testament. Elegeix com a marmessors la seva mare Elisenda, la seva muller Maria, filla de Bernat Llobet, un notari de Vilafranca, el seu gendre Bernat de Fonollar, Bertran de Canyelles, el germà  d’aquest Berenguer de Canyelles, el pare d’aquests dos, Galcerà de Canyelles, el seu germà Dalmau de Vilafranca i el cavaller Bernat de Puigmoltó. Vol ser enterrat al monestir dels frares menors de la vila, lloc adequat per la seva condició de castlà, ja que l’altre lloc d’enterrament situat pel voltant de l’església de Santa Maria de Vilafranca era propi de gent menys noble.

La quantitat d’esglésies i capelles existents en aquest any tant a dins de la vila com pel seu voltant fa que Bernat deixi diferents sous a cada una d’elles. Passà la castlania al seu fill Berenguer, tot i que aquest la donà al seu germà Ferrer.

Hem intentat deixar al descobert algunes dades prou importants, per demostrar la relació que tenien aquest castlans de Vilafranca del Penedès amb  alguns pobles d’aquest Gran Penedès medieval i fins i tot més enllà.
















divendres, 2 de setembre del 2016

El call jueu de Vilafranca del Penedès




La primera data d’un jueu que viu a Vilafranca del Penedès és de l’any 1255. La seva estada probablement era abans d’aquesta data. El fet de la celebració de la fira a Vilafranca podria haver estat una de les causes que visquessin jueus a la vila.

La pobla dels Jueus

Era aquell espai de poder que dominaven els castlans, la primera expansió urbanística de la vila. Espai ubicat al davant i al darrere del castell dels castlans, on també s’afegia el barri dels jueus, carrers que entraven dins el recinte urbà. Al mateix temps s’ampliava per fora de la muralla i tenia noms relacionats amb els castlans: la mujada d’Huguet o de Ferrer de Vilafranca ([1] Mujada és un tros de terra que poden llaurar un parell de bous en un dia, aproximadament quaranta-nou àrees) o carrer de Ramon de Vilafranca.

Per tant, deduïm que aquesta ubicació corresponia als inicis de la primera distribució urbana, que va començar amb indrets molt a prop del castell, arribant a situar els carrers del barri jueu i ampliant-se amb els espais exteriors inicials dels primers habitants de la vila abans de ser emmurallada.

El nom de pobla dels Jueus el trobem escrit en els documents a partir de l’any 1312 fins a la meitat del segle XV. Els carrers que formaven part d’aquesta pobla tenien els següents noms: dels Sarraïns o Batipalmes; (Era un espai on hi havia una era in es dedicaven a batre palmes)de Santes Creus (aquest carrer va tenir altres noms com el de Pont Nou, Sant Julià i finalment el de Sant Bernat com en l’actualitat se’l coneix); de Canyemàs (al final d’aquest carrer exisitia iniclament lúnic portal per on s’entrava al barri jueu); Vall del Castell (el vall envoltava una part del castell amb un pont llevadís que se situava pel portal de la muralla anomenat de Coloma); d’Aiguaviva (referit als senyors nobles d’Aiguaviva que van viure en aquest carrer); de Senyecs (nom referit al llinatge dels Senyechs, nobles emparentats amb els castlans de Vilafranca);  de Sant Julià. També en formaven part els portals de Canyemàs, de Salelles i de Coloma.


El call

Fins al 1290 el call només disposava d’un sol portal: el de Canyamars. Posteriorment, l’aljama va ser autoritzada per construir altres portals i portes, a fi que en fos assegurat el tancament. El call jueu vilafranquí ocupava una mena de pentàgon on hi entraven quatre carrers, entre ells el carrer anomenat dels Sarraïns o Batipalmes. L’envoltava part de la muralla i vall de la vila.

Dins del clos tancat i tocant per darrere diferents cases de jueus hi ha el palau reial, on el rei quan venia a Vilafranca hi feia estada –l’actual Vinseum-.

En un principi només una porta era l’única per accedir al call; més endavant el rei va donar permís perquè obrissin dues portes més, i va manar que es fessin còpies de les claus de les portes i que les guardessin els castlans del castell.

 L’investigador local Antoni Massanell ens assenyalava que els jueus que vivien a la vila l’any 1325 eren cent tres. Les dades les extreu del Llibre de la Cort del Batlle d’aquest mateix any. En aquesta llista podien ser-hi només els jueus de més categoria i els més ben situats econòmicament. Aspecte, aquest, que podria fer pensar que eren molts més els que hi vivien.

Posteriorment hem trobat un registre del 1322 a la cancelleria, on hi ha un llistat d’uns setanta jueus de Vilafranca. Són noms que surten al llistat de l’any 1325, però n’hi ha de nous. Un altre historiador local, Pere Mas i Perera, ens diu que la jueria vilatana era relativament poc important, però probablement degué haver-hi una creixença, el 1324, ja que el rei autoritzà la construcció d’una nova sinagoga.

Finalment, creiem que el call podria haver tingut una seixantena de focs, o sigui entre 270 o 300 persones. Relacionar cognoms i cases del call així ens ho fa pensar, sobretot a mitjans del segle XIV, quan deuria tenir la màxima esplendor.

Sabem que a finals del segle XIV els jueus d’arreu de Catalunya foren expulsats o maltractats, però en el cas de Vilafranca els veiem vivim durant tot el segle XV, o com a mínim els documents notarials  ho especifiquen, que encara son jueus i viuen en el call.

Sí que hi va haver abusos anteriorment, per exemple l’any 1298 hi va haver extorsions i abusos de poder comesos pel veguer de Vilafranca Bartomeu de Mans. Més d’un judici que hi va haver aquest any va intentar resoldre el conflicte. Uns setze jueus vilafranquins van intervenir com a testimonis, participant en els judicis presidits per jutges de la cort reial, un altre aspecte més de la defensa que el rei feia dels jueus.

Alguns dels cognoms de les famílies jueves de Vilafranca de Penedès eren Abenafia, Astruc, Bessers, Benvenist, de la Caravida, Cavalleria, de Cortal, Cresques, Gràcia, Mercadell, de Porta...

Benvenist de Porta, jueu de Vilafranca, formava part d’una família poderosa dels regnes d’Occitània i també del nord d’Àfrica. El 1268 el rei Jaume va decidir sobre un testament escrit en hebreu pel difunt Benvenist segons els costums dels jueus.

L’any 1274 els jueus van obtenir el permís reial per poder fer la compra de dues quarteres de terra, prop de la vila, per edificar-hi el seu cementiri, que estava situat en línia recta per un dels carrers principals del call, el carrer de Canyamàs, a la muntanya de Pacs actualment anomenada de Sant Jordi. Trobem en aquest indret diferents terres on se situa el nom de Montjuïc, topònim donat al dit fossar dels jueus.


Molts jueus es van convertir al cristianisme obligats per la circumstàncies. Els jueus i els convertits van entrar en la xarxa de poder de la vila. Alguns exemples: Joan i Salomó de Bessers foren notaris de l’escrivania de la vila (1303-1306). El cognom dels cavallers Febrer fou un dels que s’apropiaren jueus conversos: Huc Febrer era jueu anomenat Astruc Gràcia; Francesc Febrer s’anomenava Salomó Gràcia quan fou jueu (1392). D’altres, com el dels cavallers Montbrú, també el tenia Abraham Acaz quan es convertí (1394). També dels Boixadors (1406) i dels Avinyó: Ramon d’Avinyó, convers (1406)... Alguns es dedicaren a la medicina quan eren jueus, i posteriorment continuaren exercint-la, tot introduint-se en la política vilafranquina.


Per primera vegada a la història de Vilafranca, durant aquest mes de setembre, es faran excavacions arqueològiques en un indret del call gràcies a l’autorització d’un particular i l’assessorament de l’ Institut Montjuïc de Barcelona.

 



divendres, 5 d’agost del 2016

Els antropònims dels carrers medievals de Vilafranca del Penedès


                                                                                                                                



Més d’un carrer tenia nom de personatges de la vila als segles XIV i XV. Les famílies o els llinatges d’alguns noms d’aquests carrers van ser prou influents a Vilafranca en els aspectes social, polític i econòmic. En aquests passatges hi vivien, i també com a senyors feudals cobraven rendes de les terres, horts i cases que s’hi ubicaren. Fem un breu repàs d’alguns aspectes de la seva vida i poder a la ciutat.

Aiguaviva

Unes lloses de pedra de la senyora i el senyor d’Aiguaviva i de Tamarit estan exposades al claustre del monestir de Sant Francesc de Vilafranca del Penedès. Procedeixen de l’església de Sant Francesc, on eren soterrades.

L’any 1322 els senyors feudals d’Aiguaviva van ser castlans del castell de Montmell i del lloc de la Juncosa (Baix Penedès). L’any 1392 els Aiguaviva viuen a Vilafranca. Tenien dominis en terres del terme de Sant Martí Sarroca i Pacs. S’emparentaren amb els cavallers Masdovelles i els Avinyó. Més enllà del segle XV aquest llinatge noble s’apropià d’un dels masos més influents del terme de Vilafranca (Mas de l’Alzina) i fundà el monestir de les carmelites a la vegada que eren veguers de Vilafranca (segle XVII).

La seva presència a la vila començà a finals del segle XIV. El fet que s’hi quedessin –sense deixar de ser senyors de la quadra d’Aiguaviva, al Montmell–, es volguessin soterrar al monestir de Sant Francesc i posteriorment entressin en el camp polític, eren senyals que els beneficis que ja havien acumulat amb altres indrets conjuntament amb els d’aquí, que ampliaven el seu patrimoni, eren profitosos.

El carrer o carreró dels Aiguaviva estava situat molt a prop del vall del castell dels castlans.

Albareda

El nom del carrer d’Albareda surt poc en la documentació notarial; el veiem anotat fins al 1416. El nom pertany a una vídua, muller del terratinent Ramon Albareda, que posseïa terres a Cantallops (Alt Penedès). Podria ser el Ramon Albareda que cedeix l’any 1212 al seu cosí Pere la meitat d’una propietat anomenada d’Albareda, situada al castell de Foix (Alt Penedès) i que havia heretat del seu oncle Guillem d’Albareda. No tenim més informació d’aquesta família ni abans d’aquesta data ni després. Sabem que la casa fou derruïda, segurament per la construcció de la muralla a mitjans del segle XV, ja que estava situada davant del portal antic de la muralla, dels frares menors. En els documents es confonen sovint les partides tant de les cases com de les terres perquè també els situen al carrer de Sant Pere, que era al davant.


Berenguer Plana

Trobem dades del carrer de Berenguer Plana des de finals del segle XIV. A vegades també se l’anomena carrer de Ramon Corretger, però abunda més el de Berenguer Plana. El seu pare era mercader, es deia Bartomeu, i la seva mare, Constança. Llegint el testament del pare, ja es nota que la seva influència a la vila era important: tres fills eren advocats i tres germans seus, mercaders. La família Plana viu a Vilafranca des de mitjans del segle XIV, exercint de notaris, advocats o mercaders. Berenguer és advocat en un judici l’any 1336. L’any 1344 veiem que viu a Barcelona. Tot i això és l’advocat dels frares menors de Vilafranca en un afer contra ells. El 1367 és ja difunt.

Blanca, la muller de Berenguer, ven als preveres de l’església de Santa Maria alous que tenia a diferents llocs del terme de Vilafranca (1345). Va fundar el benefici de la capella de Sant Julià de Vilafranca (1344). El seu nom quedà durant tot el segle XV en aquest carrer, on també vivia part de la seva família. Durant diferents anys del segle XIV, són encapçalats com a àrbitres en diferents judicis els germans advocats Bartomeu i Berenguer Plana. Això podria suposar que els Plana deurien participar en molts afers jurídics relacionats amb la casa reial. Algunes filles eren monges de clausura al monestir de Santa Clara de Vilafranca i alguns fills, preveres de l’església de Santa Maria. Un Raimon Plana fou rector de diferents esglésies: la de Ribes (1344) i la de Sant Pere d’ Avinyonet (1381).

Els primers Plana podrien ser originaris del terme d’Olivella (Garraf), on a principis del

segle XIV –l’any 1306– eren pagesos al mas de la Trinillera o Crivellera. Participaren com a consellers i jurats de la universitat de la vila durant els anys dels dos segles.

El nom de carrer Berenguer Plana, durant aquests anys, s’intercalava amb el de la Fruita, nom aquest últim que encara perdura en l’actualitat.

Bordic

El nom del carrer del Bordic es deu a la família que tenim documentada des de l’any 1347 que vivia en aquest carrer: Pere i Francesc Bordic, pare i fill. Les mullers i les filles de cadascun estaven emparentats amb persones que exercien l’ofici de pellisser i reben terres i cases per part d’aquests en els seus testaments. Participaren durant els últims anys del segle XIV com a consellers de la universitat.

El carreró o carrer de Bordic era a prop del castell dels castlans.


Joan Clapers

El nom de Joan Clapers és també un altre dels noms del carrer de l’hostal del Rei, com també de Martí Clapers. Ja hem comentat que Joan era el propietari d’aquest hostal.

El llinatge Clapers el trobem vivint a Vilafranca a partir de l’any 1282. Són originaris del poble de Santa Fe del Penedès, anteriorment adossat al terme de la Granada. Tot i que una part del llinatge continua vivint a Santa Fe, també el trobem vivint a Sitges i a Barcelona. Molts són els censos que cobren de diferents espais de terra i cases de Vilafranca. Abunden diferents oficis entre ells: sabaters, sastres, hostalers, fusters i mercaders. També van ser preveres i terratinents. A finals del segle XIV el nom del carrer passa a ser de Martí Clapers, el fill de Joan. Martí es casà amb Agnès Martí, filla única del mas de Fangar (Alt Penedès), que passà a ser de propietat seva. Un Gabriel Clapers va ser batlle de Vilanova de Cubelles (1456). Tots participaren de les decisions de la universitat de la vila.

El carreró dels Clapers era a prop del portal principal de la muralla (Santa Maria). Conjuntament amb altres hostals situats a la zona fou un dels més importants en tant que també era un dels bordells de Vilafranca.

Claver

Els Claver són a Vilafranca des de l’any 1326. El sastre Ferrer Claver és qui vivia en l’espai d’un carreró o carrer. Tots els Claver posteriors continuen vivint en el mateix carrer. Notaris, advocats, pellissers, eren els oficis de la família. Podrien ser originaris de Tarragona: Bernat Claver l’any 1340 elegeix com a marmessor el seu nebot, Romeu Claver, advocat de Tarragona. Formaren part de la universitat de la vila durant tot el segle XV i els posteriors. El nom del notari Francesc Claver és un altre dels que té el carrer. El prevere Ferrer Claver va tenir una filla il·legítima, Agnès. Posteriorment fou legitimada pel rei. A ella i al seu marit Bartomeu Batlle els fa hereus de tots els seus béns l’any 1440.
El carreró era també molt a prop del portal principal de la muralla, al carrer de la Parellada.

Coll

Segons l’escriptor local Massanell, el mot coll significa també “muntanyola”, “ puig de poca alçada”. Devia ser-li donat per la seva situació al carrer del Coll. O sigui perquè es trobava al capdamunt d’una pujada.

Per a nosaltres no ens és molt evident el fet que la seva situació fos el que donés nom al dit carrer, perquè el lloc no té tanta alçada. Creiem que el cognom ve del llinatge Coll. Els Coll va ser una família important en el poble de Torrelles de Foix (Alt Penedès). Foren senyors del castell de Secabecs. Bernat Coll era cavaller i senyor del dit lloc i posteriorment ho fou el seu fill, Guillem. La seva relació amb Vilafranca ve de l’any 1220: Guillem Coll va ser qui aportà fons en la fundació de l’església de Sant Jaume de la Calçada, situada al costat del monestir dels frares menors.

El llinatge Coll també va formar part del patronat de l’hospital dels pobres, molt a prop de la mateixa església. Si sabem que l’actual carrer del Coll és situat al costat mateix de la porta de la muralla anomenada dels frares menors, és evident el perquè del seu nom. L’any 1296 Bertran Coll viu a Vilafranca. La seva filla Elisenda es casà amb un notari vilafranquí. Cobraven rendes de les taules de la carnisseria de la vila. Alguns Coll van ser frares de l’orde de Sant Joan de Jerusalem establert a Vilafranca (1301). Vivien a Vilafranca abans de l’any 1348.

Del mateix llinatge trobem també Guillem Coll com a frare de la comanda de Sant Joan de Jerusalem (1339). S’emparentaren amb el llinatge dels Pellissers de Vilafranca (1348) i els cavallers Castellví (1379). Pere Coll és algutzir i governador de Catalunya en la cort del rei Martí. Molt a prop de Vilafranca, durant els segles XIV i XV, el llinatge Coll és propietari d’un dels grans molins de l’època, el molí del Coll. El cavaller Gabriel Joan des Coll era veguer de Vilafranca l’any 1519. Participaren més d’un en la universitat de la vila com a jurats o consellers. Nicolau Coll, carnisser, també tenia un carrer al seu nom (1407). No assegurem la seva situació, encara que creiem que podria ser el mateix.


Colteller

La família Colteller nom probablement derivat de l’ofici de fabricar coltells, és a dir, ganivets o eines de tall, com el coltell d’arada o d’escloper–, a part de coltellers, foren advocats i notaris durant els segles XIV i XV. Algunes filles eren monges de Santa Clara; els fills, preveres de l’església de Santa Maria. Tenien el domini de cases de la vila situades a diferents indrets i cobraven pensions de censals morts a terratinents de la comarca. Tenien una capella de la família al monestir dels frares menors de la vila (1396). Formaren part de la universitat de la vila com a consellers i jurats.

El carrer és una prolongació del carrer de la Parellada, i al segle XV s’hi troben alguns coltellers que hi vivien i tenien el seu obrador al carrer.

Ferrer Alemany

L’any 1280 ja trobem vivint a la vila l’advocat Ferrer Alemany, participant en un procés del veguer de Vilafranca, Bernat Martí. El carrer amb el seu nom és present en la documentació durant el segle XV. Els Alemany van ser també notaris, apotecaris, mercaders, paraires i blanquers. Els trobem també com a terratinents i preveres de Santa Maria.

El fill de l’advocat Ferrer fou apotecari. Tenia la botiga i altres cases en el mateix carrer, que posteriorment es va dir carrer de Santa Maria. S’emparentaren amb els Pellisser de Vilafranca (1380) i altres notaris de la vila (1404). Formaren part de la confraria dels mercaders (1454). Gaspar Alemany fou franciscà a la vila (1472). Cobraven rendes tant de terres com de cases situades a la ciutat. El colomar d’Alemany era un dels noms de partides de terres a prop de la vila durant el segle XV, situat probablement a prop del mas originari del llinatge. Formaren part de la universitat com a consellers i jurats. El mercader vilafranquí Guillem Alemany va viure a Barcelona.


Guerau Pere

Els Grau era un llinatge que provenia del Baix Penedès, concretament de Banyeres del Penedès, en el lloc anomenat de Guerau, dins el terme de Castellví de la Marca, d’on cobraven censos i rendes. Francesc Grau és de Banyeres i viu a Vilafranca l’any 1476. El nom del carrer Graupere és una variant del notari Pere Grau, perquè sabem amb seguretat que el dit Pere vivia en aquest lloc durant el segle XV. Els Grau foren sastres, flassaders i teixidors, i participaven en la política de la vila, formant part de la universitat. Antoni Grau era rector de l’església de Sant Pere Molanta (Alt Penedès) el 1439. El seu germà, Bernat, vivia a Banyeres del Penedès. Formaren part de la universitat.

El carrer, actualment amb el mateix nom, però Graupere, és situat a prop de la plaça Major, de la carnisseria de la vila.

Morell

La Parellada de Morell era un espai on la família Morell hi cobrava censos de terres i cases.  Era el tros final del carrer de la Palma, des del carrer de Sant Joan fins a la Rambla de Sant Francesc. No era aquí on ells vivien, sinó al carrer de la Cort, molt a prop de l’edifici on es reunia la universitat de Vilafranca. Els primers Morell van ser mercaders, notaris i advocats. Durant el segle XV els Morell barbers són molt coneguts dins de la vila. Formen part de la universitat, i signen com a testimonis en qualsevol acta notarial.

Pellisser

El llinatge dels Pellissers és un dels més importants que va acaparar tota la política de la vila i part de les tres comarques (Alt i Baix Penedès, Garraf) i que es va emparentar amb els castlans i altres diferents llinatges importants, com els Avinyó (d’Avinyonet del Penedès) o els Salbà (de la Bisbal del Penedès). Per tant, és lògic que més d’un carrer tingués aquest nom: el carrer dels Pellissers (actualment de la Font) i el de Bernat Pellisser (actualment de Puigmoltó). Tots dos van paral·lels. En els dos hi tenien cases on vivia la família i també cobraven censos i rendes de terres i altres edificis situats en el mateix indret i en altres carrers de la ciutat. Els Pellisser són veïns de la vila a partir de l’any 1207, on trobem un document que parla d’unes cases de Vilafranca que foren del difunt Pere Pellisser.

Per aquestes dades sabem de Pellissers que viuen a Barcelona i al voltant. Tot i que no hi hem pogut trobar relació familiar, no ens estranyaria que fossin del mateix llinatge i aquests llocs fossin el seu origen. No és fins a l’any 1340 que Guillem Pellisser rep com a herència per part dels castlans de la vila –que eren família– el terme de la Tallada amb la seva església, dins del terme de Santa Margarida (Alt Penedès), amb els seus masos, terres i homes.

Bernat Pellisser representa Vilafranca a les Corts de Cervera l’any 1342. Bernat era mercader, com la majoria dels Pellissers. Participaren molt en la política de la vila, fins al punt que el mateix edifici on es feien algunes de les reunions del consell, el llogaven ells mateixos. L’ajuntament actual està instal·lat en un dels immobles propietat dels Pellissers. El mercader Raimon Pellisser fou diputat de la Cort General de Catalunya (1365). Foren també clavaris de la universitat de la vila, és a dir, el tresorer de les inversions o pagaments dels homes de la universitat i també batlles de Vilafranca, durant el segle XV. En els anys posteriors són anomenats en la documentació com a burgesos de la vila.

Puigmoltó

El carrer de Bernat Pellisser s’intercalava amb el de Puigmoltó durant el segle XV. La família dels Puigmoltó tenia moltes possessions a Vilafranca i a tot el Penedès. Aquest llinatge sorgeix en la documentació notarial a partir de l’any 1344. Tenen propietats a la vila en l’anomena’t carrer i en altres llocs. Comencen a introduir-se en la política de la vila a partir de la reconstrucció de la muralla que es produeix per aquestes dades. El cavaller Marc de Puigmoltó compra censals morts a la universitat de Vilafranca perquè ajudi a la dita reconstrucció. S’emparentaren amb els cavallers Masdovelles de l’Arboç (1432), amb els cavallers Espitlles (de Santa Margarida, Alt Penedès) l’any 1434 i amb altres nobles, practicant diferents polítiques matrimonials, que feien ampliar el seu patrimoni.

El cavaller Marc de Puigmoltó posseïa el feu de Sant Pere de Riudebitlles l’any 1434. Participaren més del prestigi eclesiàstic que polític, ja que més d’una de les filles fou abadessa del monestir de Santa Clara de Vilafranca i entre els fills hi hagué preveres de l’església de Santa Maria. A més, Marc de Puigmoltó, frare del monestir dels frares menors de Vilafranca, va instituir la casa de la Pia Almoina l’any 1401. Una casa on fins a finals del segle XVII es van assistir els pobres que venien a la vila.

Ramon de Senyechs

El carrer anomenat de Ramon de Senyechs era el del mercader que formava part d’un llinatge que provenia del terme de Sant Martí Sarroca, concretament de la Torre de Vernet. Ramon fou oïdor de comptes del General de Catalunya, elegit a les Corts celebrades a Montsó i Barcelona (1367). Foren mercaders i carnissers. Aconseguiren l’herència del cavaller de Barcelona Rigonis de Gusiner (1413), adoptant el cognom Cosiner amb el de Senyechs. Aquest afer va ajudar que aconseguissin un gran poder feudal. El mercader Pere Senyechs l’any 1464 és senyor de la quadra de Giminells (Baix Penedès). Formaven part de la universitat de la vila i van ser uns dels que abastarien la carnisseria en l’època baixmedieval. El seu carrer estava situat just davant d’on hi havia l’anomenada carnisseria. Les possessions del llinatge per Vilafranca eren abundants, i cobraven els seus diferents censos.

Recasens

La família dels Recasens viuen a Vilafranca en els primers anys del segle XIV. Eren mercaders, originaris d’una masia de la parròquia de Santa Margarida. Tenien béns immobles repartits per tot el terme de la vila. La vídua Elisenda, muller del mercader Guillem Recasens, ven als preveres de l’església de Santa Maria molts d’aquests béns que posseïa com a tutora dels seus fills, nomenat pel batlle de la Vila (1354): cases situades a la vila i terres a la quadra de Tallada (Santa Margarida). Elisenda provenia de la família Llotger, també mercaders de la vila (recordem la pobla de Llotger). Arnau, Bernat i Francesc foren els fills que seguiren ampliant beneficis amb lloguer de terres i cases del nucli urbà de la vila.

El carrer Recasens era el que també tenia el nom de la Fruita, igual que en l’actualitat. Situat molt a prop de la celebració del mercat i de la carnisseria baixmedieval.

Roig i Roca

El carrer d’en Roig i també de Roca són altres noms que hem trobat pel carrer de la Fruita. En aquest hi trobem vivint l’any 1426 Bartomeu Roig com a forner del forn de la Fruita. Posteriorment és Francesc Roca el forner del mateix forn, de l’any 1433 a l’any 1456. No semblen dues famílies amb gaires recursos econòmics. Veiem, per tant, que l’exclusivitat de ser els forners d’un dels forns importants de la vila, situat a prop de la plaça Major, els fa tenir un prestigi social. Participaren tots dos de la política en la universitat sent-ne consellers.


Secabecs

Secabecs fou un antic castell del municipi de Torrelles de Foix que esdevingué després masia, situat al cim d’un turó que domina, per l’esquerra, el riu Foix. És esmentat ja al segle XIII. Al segle XVII pertanyia a Guerau de Peguera. Prop seu hi ha actualment la masia del Soler de Secabecs.

El llinatge Secabecs comença a viure a Vilafranca des de principis del segle XIV. El seu prestigi polític i econòmic a la comarca era evident. Com a cavallers i senyors feudals ampliaren el seu patrimoni amb cobrament de censos de cases i terres de la vila. S’emparentaren amb els cavallers Avinyó i Espitlles, amb els castlans Vilafranca del Montblanc i amb els mercaders vilafranquins Golet. Un Berenguer de Secabecs fou degà del Penedès (1333); trobem un altre Berenguer que és advocat (1345), tots dos vivint a Vilafranca, al carrer dels Pintors.
La plaça que hi ha entre el carrer de la Palma i la Rambla de Nostra Senyora era el carrer de Secabecs.

Segarra

Els Segarra foren advocats i notaris. En l’aspecte religiós, frares franciscans al monestir de Vilafranca i preveres a l’església de Santa Maria. Provenien del poble veí de Pacs del Penedès, d’una família de terratinents. Era a l’espai anomenat de les Clotes, situat entre Pacs i Vilafranca, on posseïen terres que establien. El nom del carrer de Segarra era intercalat amb els de Batipalmes i de Sarraïns. Durant la segona meitat del segle XV hi vivia el prevere Bartomeu Segarra, que a més portava l’administració de l’hospital de Santa Maria, situat en aquest carrer. Va ser durant aquests anys que el dit hospital passaren a regir-lo els preveres de l’església de Santa Maria. Els Segarra participaren en la política de la universitat, com a consellers.

No acabarem aquest llistat sense comentar el nom i l'origen de quatre espais exteriors al nucli urbà de la vila, ja que els creiem importants. Els noms de persones d’aquests llocs van tenir molt a veure amb els usos de l’espai urbà.

Masdovelles

El carrer de Guillem de Masdovelles era situat a l’exterior de la muralla, a prop del monestir dels franciscans i de dos hospitals. Els Masdovelles eren originaris del terme de l’Arboç, famílies de poetes de la baixa edat mitjana.

Guillem estigué al servei del rei Martí l’Humà i de Ferran I, i intervingué en diverses accions guerreres. Era fill de Berenguer, de la casa de Castellet i Gornal –el mas d’ovelles–. La casa de Guillem estava situada en un lloc privilegiat quant a activitats econòmiques: la fira. L’espai o carrers/indrets on els Masdovelles –en Guillem i els seus successors– cobraven rendes de terres i cases era anomenat la “quadra de Masdovelles”.

L’any 1370 trobem en la documentació el cavaller Berenguer de Masdovelles vivint en aquest espai. Posteriorment molts Masdovelles es vinculen a Vilafranca sigui a través del cobrament de rendes o bé practicant polítiques matrimonials amb nobles de la vila i del Penedès.

Un altre dels llinatges importants i influents a Vilafranca, al Penedès i a tot el Principat, era els Cervelló. En aquests anys trobem edificat un hospital molt a prop del carrer dels Masdovelles. Era una casa hospital dedicada a acollir els pobres o peregrins que arribaven a la vila a participar en la dita fira medieval.

Blanca de Cervelló

Aquest indret se l’anomena en la documentació el carrer de l’hospital de Blanca de Cervelló. Blanca va ser muller de Guerau de Cervelló, senyor i baró de la Llacuna o de Vilademàger, al Penedès. La ceguesa que va agafar Blanca li va impedir continuar administrant el dit hospital a partir de l’any 1340. Tot i això el nom del carrer continuà fins a mitjans del segle XV, quan trobem dades que ens diuen que l’hospital ha desaparegut i amb ell, el nom. El carrer era situat a l'actual carrer Vidal i l'avinguda de Tarragona.

Espitlles

És també en aquest indret on es trobava el pou d’Espitlles. Un altre topònim, el de la creu d’Espitlles, era no gaire lluny del dit pou. Els dos noms són originaris dels nobles del lloc d’Espitlles, situat en el terme de Santa Margarida (Alt Penedès). En aquest lloc hi cobraven rendes de terres i cases. Els Espitlles van viure a Vilafranca durant els segles XIV i XV, encara que cap carrer va portar el seu nom. Ja l’any 1289 trobem vivint a la vila el cavaller Eimeric d’Espitlles. Van ser senyors també del castell de la Bleda, al terme de Sant Martí Sarroca. La política matrimonial portada per ells emparentant-se amb els castlans i nobles de la vila i d’altres llocs del Penedès va ser important pel seu prestigi tant social, polític com econòmic.

Espuny

Finalment, comentarem breument el paper del llinatge dels Espuny a la vila durant aquests anys. Eren originaris del poble de Santa Coloma de Queralt. Primerament van ser mercaders. A Vilafranca vivien en un casalot o masia a l’exterior de la muralla. Els seus voltants eren espais que dominaven i cobraven censos de terres. El prestigi no era durant aquests anys tan important com el que van agafar posteriorment, als segles XVI i XVII. Van ser fundadors d’una biblioteca de filosofia situada dins el monestir dels frares menors; es van emparentar amb els castlans de la vila i van aconseguir el domini dels espais dels voltants del seu castell, arrendant les cases i horts; foren canònics de la catedral de Barcelona i cavallers que van viure a Barcelona.

L’origen dels antropònims que hem comentat ens dóna una idea de com era aprofitat l’espai urbà per aconseguir ampliar els beneficis d’una majoria noble, feudal i poderosa. Tots ells formaven part de la burgesia que dominava la vila, fos políticament o econòmicament.